Segurament no saben qui són les Gogoberidze. Jo fins fa uns dies no en tenia ni idea però vaig anar a la Filmoteca a veure el documental Mare i filla, o la nit mai no és completa (Geòrgia, França, 2023) i en vaig sortir amb aquesta mena d’eufòria que només dona el bon cine. I emocionada.
Es tracta d’una nissaga de cineastes georgianes: mare, filla i neta; o àvia, mare i filla; o la combinació que més els agradi. Un fenomen realment inusual, fins i tot en homes.
Les he conegudes gràcies a la trenta-tresena (ho veus, dona, com no és tan difícil de dir?) edició de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona (MIFDB), dins la secció Persistències fílmiques. Hi ha títols que imprimeixen caràcter.
A Mare i filla, o la nit mai no és completa, Lana Gogoberidze, als noranta-cinc lluminosos anys, directora d’un gran nombre de films al llarg d’una reconeguda trajectòria (el seu film, Gelati, és ja del 1958), honora i rememora la vida i l’obra de sa mare, Nutsa Gogoberidze (Qakh, 1903-Tiflis, 1966), llicenciada en filosofia per la universitat de Jena i directora de cine. Quina presència!
La recupera i la recrea en companyia de Salomé Gogoberidze (Alexi), respectiva neta i filla, nascuda a Tiflis el 1966 (el mateix any que hi va morir l’àvia), que codirigeix i produeix aquesta excel·lent pel·lícula. Salomé Gogoberidze ha realitzat el curtmetratge Felicità (Geòrgia, 2009) i Line of Credit (Geòrgia, 2014).
En filmar Uzhmuri el 1934, Nutsa Gogoberidze va esdevenir la primera directora de Geòrgia (llavors formava part de la Unió Soviètica). Abans havia filmat en col·laboració, Mati Samepo (Their Kingdom, Geòrgia, 1928) i Buba (Geòrgia, 1930).
Va ser associada de Serguei Eisenstein i a fe que això es bessa als fragments dels films que ens en brinden filla i neta durant el documental, un rutilant blanc i negre amb tots els tons i matisos del gris; un cine amb similar èpica, amb la mateixa grandesa.
A la dècada del 1930, a causa de les seves activitats polítiques —li va tocar viure realment una època esborronadora—, va ser durament castigada i va vagar i penar anys i panys per la Sibèria del gulag que tan bé i amb gran economia de mitjans va narrar Varlam Xalàmov als imprescindibles Relatos de Kolimá. L’època i l’experiència l’agermanen amb figures cabdals de la literatura com les grans Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva. En tornar, es va reinventar i va treballar semiclandestinament a l’Institut de Lingüística de Tiflis.
Buba va ser prohibida gairebé immediatament i no es va poder projectar durant dècades. Els rodets van romandre a l’arxiu cinematogràfic soviètic i no van ser lliurats a Geòrgia fins al 2016. Uzhmuri també va ser prohibida després de l’estrena i es va considerar perduda fins que es va trobar al mateix arxiu el 2018. De vegades ocorren aquests miracles.
En menys d’hora i mitja de màgia, Mare i filla, o la nit mai no és completa enfila una formosa genealogia lligada a la història del cinema en reconstruir —en un relat ple de tendresa però sense un bri de sentimentalista— la relació entre mare i filla. Un brodat ple de silencis i d’absències, de buits i de parèntesis, que omple essencialment amb fragments de films i el record dels espais que van habitar sempre plens de gent i d’art.
Commou veure el moment que Lana Gogoberidze s’adona que una pel·lícula de sa mare i una de seva comencen exactament al mateix escenari, i com la seva mare —que ho sabia— no n’hi va dir mai ni piu quan la rodava. La directora pensa que potser ho va fer per modèstia, potser per orgull. Una altra possibilitat és que callés per brindar-li una llibertat absoluta.
A mitja pel·lícula recorda que quan era una criatura, un dia que s’acomiadava de sa mare perquè se n’anava lluny a filmar, un home que contemplava l’escena —l’abraçada i els plors de la nena— va retreure a la directora: «¿hi ha res més important que les llàgrimes d’aquesta nena?». Corprèn veure com la interessada tants anys després ho respon de manera explícita. I implícitament de la manera més bella.
La Mostra aquest any té com a lema En companyia d’estranyes. Premonitori en dos sentits: d’una banda, el documental fa que àvia, mare i filla llimin capes i capes d’estranyesa i de distància; de l’altra, que les espectadores deixem de veure com a estranyes aquesta constel·lació de directores, que passin a fer-nos companyia ja sempre més. Gràcies, com sempre. I ja fa un munt d’anys.
