Per Alina Bello (Educadora)
Fundació Carta de la Pau dirigida a l’ONU
Context
Parlar de la dona no sembla cosa fàcil. D’ella n’han parlat des de l’antiguitat fins als nostres dies poetes i cantors, filòsofs i historiadors. Ella ha ocupat un lloc capdavanter en les arcanes deïtats primitives i en els altars de l’església. Deessa, musa, núvia, amant, esposa, mare, filla, germana, tia, neta.. treballadora de sol a lluna en les innumerables facetes de la vida, serà sempre motiu i raó de paraules, perquè ella constitueix l’altra meitat de la humanitat.
De contextura fràgil o d’una fortalesa sorprenent, la dona emergeix des de la historia dels temps com a ens catalitzador de la vida i per això mateix com a centre de moltes altres vides que constitueixen la comunitat. Qui no recorda a una dona a la seva vida, qui no té una dona a la seva vida? Qui és tan pobre d’humanitat que no hagi nascut d’una dona? Fins i tot Déu es va fer humà i va néixer d’una dona!!!
Això no obstant, per aquesta mateixa presència ineludible, ningú més vituperada, assetjada, espoliada i rebutjada que la dona en la història de la societat humana. Però també ningú més victoriosa, mestressa d’ella mateixa i del seu destí que la dona. Ella ressorgeix de totes les ruïnes, construint el seu destí des d’una cançó de pau, ella necessita la pau per viure la seva pròpia vida i compartir amb la seva família, amigues, amics i la comunitat.
Dones que van construir espais de diàleg
Des dels orígens dels temps la presència de la dona ha estat peça fonamental no solament del desenvolupament biològic d’allò que és humà, en la seva condició d’úter de vida, sinó també en el seu rol de persona capaç de crear espais per criar, dialogar, crear i recrear un món on es pugui viure en pau.
Si fem un cop d’ull al món grec, ja trobem presència de dones que destaquen en algunes àrees del coneixement humà. Algunes que han transcendit en la història són: La poetessa, Safo de Lesbos, coneguda també amb el sobrenom de la dècima musa, per la composició de versos de gran bellesa. Va viure al segle VI a.C., i encara que en aquella època les dones estaven relegades al gineceu, Safo fou una constructora de pau a través de la seva producció poètica, i els seus versos li eren encarregats per recitar a bodes i a d’altres activitats públiques. El seu treball com a poetessa li va permetre ser independent econòmicament i una dona reconeguda a la seva societat.
De dimensions extraordinàries és Hipatia d’Alexandria, filòsofa, matemàtica i mestre de filòsofs. Va viure al segle IV a.C. Va dirigir l’escola neoplatònica d’Alexandria, on es va entregar a l’ensenyament i a la producció intel·lectual arribant a ser la tutora d’un selecte grup de pensadors de l’aristocràcia de la seva època.
D’ella, ens diu Sòcrates Escolàstic que: “Va aconseguir un grau tan elevat de cultura que va superar de bon tros a tots els filòsofs contemporanis. Hereva de l’escola neoplatònica de Plotí, explicava totes les ciències filosòfiques a qui ho desitgés. Amb aquest motiu, qui desitjava pensar filosòficament anava des de qualsevol lloc fins a on ella es trobava, però a més de saber filosofia era també una treballadora incansable de les ciències matemàtiques”.
Una altra dona destacada en el món grec fou Aspasia de Miletos, mestra de retòrica i logògrafa, va ser hetera de Pericles. Aquesta dona va mantenir un espai d’influència en la societat grega de l’any III a.C. En el Diàleg de Menexen, destaca Plató l’excel·lència oratòria d’aquesta dona, a qui acudien molts atenencs perquè els ensenyés retòrica, arribant a suggerir que també fou mestra de Pericles en oratòria i altres tòpics. També en fa esment en els Diàlegs, com a mestra de Sòcrates. La seva condició d’hetera, dona independent, li va permetre tenir presència en els cercles intel·lectuals reservats només al gènere masculí. Explica Plutarc en la seva Vida de Pericles que l’estratega atenenc es va enamorar d’Aspasia més per la seva talla intel·lectual que no pas pels seus encants físics.
A casa d’Aspasia es reunien coneguts filòsofs com el mateix Sòcrates, juntament amb artistes, poetes i metges, per gaudir del plaer de debatre amb ella. Alguns dels assistents portava fins i tot la seva esposa perquè la sentissin parlar. Alguns creuen que l’Aspasia a Plató es basa en el banquet per plantejar el personatge de Diotima, la dona sabia que ensenya a Sòcrates la veritable naturalesa de l’Amor místic i filosòfic.
A l’Edad Mitjana trobem Hildegard von Bingen, monja benedictina del segle XII d.C., va destacar com a metgessa, escriptora, compositora musical, mística poetessa i abadessa. Es considerada la patrona dels lingüistes i de les novícies, així com també la primera biòloga alemanya. Hildegard von Bingen, es va caracteritzar per la seva independència de criteri, la seva aguda intel·ligència, la seva visió mística i un impertorbable caràcter en complir amb el que creia que era el seu deure.
Si n’hi ha prou amb un exemple, encara millor evidència ho són uns quants. Tot i les limitacions imposades pels elements històrics culturals, les dones des de l’antiguitat fins els nostres dies han transcendit les barreres que els imposen els prejudicis i les estretors mentals de les èpoques en que els ha tocat de viure i han obert espais de diàleg i interrelacions socials i amistat, brou de cultiu per llimar asprors i fer que germini la pau ahir i als nostres dies.
És així com, tot i la ginefobia i les inseguretats personals de líders polítics, religiosos i econòmics de tots els temps, que han volgut deixar a l’anonimat les accions fetes per dones, aquestes han assumit el seu rol de ciutadanes i intel·lectuals actives. L’activitat femenina des de l’antiguitat fins als nostre dies, es aigua que corre i traspassa els dics de la intolerància a la recerca de nous espais de diàleg i expressió de les idees, per tenir un món millor.
La dona en el Segle XXI
Segons les estadístiques la població mundial és d’aproximadament 6.911.133.600, amb uns aproximats 246.500 naixements diaris. D’aquesta població uns 3,428,196,000 són dones. És a dir que el 49% són dones i uns 3.482.937.6, el 51%, homes. Aquestes dades ens revelen que aproximadament la meitat de la humanitat és femenina. Davant aquesta revelació no podem ser ingenus en creure es pot avançar en la construcció de qualsevol projecte, desconeixent la importància que te aquest col·lectiu i sotmetent-les sense escoltar les seves idees i la seva veu. Aquest comportament autoritari només contribueix a crear abismes que no permetin l’enteniment entre els éssers humans, siguin aquests femenins o masculins, i molt menys la construcció de la pau.
El segle XXI demanda harmonia, col·laboració, comprensió i molta pau, per això dones com per exemple: La Mare Teresa de Calcuta (Agnes Gonxha Bojaxhiu) després d’exercir com a mestra en els col·legis de la congregació Hermanas de Nuestra Señora de Loreto, decideix dedicar-se als més pobres i viatja a París on estudia infermeria. Al 1960 funda la Congregació Missioneres de la Caritat des d’on s’ocupa dels desheretats de la fortuna als carreres de Calcuta i a d´altres ciutats hindús. La seva tasca en bé de la humanitat, fa que al 1979 li otorguin el premi Nobel de la Pau.
Rigoberta Menchu, activista dels drets indígenes i camperols a Guatemala, premi Nobel de la Pau al 1992, per la seva lluita en favor dels drets humans. Michelle Bachellet, metgessa pediatra, fou ministra de salut i ministra de defensa abans de ser presidenta de Xile al 2006. Aquestes dones, amb el seu exemple i dedicació a la construcció de la pau, han aportat a la convivència humana i han fet del món un lloc menys hostil per als éssers humans que l’habitem.
L’esforç fet per elles i per moltes altres dones, les històries i les vides de les quals fóra impossible de consignar amb detall en aquest article, són el senyal d’esperança que necessitem al món. Aquestes dones d’avui, juntament amb la tasca de les d’ahir, i les que des dels inicis dels temps han cuidat i atresorat la pau, com a regal a les generacions humanes per venir, ens mostren que mentre hi hagi dones que s’arrisquin a construir espais perquè germini la pau, el món és un lloc on val la pena viure.
