@ Kati Riquelme
Entrevista a Beatriz Liebe i Manel Anoro, que dirigeixen L’Altre Festival Internacional d’Arts Escèniques i Salut Mental, que se celebrarà el cap de setmana del 10 al 12 de juny.
Al darrera hi ha una associació sense ànim de lucre que té com a objectiu principal promoure la interacció entre les arts escèniques i la salut mental.
@ Kati Riquelme
Parlem amb Manel Anoro, director del festival i metge de família i Beatriz Liebe productora executiva del festival.
Ens podeu explicar la historia del festival i com heu fet front a les dificultats que els anys de pandèmia hagin implicat?
B.L. (Beatriz Liebe): El festival té com antecedent la companyia La Trifulga dels Fútils, una iniciativa de Josep Clusa que van iniciar conjuntament amb Lourdes Saumell i Manel Anoro. L’any 2014 en Manel va tenir la idea de fer un festival que vinculés aquests dos conceptes: les arts escèniques i la salut mental, com a la companyia, i em va contactar per compartir la idea i veure si volia col·laborar. I així va ser. Vàrem fer un cafè a la Laie i vàrem sortir amb un calendari, unes idees inicials de pla de treball, uns primers objectius… com passa a molts projectes.
Respecte els anys de pandèmia, la major dificultat era la impossibilitat de la presencialitat. L’Altre Festival sempre ens l’hem plantejat com un “ens amebístic” que s’ha d’adaptar a tot i tenim com a màxima treballar amb el que tenim, no amb el que no hi ha. Per tant, vàrem posar a sobre la taula, per una banda, tots els ingredients amb els que podíem comptar i, per l’altra, els nostres objectius fundacionals i, a partir d’aquí: creativitat al poder! Així va sorgir la idea (en un moment d’insomni de Martina Cumova, responsable de comunicació i relacions internacionals del Festival) de fer-lo itinerant, visitant les residències i actuant des del carrer per a les persones que eren als balcons o finestres, o visitant les companyies a casa seva.
M.A. (Manel Anoro): L’Altre Festival es crea el 2015 a partir de la idea de reunir companyies escèniques de tot el món vinculades a la salut mental. Des de llavors el Festival s’ha celebrat anualment al recinte de la Fabra i Coats de Barcelona programant companyies professionals i aficionades que s’han presentat a la convocatòria prèvia. Durant la pandèmia l’Altre Festival va continuar obrint portes però, degut a les restriccions, el format va ser més petit i itinerant.
@ Kati Riquelme
@ Kati Riquelme
Creieu que la pandèmia ha agreujat i ha fet aflorar més problemes de salut mental?
B.L.: Afortunadament a L’Altre Festival, com a esdeveniment la pandèmia no l’ha afectat molt, però a nivell d’empatia amb tots els problemes de salut mental que està comportant la circumstància en la nostra comunitat i més enllà, evidentment que sí: falta de contacte amb altres persones, pors, incerteses.
M.A.: Evidentment els confinaments, les restriccions en la interacció social, les dificultats per veure i tenir cura de persones estimades, la pèrdua de familiars, i la por generada han estat i són causa de patiment mental generalitzat.
Manel Anoro, Beatriz Liebe i actor. @El Otro Festival (Rosario)
Coneixeu altres festivals similars i establiu vincles i col·laboracions amb ells?
B.L.: Festivals exclusivament d’arts escèniques i salut mental, no. De cinema i salut mental, d’arts i salut mental i de discapacitat i arts escèniques, si. A Barcelona: el CicleVores i Ales del Centre Cívic Can Felipa i l’ Inclús, Festival Internacional de Cinema i Discapacitat de Barcelona. A València el Festival 10 Sentits . A Terrassa l’any passat va néixer el CreativaMent. El Mental – Festival da Saúde Mental a Portugal; l’ Unlimited, al Regne Unit; el Festival Na Hlavu, a Praga. Hem establert algunes col.laboracions puntuals, però no molt més enllà. Coincidim en diferents contextos amb molts altres projectes amb els que tenim aspectes en comú, compartim experiències, sobretot.
M.A.: Hi ha diversos Festivals similars arreu del món ja que la matèria prima que conforma l’Altre Festival és universal: arts escèniques i salut mental. Potser la proposta més semblant és El Otro Festival que es celebra a la ciutat argentina de Rosario i que es va inspirar en nosaltres per néixer.
Com definiu l’estigma en salut mental i de quina manera l’Altre Festival ajuda a combatre’l?
B.L.: L’estigma en salut mental, per a mi que no soc una experta, crec que ve de la gran ignorància que patim com a individus i com a societat sobre la malaltia mental, alimentada a més a més per uns imaginaris que no tenen res a veure amb la realitat. Això confrontat amb la por de veure la nostra pròpia vulnerabilitat al respecte, fan el còctel perfecte.
Un dels objectius de l’Altre Festival és generar espais de trobada, entre persones amb i sense problemes de salut mental, això és la fórmula més bàsica, no hi ha com el contacte social amb l’altre per trencar qualsevol estigma o idea preconcebuda, és matemàtic. El següent grau succeeix quan el micròfon el té la persona que no l’acostuma a tenir i si, a més, fa servir el llenguatge artístic, augmenten exponencialment les possibilitats de comunicació, de desestigmatització, en aquest cas.
M.A.: L’estigma és una de les lloses més grans que pateix una persona amb un diagnòstic en salut mental. La imatge negativa que la societat, mitjans de comunicació o la cultura han creat i transmès de la persona amb un diagnòstic ha fet que l’aïllament i el patiment d’aquestes persones sigui molt major. Des del Festival volem donar la volta a tot això mostrant una vessant positiva i constructiva a la visió que es té d’algú que té un trastorn mental. Des d’un escenari es té la capacitat de canviar, a partir de les emocions i el relat, la visió de l’espectador. Assistir a l’Altre Festival és una de les maneres més efectives de trencar l’estigma.
@ Kati Riquelme
@ Kati Riquelme
Com afecta la discriminació de gènere en temes de salut mental, es pateix una doble discriminació?
B.L.: Jo crec que sí, tot i que no estic particularment informada al respecte, però cito la Federació Salut Mental de Catalunya (2019): “les dones dediquen el doble de temps que els homes a les tasques de cura. Aquestes responsabilitats impedeixen gaudir d’altres activitats”, com ara la creació artística o l’assistència a actes culturals. Aquest seria un primer factor.
Una altra hipòtesi que comparteixo amb la meva companya Martina Cumova (però de moment tenim poques dades i ens basem més en l’observació al festival): hem vist que en els grups de teatre que depenen d’un servei de rehabilitació comunitària de la xarxa de salut mental, la representació de dones en alguns casos no arriba al 20%, sent que el teatre aficionat molts cops és territori de dones (els grups als centres cívics, per exemple). Nosaltres tendim a pensar que les dones amb problemes de salut mental es queden més a casa o, que com que l’activitat artística o d’oci inclusiu, en aquest cas substitueix molts cops la vida laboral absent, no es considera que hagi de ser espai per dones que, per se, ja estarien més a casa. És una hipòtesi molt a priori i anem avançant a poc a poc en recollir dades.
M.A.: Per descomptat ser dona i patir un trastorn mental fa més pesada l’etiqueta. A tot això caldria afegir el pes dels cànons de bellesa de la nostra societat i el pes que suposa nedar contra corrent quan el teu cos i la teva manera de fer no concorden amb el que està de moda i s’idolatra.
@ Kati Riquelme
Quines propostes creatives es presenten enguany al festival?
B.L.: Tenim més de 30 propostes programades! Aquest any hem fet dues coproduccions: una amb el Festival Mixtur, que és l’espectacle inaugural. La compositora japonesa Reiko Yamada fa una creació amb la companyia La Trifulga dels Fútils, una processó (itinerant) a mig camí entre setmana santa i Akira Kurasawa, que rendeix homenatge al seu Deu del So, tot lloant un altaveu pels carrers del Districte de Sant Andreu, porta per títol Sosoveuveu. L’altra coproducció és amb el Festival Barcelona Poesia, el CCCB i la Fundació Els Tres Turons, una col.laboració de la poeta i actriu Berta Giraut amb la Cia. Teatro de Pacotilla, es diu El Club de Res de Res. És molt potent de contingut i el treball d’interpretació està molt i molt bé, gaudi assegurat. Després tenim una trobada entre dues companyies que han abordat el tema del suïcidi: la txeca Kolectiv Nesladim i la catalana Sala La Planeta. Ens ha semblat molt interessant veure dues perspectives sobre un tema tant complexe i universal. A nivell de llenguatge, les primeres fan servir l’audio-caminada per l’espai públic i la segona ens presenta un fragment del seu espectacle de teatre Verbatim, totes dues han treballat a partir de testimonis. Aquest any també programem una secció completa dedicada a la dansa, 7 espectacles breus de companyies professionals i aficionades, d’estils i temàtiques diverses, el públic assisteix a 4 peces contínues i pot triar entre dos itineraris. El divendres fem matinal escolar per primària i secundària, que acompanyem a més a més amb activitats complementàries i el dissabte a la nit tenim un concert dels Flamingo Galaxy, només per recordar que la música és salut mental. Em deixo moltes coses que voldria destacar, però podeu consultar el web per veure-ho tot.
M.A.: Més de 30 propostes de teatre, dansa, música i audiovisuals vingudes d’arreu. La major part provenen de companyies catalanes, però també tenim espectacles vinguts de Mallorca, Alemanya, Regne Unit o Txèquia.
Quina es la reacció del públic en veure els espectacles proposats?
B.L.: Depèn de l’espectacle. Les propostes són molt variades: de gènere, d’estil, de temes, d’origen de les companyies i projectes, hi ha professionals, aficionats, mixtes, creacions comunitàries, artistes creant sols en mig de la muntanya, música, dansa, circ,… l’única cosa que tenen en comú els nostres espectacles és que es vinculen, d’alguna manera, amb la salut mental i comparteixen els valors del festival.
M.A.: La paraula és emoció. Fer aflorar les emocions més profundes i boniques és una de les qualitats de l’Altre Festival i l’essència de les arts escèniques. Emocionar i transformar el públic és un dels objectius més ben aconseguits. Venir a l’Altre Festival mai et deixarà indiferent.
@ Kati Riquelme
De quina manera els valors del festival per contribuir a la reivindicació de la diversitat es podrien fer arribar a la societat i a la medicina?
B.L.: Crec que el festival és la nostra proposta, de fet. Per una banda, pels continguts que oferim, però en la forma en si mateixa hi ha la nostra idea de com ens imaginem el món ideal: un festival és un espai de trobada entre persones, festiva; si a més li afegim gent fent teatre pels racons, ens intercanviem els rols del nostre dia a dia i fem una paella totes plegades, ja ho tenim. Crec que les persones quan ens situem en el nostre rol professional (o potser quan actuem amb predominança d’un rol per sobre d’altres) tendim a tenir excessiva certesa de com han de ser les coses, potser la manera de fer arribar aquests valors a la societat i a la medicina té a veure amb proposar de trencar aquestes idees de com han de ser les coses. Jo, personalment, tal com vaig mal aprendre a l’escola de teatre, pensava que era impossible tirar endavant un espectacle si els intèrprets arribaven tard a un assaig, doncs a l’Altre Festival he après que es pot tirar endavant un espectacle, d’una gran qualitat, fins i tot quan algú no pot venir el dia la funció! I amb això voldria remarcar que l’imprevist no hauria de tenir una connotació negativa (i, per tant, estigmatitzadora), simplement ha de ser part de la proposta, com qualsevol altra… i això és abraçar l’accessibilitat, la inclusió i la diversitat, trencar allò que tu penses del “com ha de ser”, perquè segurament aquest com ha de ser, és un “com ha de ser per a mi”, però no necessàriament per a ‘altre.
M.A.: La vida de les persones passa, en un 99,99% del temps, fora les consultes. La socialització i aprendre i gaudir de les relacions amb els altres és el fonament de la vida humana. Això no ho ensenyen ni els hospitals, ni els metges ni les pastilles, això has d’afavorir-ho creant espais de relació i interacció. El teatre, la dansa, les companyies, les bandes de música, les ràdios són aquestes eines. I l’Altre Festival és un generador, promotor i facilitador de tot això.
Ens podeu explicar anècdotes i aprenentatges de les edicions anteriors del festival?
B.L.: N’hi ha moltíssimes, no t’ho imagines, de veritat! Gràcies per la pregunta perquè és molt agradable a menys d’un mes de l’inici del festival (amb el llistat de nans sortint de sota les pedres!) parar un moment a pensar en això. No ho sé, tinc gravada la imatge del Manel, el Marcel Escolano i un dels tècnics de Camaleònica assecant sorra al sol al pati de la Fabra i Coats, i la mànager d’en Marc Lockyer apunt de patir un atac de nervis, però amb cara d’incredulitat i agraïment total… aquesta anècdota dibuixa molt bé l’esperit del festival. També ens ha passat moltes vegades que artistes o companyies amb qui hem tingut un tracte molt “professional” a la distància, un cop arriben al festival acaben fent la migdiada a l’espai relacional, oferint-nos el seu catxet com a donatiu (esperem que no sigui perquè fem pena… haha) o involucrant-se molt més enllà del que havíem pactat. També penso en moments memorables amb les persones de Puça Espectacles, que ho donen tot i més i estan allà amb solucions pel que calgui. I ja per rematar, moments amb els voluntaris i voluntàries, que a més són persones que ens anem trobant cada any, per tant, el festival és el moment per posar-nos al dia i explicar-nos la vida mentre cadascú fa la seva tasca. Torno a pensar, i és que gairebé de cada funció et podria explicar alguna anècdota, haha, i si calculem que portem 7 edicions, a una mitjana de 25 espectacles per any…
Aprenentatges, uf, jo que sé, mil tres-cents quatre, també. Hi ha alguns canvis destacables en els equilibris interns dels valors i objectius del projecte. El primer que em ve al cap és la idea que al principi potser pensàvem (o jo, almenys) que treballàvem per a un col·lectiu concret i ara tenim més clar que qui es beneficia d’un Altre Festival es tothom que hi forma part, de manera molt més equilibrada del que pensàvem. També tinc molt més clar com hi guanya el sector cultural i artístic, no només en el sentit d’obrir-se a la diversitat, sinó que també a nivell d’experimentació amb els llenguatges i les formes de relacionar-nos al voltant de la creació.
M.A.: Un dels aprenentatges més bonics del Festival és la interacció entre les companyies, actors i creadors aficionats amb el professionals. Aquesta trobada fa aparèixer noves propostes i idees de millora en les companyies que provenen d’un àmbit poc artístic com és el de la salut mental, i obren noves maneres de crear i de relatar per als professionals de les arts escèniques. És una simbiosis la mar de fèrtil.
Com veieu l’atenció a la salut mental i la comprensió social d’aquesta que tenim actualment al nostre entorn?
B.L.: Tinc la percepció que com a societat estem molt més receptius i amb menys tabús al respecte, però falta moltíssim per fer.
M.A.: Malauradament la salut mental s’encamina cap un món de química i biologia deixant de banda la dimensió humana, social i relacional de les persones. Segurament per les mancances en aquests aspectes de la professió sanitària i de bona part dels gestors i gent que decideix. De fet moltes de les institucions en salut mental estan més malaltes que els propis pacients. Com deia el gran psiquiatra Francesc Tosquelles caldria sanar, primer, les institucions.
Quin seria el vostre espectacle preferit de tots aquests anys de festival, el que més us ha aportat i remogut?
B.L.: Impossible de dir, totalment impossible. Confesso que m’ha vingut al cap la companyia italiana Accademia della Follia, perquè el seu projecte és increïble, qui són, com són, com ho fan, el que fan, la seva història, dins i fora de l’escenari… i lamentablement fa un parell d’anys va morir en Claudio Misculin, un dels seus pilars. És clar, la mort remou, però no he contestat la pregunta…
M.A.: Potser l’espectacle inaugural del primer festival el 2015. Va venir d’Itàlia i explicava la representació d’una obra de teatre dins un hospital psiquiàtric durant la Revolució Francesa. Va ser molt emocionant.
@ Kati Riquelme
