Any rere any, la rentrée del mes de setembre ve marcada per alguns costums ja arrelats: fer balanç de l’estiu (en llaures a conèixer l’estat dels comptes), ensenyar el reportatge gràfic del viatge de torn (als incauts que es prestin), renovar el material escolar dels menors (així com l’uniforme si és el cas) i respirar profund per afrontar amb bon ànim el que queda per davant.
Tradició és així mateix en aquestes dates, o bé en els darrers dies d’agost, fer a les pàgines culturals una relació de les novetats literàries que ompliran les vetllades dels lectors fidels, i també la d’alguns lectors accidentals. Es tracta de llistats encobertament publicitaris del que les editorials han tingut a bé preparar-nos per a delit de les nostres biblioteques domèstiques. Llistes en les quals només acostuma a cabre el més anomenat, el que se sap que sonarà o, el que ve a ser el mateix, el que amb certesa es vendrà ja sigui per la condició de celebrity de l’autor o per la campanya que el segell editor anuncia.
Obviant la seva condició primera de material de farciment en una època de l’any que acostuma a venir parca en continguts culturals, vull pensar que aquestes gavelles de títols escollits estan aquí com a invitació a la lectura en general, actuant doncs com a ganxo d’una oferta molt més àmplia que aspira a promocionar al temps altres productes literaris igualment mereixedors de públic, encara que potser més minoritari. Vull pensar que no són, stricto sensu, la llista completa dels títols dels quals es parlarà, i que deixen una escletxa a altres propostes. Al cap i a la fi, els mencionats són llibres que encara ningú ha llegit (almenys en la nostra llengua, les nostres llengües), de manera que potser quan els especialistes tinguin oportunitat de fer-ho considerin que no mereixen gran espai i vinguin a substituir-los uns altres més valuosos.
Però funcionen així les coses? Se li deixa de donar bombo i platet a l’obra d’un autor cèlebre encara que aquesta no doni la talla? Decideix un diari obviar una novetat quan es revela insípida? Em temo que no, que als grans autors se’ls dóna via lliure encara que escriguin una bonyiga. D’aquí la meva gran preocupació no ja perquè el contingut d’aquestes llistes no sigui paritari, sinó perquè s’inclini tan descaradament cap a la creació masculina, sense cap dissimulo. Doncs aquestes llistes sí són vinculants, sí anuncien què sonarà i a qualsevol preu.
Perquè en aquestes recomanacions cara a la tardor i l’hivern (acostumen a quedar-se en això, doncs és després de l’empatx nadalenc quan s’anuncia el que ens oferirà Sant Jordi), grans noms internacionals s’alternen amb autors del terrer. S’ofereix així mateix una varietat de gèneres i registres que creen una imaginària estampa de mestissatge literari destinada a complaure a tots. Novel·les policíaques, molt en voga des que Larsson va obrir la veda; el darrer llibre d’algun popa consensuadament aplaudit; la darrera raresa baratada en aspirant a best seller; el més recent best seller, aquest sí, prefabricat per a major glòria dels seus artífexs; l’actualitat passada pel tamís de l’assaig entenedor… Es tracta d’articles que ens presenten els títols imminents i en els quals, sigui quin sigui el color de la capçalera que els glossa, la varietat sempre és un grau: la nòmina de les més destacades novetats literàries aposta doncs a cap segur, hàbilment al roig i al negre a parts iguals. Al roig i al negre, sí, però sense paritat.
I perquè no sigui dit que atempto contra la competència, prenc com a exemple un article aparegut a La Vanguardia (un dels mitjans en els quals col·laboro), en particular un repàs a les novetats traduïdes d’aquesta rentrée literària signat per un professional més que solvent com és Xavi Ayén (“Un món ple d’històries”, 25/08/2011). Prenc aquest en concret i no uns altres (novetats en castellà o en català) perquè no serveixi d’excusa que la literatura pàtria va curta en aportacions de dona, que no deixa de ser un recurs molt gastat i que estic farta d’escoltar. Amb els meus ulls de professional de la literatura que aspira a que algun dia regni en aquest sector l’equitat de gènere, el balanç de l’article en qüestió és el següent.
L’entradeta comença citant a 6 autors homes i a cap dona. En el text s’esmenta a aquests i altres autors fins a un total de 25, dels quals 21 són homes i 4 són dones (Alice Munro, Siri Hustvedt, Joyce Carol Oates i la islandesa Audur Ava Ólafrdóttir): un 16%. Hi ha així mateix un parell d’especejaments dedicats a l’assaig i als debutants. En l’apartat assaig, d’un total de 9 autors citats només 1 és dona (Zadie Smith): un 11,1%. Quant als debutants, de 6 només hi ha 1 presència femenina, la jove iugoslava Téa Obreht: un 16,6%. Del que resulta un percentatge global d’autores dones del 14,5%. No els sembla francament ridícul? I si no els hi sembla, imaginin el contrari, un miserable gairebé 15% d’autors homes. No faria això que se’ls obrissin les carns?
Com La Vanguardia disposa d’una esplèndida hemeroteca, sento curiositat per saber si les coses han anat a pitjor o a millor, de manera que em remunto a deu anys enrere, a un llunyà 2001. Amb data 5 de setembre d’enguany trobo un article equivalent, “Rentrée amb accent anglès”, que signa el propi Xavi Ayén al costat de Rosa María Piñol. Començo la lectura alleujada doncs veig que en l’entradeta, al costat de 4 cavallers, hi ha 1 dona, Margaret Atwood. Però el text que segueix no em causa més que disgustos: d’un total de 31 autors, només 4 d’ells són autores (la citada Atwood, Catherine Millet, Amélie Nothomb i Marie-France Hirigoyen). Això dóna un 12,9%. Guau, hem millorat! Hem incrementat la nostra aportació a les novetats estrangeres de la tardor-hivern en un 1,6% en… deu anys! Fent càlculs, si aquest ritme no es trenca, resulta que aconseguirem la paritat en gairebé… 222 anys, allà pel 2233. No els sembla una broma de molt mal gust?
Si com va deixar dit Alexis de Tocqueville la premsa és un espai públic virtual ple de significats i, a més, “La premsa és, per excel·lència, l’instrument democràtic de la llibertat” (La democràcia a Amèrica), em fa l’efecte que aquesta classe d’articles no compleix amb els mínims que haguessin d’exigir-se’ls perquè o retraten una societat a hores d’ara encara profundament injusta en l’assumpte de la igualtat de gènere (una societat doncs malalta), o per contra es dediquen a fomentar aquesta desigualtat. Que els mitjans legitimen la realitat és una evidència i també que la realitat que no surt en els mitjans senzillament no existeix. De la informació pública depèn la imatge que el ciutadà té del que succeeix al món, tant en els racons més remots com en el seu immediat present, inclosa l’actualitat literària.
No sé si aquestes llistes són innocents o vénen amb les cartes ja marcades, però sí em consta que afecten molt negativament a una societat que aspira a viure en igualtat. Què creuen que succeeix quan una autora que camina embardissada en l’àrdua tasca de conjuminar una obra veu que els homes segueixen sent en el panorama literari aclaparadora majoria? No veuen que és una invitació clara al descoratjament i, tot seguit, a la deserció?
Com si els moviments d’alliberament de la dona de res haguessin servit, la dona que escriu brega amb unes quotes de representació irrisòries i amb una visibilitat en l’esfera pública sens dubte garrepa. Paral·lelament, uns agents culturals que haurien d’ocupar-se que l’art reflectís la pluralitat i el respecte a les diferències, que és l’únic fonament possible d’una societat justa, no fan bé la seva feina, repeteixo, no fan bé la seva feina. Ens posem com ens posem, oblidar la igualtat de gènere, no fomentar-la, diria que fins i tot no garantitzar-la, no és contribuir al pluralisme.
La realitat és aquesta, els números són aquests, i en aquest moment de la història, la situació és greu. Obrim d’una vegada el debat pendent o seguim servint-nos de la tècnica de l’estruç?
