Carol. youtube
La recent estrena de la pel·lícula Carol, de Todd Haynes, ens brinda una magnífica oportunitat per rellegir o descobrir la novel·la homònima de Patricia Highsmith en la qual s’inspira el film. És una història d’amor lèsbic que, com tants altres llibres de l’escriptora nord-americana, parteix de la seva pròpia experiència.
“Cap escriptor revelaria mai la seva vida secreta, seria com despullar-se en públic”, va anotar Highsmith en un dels seus quaderns a 1990. Però la seva infància, els seus amors, les seves obsessions apareixen en moltes de les seves novel·les i relats i d’ells en parla profusament en els 38 quaderns i 18 diaris, que, entre altra documentació, va llegar a la seva editorial suïssa Diogenes. Coneixem bona part del seu contingut gràcies a la tasca de la seva biògrafa Joan Shenkar i la de l’escriptor i periodista alemany Paul Ingendaay.
Carol (Anagrama, cinquena edició, 2015) narra l’amor entre Therese Belivet (Rooney Mara en la pel·lícula) i Carol Aird (Cate Blanchett). Es coneixen en uns grans magatzems de Nova York, en els quals Therese treballa com a venedora i Carol li compra una nina. L’espurna sorgeix immediatament. Una cosa semblant li va passar a Highsmith. Ho explica en el pròleg: “La inspiració d’aquest llibre em va sorgir a la fi de 1848, quan vivia a Nova York. Hi havia acabat d’escriure Estranys en un tren (la seva primera novel·la), però no es publicaria fins a finals de 1949. S’acostava nadal i jo estava una mica deprimida i bastant escassa de diners, així que per guanyar alguna cosa vaig acceptar una feina de dependenta en uns grans magatzems de Manhattan (…) “.
Un matí va aparèixer una dona rossa i sofisticada, amb un abric de visó. Li va causar un gran impacte. Semblava irradiar llum. “[…] Em vaig sentir rara i marejada, a punt de desmaiar-me, però al mateix temps vaig sentir una elevació de l’esperit, com si hagués tingut una visió”.
Aquesta mateixa nit va escriure vuit pàgines en un dels seus quaderns. En Carol, no hi ha assassinats ni violència física, però sí tots aquests elements que fan tan pertorbadores les novel·les de Highsmith, mestra en convertir la quotidianitat en inquietant i angoixant. Qui millor l’ha definit és Graham Greene, en el pròleg que va escriure per Onze, el seu primer llibre de relats. “Ha creat el seu propi món, un món claustrofòbic i irracional, en el qual vam entrar cada vegada amb un sentiment de perill personal, amb el cap inclinat per mirar de dalt a baix, fins i tot amb certa reticència, ja que anem a experimentar plaers cruels, fins que, en algun punt, allà pel capítol tercer, es tanca la frontera darrere nostre, i ja no podem retirar-nos”.
Seguim els passos de Therese i Carol amb la sensació permanent que alguna cosa terrible passarà. Emprenen un viatge cap a l’Oest que més sembla una fugida. Carol es troba enmig d’un procés de divorci en què es juga la custòdia de la seva filla. Porta una pistola. Les segueix un detectiu contractat pel marit.
Therese és l’alter ego de l’escriptora. Carol s’inspira en l’apassionada relació que va mantenir amb Virginia Kent, una dona de l’alta societat, divorciada a la qual li van arrabassar la custòdia de la seva filla. Retrobem a Virginia a El tremolor de la falsificació.
Patricia Highsmith (1821-1995) no ho va tenir fàcil amb aquesta novel·la. Quan Hitchcock va comprar els drets d’ Estranys en un tren (1951), la seva editorial, Harper & Bros, es va entusiasmar i li va demanar una altra “novel·la Harper de suspens”. No els va agradar gens The Price of Salt, títol original de Carol, i la van rebutjar. Finalment, la va poder publicar en una altra editorial, el 1952, sota el pseudònim de Claire Morgan. A l’any següent, l’edició en butxaca va obtenir un gran èxit, però fins a 1984, no va aparèixer una edició revisada i no va permetre que es publiqués amb el seu títol veritable i signada amb el seu propi nom fins a 1990.
En les edicions de 1984 i de 1990, en sengles pròlegs, dóna compte de les dificultats que va tenir per publicar Carol. En 1984, escriu: “La novel·la homosexual de llavors (dècada dels quaranta i principis dels cinquanta) tendia a tenir un final tràgic. En general, solia tractar d’homes. Un dels personatges principals, si no tots dos, havia de tallar-se les venes o ofegar-se voluntàriament a la piscina d’alguna bonica mansió, o bé havia de dir-li adéu a la seva parella perquè havia decidit triar la via recta. Un d’ells (o d’elles) havia de descobrir l’error dels seus costums, la dissort que l’esperava, i havia de conformar-se per … què? Per què li publiquessin el llibre? Per garantir l’editor que ningú li posaria l’ull de vellut per haver defensat l’homosexualitat? “.
Més endavant, afegeix: “El 1952 es va dir que The Price of Salt era el primer llibre gai amb final feliç”. Feliç del tot, no, però sí Therese i Carol emprenen un futur juntes, per molt que hagin perdut en el camí.
Highsmith sap del que parla, perquè va patir la intolerància en carn pròpia. Parla en els seus diaris de la seva homosexualitat. Explica que als 12 anys sentia que era un noi amb cos de noia. Quan l’escriptor Marc Brandel li va demanar que es casessin s’ho va prendre tan seriosament que va acudir a un psicoanalista per veure si podia “normalitzar-se sexualment”. La va tractar com un cas psicològic. Va sortir pitjor del que havia entrat. Afortunadament, amb el temps va fer amb la seva vida el que va voler.
Al marge dels problemes, Carol és una excel·lent novel·la de suspens psicològic. Només té un perill, com totes les novel·les de l’escriptora: s’entra en el pertorbador territori Highsmith i d’aquí és difícil sortir-ne.
