A Gabriel García Márquez l’hi van perdonar tot. També l’infame últim llibre: Memoria de mis putas tristes, apologia de la violació, la misogínia i la violència contra les dones que va rebre el mateix aplaudiment dels cavallers del cànon que les seves magnífiques obres anteriors.
Sens dubte, García Márquez va ser un geni de la literatura, un mestre del reportatge i un artista de la paraula però això no el feia un gran home, sí un gran, enorme, escriptor. La seva dimensió humana i la seva talla literària van poder estar separades fins a l’aparició de les esmentades “Memorias…”. Aquí, el geni relliscà. Des del començament: “L’any dels meus noranta anys vaig voler-me regalar una nit d’amor boig amb una adolescent verge”, fins al final: “Ai, el meu savi trist ( … ) Aquesta pobra criatura està lela d’amor per tu”.
El llibret en qüestió, poc més de cent pàgines, no li falta cap detall: totes les dones són dolentes i/o putes excepte la mare del protagonista, un àngel, és clar; totes les dones es troben a la seva disposició sexual, incloses les nenes-pobres, això sí -perquè les que no ho estan encara poden ser violades i després, també prostituïdes; elles no parlen, l’adolescent Delgadina tenia catorze anys i es va mantenir muda mentre el vell protagonista de la narració satisfà per activa o passiva els capritxos del desig. El joc és fàcil: un senyoret ric i molt culte, per descomptat, indefens davant un món ple de perverses dones- a Damiana la va violar entre pàgina i pàgina. De la ufanosa andalusa: ella treballava a la casa, descalça per no molestar, mentre ell llegia estirat en una hamaca – . Quan es va publicar el llibre, els seus defensors van utilitzar el gastat argument que només era ficció. Sí, només és ficció nascuda de la mirada i la ploma d’un escriptor.
Tot just tres anys després de publicar-se Memoria de mis putas tristes, Mercedes Beroiz va escriure El llanto de los caracoles, publicat per Caballo de Troia. Beroiz va fer realitat el desig que, admiradors ia dmiradores fins a aquest moment de la literatura de García Márquez, sentíem la necessitat de donar veu a Delgadina perquè les Delgadines existeixen i es compten a milions a Amèrica Llatina i a mig món. “Si els murs d’una ciutat estan marcats pels sense veu, en algun lloc hi hauria d’haver-hi la veu de les dones. On hi haurà les veus de les dones?”, escriu Beroiz.
Una cosa semblant em preguntava fa unes setmanes, a Porto Alegre, una estudiant jove. Va ser al final d’una conferència organitzada pel Sindicato de Periodistas de la ciutat. Acabàvem un debat sobre la situació dels mitjans de comunicació, de la seva capacitat de crítica, la seva relació amb el poder i el seu paper a l’hora de mostrar el món, el món al complet, no només una part. Quan va començar el torn de preguntes, ella va compartir la seva preocupació: On és la veu de les dones? Com contestem als líders d’esquerres que mentre parlen de justícia i revolució rebutgen els drets de les dones com acaba de fer el president Correa proclamant la “revolució ciudadana” alhora que amenaça amb dimitir si es permet la interrupció de l’embaràs fins i tot en casos de violació? I com Correa, Evo Morales, o el difunt Hugo Chávez o el nicaragüenc Daniel Ortega …
No vaig saber què respondre perquè jo em faig la mateixa pregunta: Què fem amb aquests genis tan genis, amb aquests revolucionaris tan revolucionaris i tan poc homes?. Tanquem els ulls i els seguim aplaudint, sense peròs, sense crítiques?. Els elevem als altars per damunt de totes nosaltres?. Els hi perdonem tot?
Fa poc va rebre el Cervantes Elena Poniatowska. El premi l’han guanyat 35 homes, ella és la quarta dona …
*Article publicat a La Marea
