Dins el programa d’actes del 8 de març proposat per La Taula d’Igualtat de Granollers, està previst que el dia 14 a la Llibreria La Gralla la periodista Lidia Falcón presenti el seu llibre “La pasión feminista de mi vida” en una conferència col·loqui que tindré el gust i el compromís de moderar. He llegit amb molt interès, curiositat i perplexitat aquesta “Passió” que m’ha evocat un munt de records.
Records que he pogut complementar i contrastar amb les seves vivències i memòries, però sobretot, amb la seva basta i eficaç producció literària al llarg de 50 anys !
El llibre és tot un tractat de passió feminista desenvolupada des de tots els àmbits imaginats. Sempre amb el vent de cara o més ben dit; plantant-li cara al vent. Ella mateixa diu que ha estat tossuda, arriscada, emprenedora i valenta. Oh sabíem ! Allò que potser no sabíem i, ho explica amb tot classe de detalls en aquesta crònica, és la tenacitat per superar les dificultats i desafiar els contratemps que succeeixen en el període que comença a la segona meitat del segle XX, just quan es posa en evidència “la transformació que pateix el moviment revolucionari feminista, convertint-se en la participació domesticada de les dones que han de dirigir, des de les administracions, les polítiques d’igualtat, durant la transició i desprès en democràcia” transformació que segurament es fonamenta amb allò que llavors en dèiem la doble militància: feminista i de partit. De seguida és va demostrar que no era possible, per molt d’esquerra que fos el partit d’acollida calia optar. No va ser encertat acceptar la proposta que, primer, a la plegada, havíem d’aconseguir les llibertats democràtiques i desprès treballar per l’alliberament de les dones, perquè estava massa clar que els partits s’organitzaven jeràrquicament, eren de cultura patriarcal tradicional i, a sobre, a la majoria de seus i agrupacions territorials eren masclistes rematats.
El llibre narra la historia particular, on analitza els malentesos i els condicionants dels esdeveniments. La historia de les lluites de les dones, per evidenciar les desigualtats, els abusos i les lleis injustes i, sobretot, per reivindicar a cada pas i en cada ocasió els seus drets. Lidia Falcón, ho farà com jurista, periodista, escriptora, poeta, autora d’obres de teatre i, com no!, com activista social. Les frustracions l’encoratgen. Les reivindicacions feministes, a mitjans dels anys setanta, seguien sent de rabiosa actualitat perquè continuaven imperant les lleis fascistes de quaranta anys enrere
El llibre està organitzat en dues parts; dedica la primera als antecedents feministes, l’aventura de la publicació de la revista “Vindicació”. Les jornades Catalanes de la Dona i la creació del Partit Feminista, la batalla pel divorci i els viatges a EEUU. A la segona part tracta les lluites per l’avortament lliure, el Foro de Nairobi i deu anys més tard el de Beijing. Les avinences, aversions i conflictes amb companyes de lluita (moltes jo les desconec i d’altres no puc compartir). Finalment, l’epíleg sobre el goig de la lluita i l’entrega apassionada en la defensa dels drets humans “Mai em deixaran indiferent les atrocitats i injustícies que es comenten contra les dones a tot el món”.
El periodista Ignasi Riera, deia en una ocasió, que parlar de Lídia Falcón, és parlar d’una institució ! Qüestió que queda del tot reflectida en aquest llibre on mostra clarament el seu geni i figura per una causa que diu dur l’ADN. Filla, neta i neboda de dones predicadores de les tesis feministes, anarquistes i conseqüentment revolucionaries. Afirma sense embuts “El feminisme i jo som una mateixa cosa” Malgrat les seves confrontacions amb diferents partits polítics, Instituts, col·lectius o entitats de dones, mai ningú li podrà negar la seva immensa aportació a la causa feminista. Aportació reconeguda a Catalunya i a tot l’estat, igual que a moltes ciutats europees. A l’homenatge pel seu 75è. aniversari celebrat a l’Ateneu de Madrid, la professora Linda Gould de la universitat de Nova Jersey, va relatar l’estada de Lidia Falcón com professora convidada a diverses universitats nord-americanes durant els anys 1974 i 1975. Mai, va dir, un testimoni tant potent podria explicar millor què era l’Espanya de la repressió franquista.
Si a Nani Riera “la Falcón” li suggereix tot una Institució, a mi el seu compromís, l’ obra, la dedicació, l’inquietud i tràfec, em fa pensar amb la gran dona que va ser Teresa d’Àvila, filòsofa, feminista, escriptora, poeta enderiada (que ja veig que no és sinònim d’andariega) i feinera; les dues al servei de causes difícils; molt sovint amb matisos inescrutables que l’autora vol explicar-se i explicar-nos-ho.
