OPINIÓ
L’autora fa un dur i personal retrat de Jeanine Añez, la qüestionada presidenta de Bolívia.
El 1979, Lidia Gueiler va ser per descart presidenta de Bolívia, en una presidència que va estar segrestada pels militars i que va derivar en el cop d’Estat de Luis García Meza; 40 anys després Janine Añez es converteix en circumstàncies anàlogues en la segona presidenta dona. Què hi ha darrere de la foto d’ella somrient amb la banda presidencial i retoc de maquillatge?, què hi ha a la seva mirada?, quins són els seus complexos i temors?
Va créixer a San Joaquín, una població que, si El Beni no figura al mapa de poder de Bolívia, tampoc ho fa ni tan sols en el mapa de salut, ni educació. Allà no hi ha res més que cel i la terra.
La imagino de nena, corrent “pata pila” (descalça) o amb “chinelas” (sandàlies) heretades, com la nena morena d’entre centenars de nenes morenes que aprenen, abans que a llegir, a odiar el color de la seva pell i dels seus cabells, perquè en aquest lloc remotc, on no va arribar l’Estat, sí que va arribar Barbie i Coca Cola anunciant felicitat.
Una d’aquestes nenes barbiedificadas és avui la nostra presidenta, la qual gràcies a la rossa cabellera va aconseguir separar-se i distingir-se del seu grup social. La seva rossificació no pot amagar els pòmuls i els ulls ametllats, d’un origen que l’ha col·locat en la història com enemiga de si mateixa. El seu odi a l’ indi és de tots els odis el més dolorós, perquè és un odi contra si mateixa.
La paraula puta va ser, com per moltes de nosaltres, una de les primeres paraules en entrar com punyal en la seva vida: la va anomenar així el seu germà, així va anomenar el seu pare a la seva mare i el seu “cortejo” (nuvi) li va dir puta també.
Va ser testimoni de violacions sexuals, de tocaments i assetjaments segellats sempre amb la paraula puta. En aquest món va aprendre a sobreviure. La seva mare li va ensenyar a dissimular, les seves ties a somriure i mantenir el front en alt, encara que porti el cor destrossat. Les seves veïnes li van ensenyar que a Beni ser dona és una desgràcia i que les oportunitats cal agafar-les a el vol, com ho fan les piranyes.
Va acceptar arriscar la pell posant-li un preu alt al seu càrrec i cobrant per avançat.
Jeanine Añez és una d’aquestes persones que creu que un somriure convincent ho pot tot. No és hàbil argumentant, però si somrient. Parla amb humilitat i por, mostra una miqueta la seva debilitat perquè no adverteixis en ella el que realment és capaç de fer.
Si hagués estat home no hagués estat un potentat ramader, hagués estat el pinxo, el guardaespatlles o el capatàs del patró.
No és la usurpadora del poder, perquè el projecte de poder en què està ficada no és el seu; en aquest projecte ella és una fitxa i ho sap. Jeanine Añez és la subalterna, pertany a aquest grup gegant de dones que el dia que contemplen o són víctimes d’una violació decideixen negociar aquesta violació, negociar el seu paper en el món amb els violadors, servir de pantalla, ajudar a tapar el delicte, sobreviure col·locant a el servei del més fort.
Els homes situen amb gran destresa a aquestes dones i les converteixen en les seves aliades estratègiques, aquesta és Jeanine Añez, en ella governa el patró del malament, i és una transacció que ha acceptat amb beneplàcit.
Les dones que es commouen perquè veuen a una dona governant el país, hi veuen un miratge. Ser un miratge és la més gran de les seves qualitats, no és per res que la seva veritable vocació és la de presentadora de televisió: pot presentar un feminicidi i passar a la faràndula amb el mateix somriure.
La Bíblia és l’únic llibre que va estar sempre present en la seva vida, com a objecte decoratiu, com a referència utilitària, com a suplent del buit de coneixement i d’informació. Així és com la va usar el dia de la seva possessió.
Compleix amb la destinació de dona beniana prohibida de pensar-se a si mateixa; ella ha hagut de pensar sempre com a clan i resoldre tots i cadascun dels drames de tot allò dels parents que s’ha enfilat a l’esquena. També per això no va dubtar a acceptar el càrrec, perquè no hi ha diners que abastin per tantes boques, per tantes ambicions, per tantes debilitats, per a tants paràsits.
No és santurrona, ni beata, perquè en el seu clan familiar hi ha de tot i per a tots els gustos, i perquè pel seu llit han passat suficients homes com per restar millor sola que mal acompanyada. La fe juga llavors en la seva vida un paper diferent al moralista; li serveix com el tint de cabell per dignificar-se socialment, com falca en el discurs i per encomanar-se a un ésser suprem quan surt de la casa presidencial, a trepitjar un camp que ella mateixa sap que està minat.
*Artículo publicado en Página Siete
