OPINIÓ
Assistim indignades a la permanent ignomínia patriarcal quotidiana. A vegades crec que més que contraatacar, el patriarcat provoca permanentment.
En cas contrari, Com es pot explicar que un entrenador com el de l’equip femení del Rayo Vallecano femení, que és capaç d’animar a una violació en grup per a crear vinculació de grup seguisca sense ser destituït pel president del seu club o, la qual cosa seria esperable, sense dimitir?
Però aquest, és només un exemple del que estem vivint i que, amb temes com el punyetero debat sobre el que ha ocorregut al Benidorm Fest, ens té adormits com a societat.
I mentre ens trobem que un monitor esportiu eludeix la presó per abusar de la filla de cinc anys de la seua exparella i se li permet continuar treballant amb criatures. O que la cançó guanyadora del festival de Benidorm és un al·legat encobert de la prostitució. O com en alguns mitjans de comunicació i al final d’una notícia sobre l’assassinat de les dones per terrorisme masclista, s’afig l’afegitó que mai havien denunciat per violència de gènere als seus assassins, amb la qual cosa i de manera indirecta se les acusa del seu propi assassinat. O de com es regira la societat davant la mort en general, però davant els assassinats de dones ens emboliquem en impassibilitat i en un cert halo d’inevitabilitat estructural. O en com alguns polítics, sobretot del PP són investigats per “presumptament” cobrar als presos d’algunes presons els serveis de prostitutes, que previ pagament, ell els enviava a la presó. És a dir, proxenetisme carcerari. O com tenim de normalitzat el fet que els nostres adolescents consumisquen pornografia com a manera d’iniciar-se en el sexe. Una forma que cosifica i violenta a les dones com a forma de relació.
Però pel que sembla, res d’això és important. Les dones som més de la meitat de la població, però hi ha “senyors” que ens continuen considerant un “col·lectiu”. Som la meitat dels qui habitem el planeta, però la pobresa té rostre de dona perquè el rostre de l’home ve de l’ocupació d’espais de poder que actuen per a perpetuar el manteniment dels seus privilegis històrics.
Ens maten, ens violen, ens abusen, ens prostitueixen però la justícia, que continua sent més patriarcal que justa, sempre busca la forma menys perjudicial per a l’agressor que justa per a les víctimes. Sempre troba algun eximent, justificació o article que millore la situació dels agressors en detriment del sofriment de la víctima. Potser hem oblidat el terrible judici de “la manda” i els vots particulars de la sentència? O l’assassinat d’Ana Orantes que, després d’haver denunciat les pallisses, la sentència indicava que havia de compartir habitatge amb el seu agressor que la va acabar assassinant? O els assassinats vicaris de criatures com Ana i Olivia o els que va cometre José Bretón per a danyar a les mares?
Tenim, també, memòria patriarcal. I construcció psicològica patriarcal. Veiem el que passa, ho sabem, ho patim, però en massa casos, costa massa actuar, perquè el patriarcat ho ha construït tot per al seu èxit, per a véncer en totes les batalles.
Semblava que amb les mobilitzacions dels anys previs a la punyetera pandèmia estàvem avançant a desmuntar-ho, però hi ha hagut una mobilització prèviament silenciosa que ha calat en la pseudo esquerra postmoderna i se l’ha apropiada. Amb colors de diversitat s’ha tintat, de nou el patriarcat per a persistir. Les seues teories amb tints aparentment moderns oculten el més ranci de les teories patriarcals més neoliberals on desapareixen conceptes com a solidaritat, cooperació i ja ni parlem de sororitat en llaures al compliment de desitjos personals. I que es pretén convertir en lleis que penalitzen als qui els qüestionen. I insistisc, tot sota el paraigua de la moderna diversitat que no és més que una altra capa del patriarcat reinventat per a mantindre els seus privilegis.
I així ens va a les dones. Els nostres drets Legitims, sempre a la cua, sempre posposats, sempre derivats en el temps.
Però sobre modificar per a fer més equitatives les lleis, res de res. Més aviat al contrari. Més repressives i amb més poder patriarcal per a seguir amb mà de ferro als qui ho qüestionen.
I mentre l’aliança entre capitalisme i patriarcat expandeix les seues xarxes per a tindre més control i més poder.
L’abolició de la prostitució es dilata en el temps, per totes les complicitats patriarcals que porta implícita. La prohibició expressa dels ventres de lloguer no arriba, perquè existeixen massa beneficis econòmics en joc. La pornografia busca endurir els models violents per a continuar normalitzant les violències en les relacions i, per extensió amb els diferents tipus de pors que genera. Les acusacions i persecucions directes o encobertes als qui denunciem el progressiu esborrat de les dones s’està convertint en sistemàtica,…I així un llarg etc, mentre la gauche divine, segueix al seu i comprant postulats posmocapitalisteschupiguais que generen més opressió i més dolor a les dones i xiquetes.
En definitiva, consolidant les ignomínies patriarcals de tota la vida, però amb la pàtina de modernitat que ara es porta.
En fi, malgrat els anys, seguirem en la bretxa esperant veure la llum d’alguna pedra que ens permeta tindre l’esperança de nous temps que puguen gaudir les qui vinguen darrere de nosaltres.
Com li deia fa uns mesos a la meua amiga Carola quan en una entrevista em va preguntar quin seria el meu desig, repetisc que el meu desig seria que les netes de la seua filla xicoteta pogueren caminar en llibertat pels carrers. Un desig aparentment senzill, però realment complicat de complir.
Malgrat tot, continuarem treballant per a fer-ho realitat. Et sumes al desig i al treball? Si així és, ací em trobaràs.
