Per Montse Fernández Garrido*
Resulta difícil, per no dir impossible, no emocionar-se, no somriure, no gaudir, no proposar-se ser millor persona, no somiar i no pensar en una societat millor, llegint “Los colores de la nieve”. Una història de lirisme i veritat, publicada per Valparaíso Ediciones.
És la primera novel·la (que no el primer llibre) d’un autor que ja compta amb diverses obres publicades, que van des de l’assaig a la biografia del seu admirat Saramago. Ell és un granadí il·lustre, un home jove molt conegut, no només a la seva terra, sinó també més enllà del mar. Juan Pinilla és cantaor, músic, columnista, actor, assagista, traductor i investigador. En definitiva, un artista brillant i polifacètic. Un home culte, políglota, sensible, lluitador per causes justes i molt amic de les seves amistats. Un jove que defensa, com fem des del feminisme, l’ètica de les cures, aplicant-la ell mateix en el tracte amb l’emigrant, amb la nòvia, amb els familiars i amistats.
Pinilla té diversos premis, sobretot per la seva música: “Lámpada minera del Festival del Canto de las Minas 2007” (el guardó espanyol més gran de cante jondo), i el 2014 va ser nominat al Grammy Llatí en categoria de Flamenc, juntament amb Fernando Valverde, per “Jugar amb foc”. També va ser nomenat el 2016 Fill Predilecte de la Província de Granada i el 2017 va rebre el premi Periodisme i Comunicació de la FAC a Barcelona. És un home que ha alternat estudis universitaris amb col·laboracions en premsa escrita i gires per més de trenta països.
Quan el President d’Uruguai, Pepe Mujica, va anunciar que estava greument malalt, va anar a regalar-li les seves cançons i es van fondre en una abraçada d’aquelles què es fan els homes tendres i lluitadors, revolucionaris.
La seva primera novel·la està ambientada a la seva Granada natal, entre els segles XX i XXI: Un jove negre arriba en pastera, i s’acosta nedant a la costa granadina. Ve d’un país africà molt llunyà on es conculquen els drets humans i el jove en fuig. Es troba amb una ciutat més conservadora del que ell creia i passa per molts i difícils problemes fins a trobar un universitari que l’ajuda, en principi uns dies i fins que pugui trobar millor recer. Esdeveniments inesperats i grans sorpreses per a lectores i lectors. Els protagonistes viuen diversos dilemes i experiències que mai no havien pensat tenir.
L’autor barreja en la seva novel·la situacions personals, familiars, i qüestions socials, és a dir, allò íntim i allò col·lectiu. Amistat, solidaritat, lluita per canviar el món, per millorar-lo, i homenatges, a una professora de literatura que ha estat una gran revolucionària, durament represaliada per la dictadura franquista, i a Domingo Malagón, el lluitador madrileny, conegut com el “falsificador del PCE”, que el 1976 va tornar a trepitjar terra comunista, que davant la revolta dels militars, es va incorporar al Cinquè Regiment, sent ferit el novembre de 1936. Pintor, que durant els anys de dictadura franquista, sent un gran virtuós, preparava amb excel·lència la documentació falsa per als lluitadors que estaven en perill. Ell mateix va dir, en tornar del seu exili, després de passar per camps de concentració, que, si s’hagués dedicat només a la pintura, hauria pogut ser un artista d’èxit i reconeixement, amb l’aplaudiment del públic, però que va escollir lluitar pels seus ideals, amb la màxima discreció possible.
Diu sobre aquesta novel·la un amic granadí, també lluitador com Pinilla, llicenciat en història i mestre d’escola ja jubilat: “Ha estat un plaer passejar amb Wadima i Samo per tants racons de Granada i recordar els meus anys d’estudiant a la ciutat i el temps de les feines agrícoles i d’ajuda a la família. Juan Pinilla dibuixa amb una força magistral els seus personatges” i els dos principals encarnen l’ètica, la solidaritat, la sensibilitat, la saviesa, la senzillesa, l’amistat, l’empatia. I la lluita per una societat més justa…” Perquè també les descripcions de la ciutat de Granada són especialment belles i la història de la relació amorosa i de parella entre Samo i la seva nòvia mostra com ha de ser el veritable amor: una relació apassionada, al costat del tracte d’igual a igual, sense desitjos de propietat, sinó de col·laboració mútua, d’ideals i somnis compartits…
A la contraportada del llibre s’hi diu: “quan el futur semblava desfet, l’esperança trencada, la solidaritat d’un jove estudiant converteix el destí de tot un poble en una qüestió privada… Estem preparats per assumir la injustícia del món com una cosa que també ens pertany?”. I Fernando Valverde Rodriguez (poeta, professor universitari als EUA) acaba dient: “Amistat. En aquest llibre es pot sentir el fred de la neu, es pot tocar l’ànima del vent, però també és possible veure com les muntanyes canvien de color recordant-nos que hi ha un matí que podria ser diferent”.
Aquesta és una novel·la feminista perquè, de la mateixa manera que ho fem nosaltres, reivindica la solidaritat, l’empatia, la generositat, el compromís amb les persones i amb allò que és just, també la tendresa en el tracte, la igualtat entre homes i dones, i les cures, tan injuriades pel patriarcat, però tan imprescindible per a la vida i la felicitat.
Em sento honorada i orgullosa d’haver rebut aquest gran regal de mans d’un estimat amic granadí, la novel·la “Los colores de la nieve”, amb una preciosa dedicatòria del seu autor, a qui espero conèixer i abraçar algun dia no gaire llunyà.
Compreu-la, llegiu-la, regaleu-la, difoneu-la: us encantarà i us ho agrairan!.
* Montse Fernández Garrido és advocada defensora de dones i fills. Feminista. Professora del Màster de Dret de Família i Infància (UB). Autora de la biografia de la seva família, republicans cruelment represaliats: “Tres generaciones rebeldes. La història del maquis Ollafría, explicada per la seva néta. I la lluita per la llibertat de les dones”, llibre dedicat a la seva àvia i a la seva mare, heroïnes silenciades.
