OPINIÓ
La dona s’ha de defensar de moltes coses, com si fos culpable d’algun delicte ancestral, perquè només els culpables necessiten defensar-se. La culpa ve de lluny, de molt lluny.
Per començar ja ens diu la religió (cristiana) que aquell deu creador va fer a l’home a la seva imatge i a la dona la va fer després i llevant-li una costella a l’home. S’ha de reconèixer que aquest origen ja no és massa “glamurós”…
Una mica més tard, en aquell paradís primigeni, també és la dona la que s’emporta la pitjor part, perquè es veu que es va menjar una poma d’un arbre que igualava a la dona (i a l’home) amb deu, l’arbre del saber absolut, el coneixement del bé i del mal. Com a càstig, els va expulsar del paradís i a ella li va dir que pariria els fills amb dolor i que es guanyarien el pa amb la suor del feinejar. Es pot entendre que a l’home no li va agradar gens la degradació…
I és amb aquests fonaments que la Història del Patriarcat ha construït el seu món, amb la dona com a culpable i sotmesa a l’home . I és així tant si som creients com si no ho som, perquè la religió (sigui la cristiana o qualsevol altra) ha amarat el món polític i social durant molts segles.
Les dones ens hem de despullar de tots els prejudicis que ens han inculcat pel fet de ser dones. La història de la mitja taronja ens fa ser éssers incomplerts, cada persona, sigui dona o sigui home, és una taronja sencera. Tampoc l’amor romàntic ha ajudat a que la dona sigui un ser autosuficient i lliure. L’amor comença en l’interior de cadascú i es dona i es rep lliurament perquè neix de la generositat.
La dona, sense un home, no era res, se l’havia de tutelar en tot moment. I no estem parlant de segles enrere, això era així fins fa quatre dies, es més, hi ha molts indrets encara en que això continua sent un fet quotidià. És molt difícil treure’ns una llosa així, tan pesada, del damunt.
No vol dir que no hi ha hagut dones al llarg de tota la història que han trencat les cadenes del patriarcat i han fet la seva, però moltes d’elles ho han pagat amb la pròpia vida. No agrada massa al sistema patriarcal que la dona es prengui masses llibertats perquè fa perillar les estructures on es fonamenta.
Defensa, autodefensa, tot sona a un món violent i que violenta a la dona. Ara que moltes ja som majors d’edat, independitzades del patriarcat, ens segueixen matant pel fet de ser dones. Cal una gran convicció de la pròpia estima, som poderoses, podem fer el que ens proposem a la vida. Però la dona, pel fet de ser-ho, requereix d’un doble (o triple…) esforç per demostrar que està capacitada per qualsevol tasca que ella es proposi: menys sou per igual feina, la cura (de criatures, de dependents en general…) la fa majoritàriament la dona, la Igualtat encara porta bolquers. El patriarcat es resisteix a desaparèixer.
Cal doncs tenir el cap ben posat, ben moblat, amb les idees ben clares. I sí, si es necessari, si ella (qui sigui) o creu oportú, fer una bona pràctica d’autodefensa física, psicològica i afectiva, on el cos i la ment estiguin en plena harmonia.
