Aquesta setmana es va armar un cert enrenou quan Rita Maestre, portaveu de l’Ajuntament de Madrid, i Tania Sánchez, diputada al Congrés, van treure un comunicat denunciant als que, al anomenar-les, ho fan esmentant les seves relacions sentimentals.
Malauradament no és l’únic cas de sexisme que es produeix en la política, però potser si sigui una de les poques vegades en què les protagonistes ho denuncien públicament i amb totes les seves lletres, sense camuflar d’altres coses.
Si alguna cosa té el patriarcat i per extensió el masclisme, és que no entén d’ideologies ni credos. Està per tot arreu. Està a la dreta, a la esquerra, al centre; i, per descomptat, està a dalt i a baix.
Però a més i, dins de l’estratègia mantinguda pel mateix patriarcat per sobreviure, s’han normalitzat alguns èxits del feminisme i els ha incorporat al seu discurs per poder afirmar sense despentinar-se que la igualtat entre dones i homes és una realitat inequívoca en les nostres societats occidentals i modernes. D’aquesta manera alguns líders polítics no creuen en el desigual tracte que reben les seves companyes de files o de bancades. I l’exemple de Rita Maestre i Tania Sánchez, són dos exemples molt clars.
Dos exemples clars però no els únics. Als EE.UU. estan en campanya per a les seues eleccions presidencials. I Hillary Clinton és candidata a ser presidenta d’aquest país i, com sabem, l’altre candidat és Donald Trump, de qui també son conegudes les seues incontinències verbals. I les utilitza per referir-se a ella sense pudor com “el diable”, per exemple. Ni tan sols respecta el gènere de Clinton de qui, com ja he dit en alguna ocasió no espere que, en cas d’arribar a la Casa Blanca, apliqui polítiques progressistes, però segur que les de Trump són bastant pitjors.
Com va dir fa uns anys Michelle Bachelet, “Quan una dona entra en la política, la política canvia a la dona, però quan moltes dones entren en política, són les dones les que canvien la política” i crec que precisament això, que les dones canviem la forma de fer política és el que més por li fa al patriarcat.
I aquesta por del patriarcat més ranci és el que ha portat a remoure de la responsabilitat per a la qual va ser escollida a Dilma Roussef mitjançant un cop d’estat camuflat i utilitzant els més vils i repugnants estratègies per impedir que ella, la legal presidenta del Brasil, continués al capdavant de les reformes que pretenia impulsar per igualar drets i repartir riquesa. I el patriarcat l’ha acusat de tots els mals que ells, els seus antecessors, han causat. Els feia por que una dona intel·ligent i poderosa posés fi als privilegis dels que gaudien i per això la van apartar.
I de cop i volta recorde un sopar amb amigues en la qual va sorgir una pregunta per a la qual totes teníem una resposta clara; Si en lloc de quatre candidats machirulos a la presidència del Govern de l’Estat Espanyol, s’haguessin presentat algunes dones, haguéssim tingut dos processos d’eleccions generals en menys d’un any i qui sap si encara un tercer? Totes coincidim que no, no els haguéssim tingut.
No pretenc afirmar que les dones siguem més intel·ligents en política. No, no es tracta d’això. Però el que sí dic és que som més negociadores, busquem amb més freqüència els punts de trobada per a evitar els enfrontaments i resoldre de forma negociada dels conflictes. Però és que això ho venim practicant a les llars des de sempre, perquè busquem evitar friccions i tendir ponts de trobades. I en el cas de la política espanyola potser calguin més candidates i menys testosterona machirula, sobretot després d’haver fracassat en els dos intents de formar govern i amb els mateixos personatges.
Si considerem el grau de degradació política tant en l’opinió pública com en la gestió dels últims gairebé cinc anys, haurem de repensar el model actual de fer política. I no em refereixo al fet que els nous partits facin nova política, que també seria desitjable, però que ja han demostrat fer el mateix que els vells però amb cares noves. No. Em refereixo a una alternativa real, paritària i equitativa entre dones i homes. Perquè hem de recordar que sense dones la democràcia no és democràcia. I si realment volem aprofundir en una regeneració democràtica haurem de reconèixer que la democràcia realment hauria de ser paritària per ser veritablement democràcia. I això, com sabem no passa. Ja s’encarrega el patriarcat que no passi aplicant la màxima gatopardiana o lampedusiana de “canviar alguna cosa (o tot) perquè res canviï”.
O, quan en la Llei 3/2007 d’igualtat efectiva entre dones i homes es modifica la llei electoral per tenir una composició equilibrada de dones i homes, de manera que en el conjunt de la llista els candidats de cadascun dels sexes suposin com a mínim el quaranta per cent, es diu en algun lloc que en la majoria dels casos aquest quaranta per cent sigui per a les dones? No. No es diu enlloc, però la pràctica habitual és aquesta.
I sí, ja em sembla estar escoltant la vella reguitzell de que no hi ha dones disponibles i que, si les que estan compromeses políticament no volen entrar a les institucions, etc. etc., etc. Que sí, que conec (i de primera mà) aquesta cançó però és que no es fa absolutament res perquè a les dones ens resulti atractiva la vida política a primera línia. I als fets amb els quals començava aquesta reflexió em remeto.
O, potser els agradaria a Rajoy que es referissin a ell com el senyor gris cendrós i marit d’Elvira Fenández ?; O a Sánchez com el marit de Mª Begoña Gómez ?; o a Pablo Iglesias com la parella d’Irene Montero o ex-parella de Tania Sánchez ?; o a Albert Rivera com l’ex-marit de la Mariona Saperas i actual parella de Beatriz Tajuelo? Doncs això és el que fan tot el temps quan es refereixen a les dones que es dediquen a la política. Bé això i comentar els seus aspectes físics i el seu vestuari.
I és que ja n’hi ha prou de tant masclisme en les files polítiques i dins de tots els partits polítics. Perquè no se’n salva cap com he dit abans.
Ja està bé de tanta testosterona en la política.
Facin el favor senyors i (algunes) senyores de la vida política actual de reflexionar i de buscar nous paradigmes per intentar desterrar el masclisme d’aquest entorn i així afeblir poc a poc el patriarcat que se segueix supurant en gairebé totes les decisions que prenen.
Només amb un canvi real de paradigma polític serà possible canviar aquesta democràcia que demostra que està ja obsoleta i que és poc representativa per al conjunt de les dones.
Ah !!! i si us plau si ens obliguen a anar a unes terceres eleccions generals a finals d’aquest any, per favor, tinguin la decència de canviar als candidats, ja que ja han demostrat la seva incapacitat per arribar a acords, i, encara que només sigui per provar, posin a dones com a candidates a la presidència del Govern. Igual se sorprenien dels resultats.
