Per Yassamine Mather*. Sin permiso
A l’Iran contemporani, s’està fent un canvi social gradual però significatiu, on les dones hi juguen un paper important. A les universitats, entorns esportius i espais públics quotidians, moltes dones continuen provant i empenyent els límits establerts per l’estat teocràtic. Les seves accions reflecteixen una dinàmica complexa, on l’aspiració intel·lectual, la determinació física i les formes de desobediència civil s’entrecreuen. Com en dècades anteriors, el conflicte mostra les profundes fractures dins la societat iraniana i l’estat.
Es podria argumentar que un factor important per assolir aquest canvi és l’educació. A les universitats de tot l’Iran, les dones no només hi participen, sinó que s’estan convertint cada cop més en una força important. Avui dia, constitueixen al voltant del 60% de tots els estudiants universitaris, una xifra sorprenent que significa un important canvi demogràfic a l’educació superior. La seva ambició s’estén a les matèries acadèmiques més exigents, i les dones a Iran representen un notable 70% de graduats en ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques ( comparant la proporció és inferior als 37% als Estats Units i gairebé el 40% al Regne Unit). L’alfabetització a Iran és aproximadament del 99% per a les dones joves.
A mesura que les dones adquireixen educació i confiança, desenvolupen formes de poder social que desafien les estructures existents. Avui dia, les dones iranianes treballen en enginyeria, medicina i tecnologia, però continuen subjectes a regles socials restrictives que en limiten l’autonomia. La tensió entre les seves vides professionals modernes i les expectatives imposades per l’estat ha esdevingut un factor important que està darrere de les formes actuals de resistència.
Desafiament
A principis de desembre, gairebé 2.000 dones van participar en una marató a l’illa Kish, i moltes van córrer sense el hijab obligatori. Va ser un acte públic de desafiament col·lectiu, i l’estat, impotent per aturar la marató, va reaccionar detenint dos dels principals organitzadors després que l’esdeveniment hagués tingut lloc.
Mentrestant, el cant femení en públic està oficialment prohibit, però, una cantant, Parastoo Ahmadi, va transmetre en viu un concert, on va actuar sense un hijab i amb una banda exclusivament masculina, trencant dos tabús importants simultàniament. Va ser arrestada i després alliberada sota fiança. L’associació nacional oficial de músics la va condemnar públicament, però el vídeo de la seva actuació s’ha tornat viral.
Més enllà d’aquests incidents que ocupen els titulars, la resistència quotidiana s’ha tornat normal, especialment a ciutats com Teheran. Moltes dones, especialment la “generació Z”, caminen pels carrers, s’asseuen en cafès i viatgen al metro sense mocadors al cap. Aquesta desobediència civil en curs, que va començar després de les protestes del 2022 després de la mort de Mahsa Amini, ja ha obligat l’estat a repensar com respon, amb pressió general i càstigs específics.
Enfrontat per un moviment cultural descentralitzat, el règim iranià ha passat de dirigir-se a dones individuals a aplicar pressió indirecta. Una nova tàctica clau és el càstig contra les empreses. Sovint, els cafès i restaurants que serveixen dones sense mocador són aixafades, tancadesi segellades per la “policia de la moralitat” i s’enfronten a multes de 3.000 dòlars o més, una suma significativa, atesa la tensa economia de l’Iran.
Alhora, ha sorgit una important divisió política dins del règim. El president reformista Masoud Pezeshkian s’ha negat obertament a aprovar un nou i dur projecte de llei de “Castedat i hijab, dient que “la gent té dret a triar”. També ha advertit que l’aplicació estricta desencadenaria una ira generalitzada. Però la línia dura al poder judicial, liderada pel president del Tribunal Suprem Gholamhossein Mohseni Ejei, han ordenat a les forces de seguretat que persegueixin, detinguin i suprimeixin el que anomenen “grups organitzats que promouen la immoralitat i no porten vel”. Aquest xoc al a l’alta esfera política/estaments polítics ha creat un patró caòtic i desigual d’aplicació a tot el país.
La lluita actual de l’Iran per la roba de vestir femenina és part d’una llarga història de regles imposades per l’estat: durant l’era Pahlavi a finals de la dècada de 1930, Reza Shah va prohibir el vel en públic com a part del seu programa de modernització de dalt a baix. Moltes persones es van indignar profundament per aquesta prohibició del vel. Per contra, després d’arribar al poder el 1979, les forces religioses de la recent creada República Islàmica es van moure per fer complir l’obligació del hijab i, una vegada que havien consolidat la seva autoritat, van fer obligatori per a les dones cobrir-se el cap. Les regulacions oficials estableixen multes – i fuetades – per a les dones acusades de mostrar el seu cabell.
Tot i això, en els últims tres anys, la situació legal s’ha tornat menys clara. Els successius governs han fet els ulls grossos cada vegada més a les opcions de vestimenta de les dones. El 2024, les institucions de línia dura van aprovar una nova llei de hijab, imposant fortes multes i possibles sentències de presó, però el Consell Suprem de Seguretat Nacional la va suspendre perquè temia que desencadenés noves protestes. Com a resultat, l’Iran es troba ara en uns llimbs legals: l’antiga llei continua vigent, però la seva aplicació és inconsistent, perquè els funcionaris estan dividits i preocupats per una reacció pública.
A més de les pressions externes, l’Iran s’enfronta a una contradicció interna profunda i creixent. D’una banda, hi ha milions de dones educades i decidides, que busquen llibertats personals bàsiques. A l’altra banda hi ha un estat dividit, que intenta defensar un element central de la seva ideologia, el hijab obligatori, mitjançant mesures indirectes i econòmicament punitives en lloc d’una confrontació oberta.
Aquesta tensió està passant enmig d’una incertesa més àmplia, intensificada per l’amenaça de conflicte i la possibilitat d’atacs aeris per part d’Israel o els Estats Units. En aquest entorn, la disputa sobre el hijab s’ha convertit en una qüestió clau en la lluita més àmplia sobre la direcció política de l’Iran, entre un estat que intenta mantenir la seva visió de “puresa islàmica” i una nova generació que afirma les demandes d’autonomia, dignitat i elecció.
Drets humans
La carrera femenina I feministe de Kish va tenir lloc el 10 de desembre, el Dia dels Drets Humans de l’ONU, que commemora l’adopció el 1948 de la Declaració Universal de Drets Humans (UDHR). Cada any, aquest dia, una plètora d’activistes iranians pels drets humans, incloses les nostres dues guanyadores del Premi Nobel de la Pau (Shirin Ebadi, 2003; i Narges Mohammadi, el 2023), expressen la seva preocupació pels drets humans i presenten solucions per al “canvi de règim” a Iran.
El que totes dues no reconeixen és que les seves crides a la intervenció estrangera, ja sigui per part dels Estats Units, Israel o les Nacions Unides, no protegeixen el poble iranià dels abusos dels drets humans de la República Islàmica. En canvi, aquestes apel·lacions corren el risc d’obrir la porta a violacions encara més greus, acompanyades de la humiliació de la dominació estrangera o la devastació d’un conflicte intern perllongat. Durant dècades, fins i tot abans de l’era Trump, el discurs de drets humans d’Occident va estar modelat per un marc liberal-burgès que en limitava l’abast. No obstant això, en els darrers anys, especialment des del començament del genocidi a Gaza i la descarada promoció de polítiques d’extrema dreta per part de Trump, la idea que les potències occidentals recolzen realment els drets humans no es pot creure seriosament.
La guanyadora del Premi Nobel de la Pau del 2003, Shirin Ebadi, ha demanat obertament la intervenció militar dels Estats Units (com la llorejada veneçolana, que ha estat fent exactament el mateix). La seva companya guanyadora del Nobel, Narges Mohammadi, demana una transició a una democràcia laica mitjançant un referèndum supervisat per l’ONU. Tot i això, aquest enfocament es basa en el mateix sistema internacional que ha recolzat repetidament cops, sancions i guerres, sovint contra els propis moviments democràtics.
Aquest sistema global no és un defensor neutral dels drets humans. Serveix als interessos de poderosos estats imperialistes, sobretot els Estats Units, que han imposat sancions devastadores a l’Iran i han lliurat guerres a tota la regió. Les crides a aquest sistema de “solidaritat” passen per alt el seu paper en la creació d’inestabilitat i el suport als governs autoritaris.
Durant l’any passat, sota l’administració de Donald Trump, fins i tot la pretensió de defensar els drets humans liberals ha desaparegut, ja que el president i el seu gabinet promouen obertament el nacionalisme d’extrema dreta. En un discurs recent, Trump va descriure Europa com una “civilització en decadència” i va advertir d’un “esborrat civilitzador”, retòrica extreta de narratives nacionalistes blanques que retraten la migració (implícitament de regions no blanques) com una amenaça existencial. Trump, emmarca la migració, provocada per la guerra i l’explotació del sud global, com un símptoma de la “debilitat” europea, es fa ressò dels estereotips racialitzats i reforçant el llenguatge utilitzat per justificar l’exclusió, la militarització de les fronteres i el nacionalisme xenòfob. Tot i que no sempre és explícitament racista, aquest llenguatge es basa clarament en temes racialitzats. En aquestes circumstàncies, és difícil sostenir qualsevol il·lusió sobre un ordre mundial dominat pels Estats Units.
El dret internacional, és clar, sempre s’ha aplicat de manera selectiva. El Consell de Seguretat de l’ONU està paralitzat per les potències amb vet; els principals estats ignoren la Cort Internacional de Justícia; els atacs amb drons i les operacions encobertes violen la sobirania amb impunitat. Demanar solucions liderades per l’ONU sovint sembla oblidar com funciona aquest sistema.
Molts activistes de drets humans iranians prominents, i menys coneguts, han estat en silenci sobre el genocidi a Gaza. Alguns depenen del finançament vinculat a les xarxes pro-sionistes republicanes o demòcrates dels Estats Units; altres temen posar en perill el suport futur. L’assaig de Mohammadi a Time no connecta la repressió interna de l’Iran amb el paper regional o amb el genocidi en curs a Gaza. El conflicte entre l’Iran i Israel no és simètric: es desenvolupa dins un context colonialista d’assentaments recolzat per les potències occidentals. La República Islàmica explota la causa palestina per a la legitimitat interna, mentre que el discurs liberal sovint tracta les dues qüestions com a no relacionades. Una perspectiva antiimperialista ha de situar aquest context al centre.
Retòrica
Mohammadi sembla no estar disposat o és incapaç de reconèixer com la República Islàmica utilitza la retòrica antisionista i antioccidenal per enfosquir la seva pròpia repressió. L’estat recolza les milícies regionals, mentre suprimeix les esquerres, els opositors laics i els moviments estudiantils. Això no és antiimperialisme, sinó geopolítica reaccionària.
La seva crida d’ajuda a la “comunitat internacional” és l’element més carregat políticament del seu assaig a Time. A la pràctica, aquesta frase generalment es refereix als governs i institucions occidentals que prioritzen els interessos estratègics (petroli, seguretat i influència regional) sobre la democràcia o els drets humans. Aquests mateixos actors passen per alt rutinàriament els abusos dels seus aliats, mentre despleguen el llenguatge dels drets humans per justificar sancions i intervencions que perjudiquen la gent comuna. Alguns a l’esquerra iraniana han esdevingut animadors dels nostres “activistes de drets humans”, oblidant que una posició genuïnament radical rebutja la falsa elecció entre la República Islàmica i l’imperialisme occidental. Sens dubte, hem de donar suport a la lluita del poble iranià contra la repressió i un sistema basat en l’apartheid de gènere i la violència estatal. Tanmateix, també hem de recolzar els palestins que resisteixen el genocidi i tots els pobles que s’oposen a la dominació imperialista.
Aquesta solidaritat no pot dependre de les apel·lacions a l’ordre internacional existent. Ha d’estar arrelada en una lluita revolucionària des de baix, entenent que l’alliberament veritable prové del desmantellament de les estructures globals de l’imperialisme, el capitalisme i la violència estatal que sostenen l’opressió, a l’Iran, Israel i els Estats Units per igual.
L’objectiu no és reformar un sistema mundial trencat, sinó transcendir-lo.
*Yassamine Mather és una socialista iraniana exiliada al Regne Unit, professora de la Universitat de Glasgow i Directora de la Campanya “Fora les mans del Poble d’Iran” (HOPI). Traducció:Enrique García
*(A la foto, Marges Mohammadi, Premi Nobel de la Pau iraniana, empresonada pel règim dels Ayatollahs per defensar els drets de les dones)
Font: https://weeklyworker.co.uk/worker/1565/casting-aside-the-veil/
