Qui vulgui fumar, que ho faci. El moll de la qüestió són les conseqüències de l’activitat de fumar: un impacte gravíssim per a la salut, un impacte econòmic en assistència sanitària, un impacte alarmant pel medi ambient (un impacte encara més greu pel que significa d’explotació humana i sobretot infantil).
Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el tabac mata cada any a més de vuit milions de persones, principalment per càncer (els possibles efectes del consum triguen anys) i per malalties cardiovasculars i pulmonars. Pel que fa a Espanya, mata prematurament al voltant de 50.000 persones cada any no només per fumar activament, sinó per haver-ho fet en el passat o senzillament per haver estat exposades al fum ambiental del tabac.
Cada cop hi ha més dones que fumen
Un estudi recent (*) realitzat per analitzar la mortalitat associada al consum de tabac a Espanya ens informa que durant el període de 1990 fins el 2018 el consum de tabac va causar més d’1,7 milions de morts, i d’aquestes morts més d’1,5 milions eren homes. Un bon senyal és que les dades suggereixen que la mortalitat atribuïda al consum de tabac està disminuint.
En els estudis epidemiològics, sociològics, psicosociològics, sòcio-culturals i en l’àmbit de la salut, per obtenir resultats vàlids i fiables, s’han de tenir en compte –sotmetre a control– determinades variables biològiques, una de primordial és la variable gènere (gènere masculí i gènere femení). L’estudi sobre la mortalitat per tabaquisme a Espanya ens informa que aquests descens que avui dia s’observa en mortalitat per l’activitat de fumar es deu a un clar descens de morts atribuïdes al consum de tabac en homes a qualsevol edat a partir de finals dels anys 90, i afegeix: « […] si ens quedem només amb les dades de la població femenina, la cosa canvia radicalment. Des dels anys noranta, la mortalitat atribuïda al consum de tabac en dones augmenta, sobretot per càncer de pulmó i malalties cardiovasculars. I ho fa ràpid tant a les joves com a les d’edat més avançada». Durant la primera meitat del període d’estudi (1990-2003), el càncer de pulmó representava el 12,3% de la mortalitat total atribuïda a les dones, mentre que a la segona meitat (2004-2018) gairebé es va duplicar, assolint el 21% del total.
L’hàbit generalitzat de fumar a mansalva va arribar a Espanya més tard que a altres països desenvolupats com, per exemple, Estats Units i el Regne Unit. Si fa no fa, fumar es va popularitzar entre els homes arran de la Guerra (in) civil espanyola; primer fumaven els més adinerats, després s’hi va afegir la classe obrera. Les dones s’hi van sumar unes dècades més tard: l’esclat del fum per tabac femení es va produir cap a finals del seixanta i inicis dels setanta del segle XX (fins ben bé els anys 60 estava malvist que aquestes fuméssim), quan les dones grans d’avui érem joves. Jo mateixa vaig ser una fumadora empedreïda, primer de tabac ros (Winston, Chesterfield (sense filtre..) després tabac negre (Ducados i Celtes, les cigarretes d’aquesta última marca tampoc no duien filtre) i fins i tot fumava en pipa.
I, és clar, l’evolució recent de la mortalitat atribuïda al consum de tabac en les dones amoïna. En primer lloc, pel que significa de morts prematures. Malauradament, no sembla que l’indiscutible avançament en Salut Pública que van significar les Lleis 28/2005 i la 42/2010 de control del tabaquisme siguin suficients. Un motiu pel qual a les dones els costa deixar de fumar és l’ augment de pes després de deixar el tabac, ja que la nicotina dificulta engreixar-se (atès que és un inhibidor de la gana); aquest és un tema de gran abast estretament relacionat amb l’imaginari social imperant de com han de lluir els cossos de les dones, un tema en el què ara no m’estendré. També l’alça de tabaquisme en les dones s’ha de veure des del prisma de l’estrès sòcio-laboral relacionat amb la conciliació familiar que pateixen, tema absolutament cabdal en el qual ara tampoc entraré.
Tanmateix, estimades fumadores, només perquè en tingueu constància, llençar a terra una burilla suposa llançar un residu tòxic capaç de contaminar 50 litres d’aigua marins (**). Les burilles estan elaborades d’acetat de cel·lulosa, un material no biodegradable que pot trigar més de 10 anys a descompondre’s. Compleixen més una funció adreçada a crear la falsa percepció de menys risc en consumir tabac que altra cosa perquè el filtre de les cigarretes és altament nociu, tant per a les persones com per al Planeta. Pel terra dels carres dels pobles i ciutats, pels camins de terra, barrejats amb la sorra de les platges, en els cendrers dels cotxes i bars, tot és ple de burilles de tabac. Acaben doncs lliurades al medi ambient, als desguassos, etc. sense cap mena de tractament especial per fer-les arribar directament als abocadors. Sovint són ingerides per diferents animals, la qual cosa significa un greu impacte perjudicial per a la salut i la dels depredadors que se’ls cruspeixen.
Tan sols quatre pinzellades d’un aspecte del tabaquisme en les dones que no està relacionat (que també) amb els efectes físics del consum de tabac però que em sembla indefugible i peremptori abordar des del feminisme, des d’un moviment cada cop més massiu de dones que malden per un món més just, igualitari i equitatiu, un món que, a més, no es malmeti a si mateix. Dones que fumeu, tant les que es declaren obertament feministes com les que no, estic parlant de la desfeta ambiental i humana que significa el seu conreu. Perquè la producció de tabac té un impacte directe sobre la desforestació, l’empobriment i l’explotació de grups socioeconòmics ja necessitats, el canvi climàtic, la manca d’aigua i llur contaminació (a l’Africa, per exemple, qui camina 8 hores al dia per anar a buscar aigua?: les nenes, les dones…), la gestió de residus, i, finalment, l’explotació infantil, sobretot de les nenes com a mà d’obra barata i no qualificada a les plantacions de tabac. Algunes corporacions com Human Rights Watch (HRW) (***) parlen d’esclavitud a llurs informes. Quan un o una menor treballa en plantacions de tabac, d’una banda es redueix o se n’evita l’escolarització i, de l’altra, la salut en queda perjudicada. Quan es treballa sense protecció segura és d’allò més freqüent la intoxicació per nicotina en tocar les fulles de tabac humides. És l’anomenada “malaltia del tabac verd”.
«El tabac, una amenaça per al nostre medi ambient», és el lema que l’any passat va escollir l’Organització Mundial de la Salut (OMS) per celebrar el Dia Mundial Sense Tabac (31 de maig). La indústria tabaquera emet aproximadament 84 milions de tones anuals de diòxid de carboni, de les quals 225.000 són generades directament pel consum de tabac. Ve a ser l’equivalent a les emissions produïdes per 12.000 cotxes recorrent 10. 000 quilòmetres cadascun.
L’impacte mediambiental del cultiu del tabac, és terrible (**): Cada any es destrueixen entre 3,5 i 4,3 milions d’hectàrees de terra a 124 països per cultivar-hi tabac. Per elaborar 300 cigarrets són imprescindibles 8 arbres, sense comptar els arbres que es necessiten per a la fabricació del paper i els paquets i com a combustible. El seu cultiu afavoreix, lògicament, la desforestació, perquè, a més, en deteriorar-se la terra en queda dificultat el creixement posterior d’altres cultius o plantes; l’ús de pesticides, fertilitzants i molts altres productes químics (que arriben als torrents aquàtics i els enverinen) afebleixen la terra i impedeixen el canvi a curt termini a altres cultius ecològics i sostenibles. Les fulles de tabac (al món es conreen, es produeixen i distribueixen anualment unes 7,5 tones mètriques) s’han d’assecar abans de ser processades i, per aconseguir-ho, es calcula que s’utilitzen uns 11,4 milions de tones de fusta com a combustible. Per això, la indústria tabaquera és una de les principals responsables de la desforestació i l’efecte hivernacle.
El deteriorament de la terra pel cultiu del tabac resulta especialment preocupant per als països en vies de desenvolupament, ja que són els països que concentren la major producció de tabac, i els que depenen en excés de les multinacionals tabaqueres a mitjà i llarg termini. El 90% de tota la producció agrícola de tabac es fa a zones en vies de desenvolupament, països amb rendes mitjanes o baixes que solen valorar el cultiu de tabac com una forma de generar diners a gran velocitat, sense tenir en compte l’impacte a llarg termini. Mentre aquests països reben el major impacte negatiu, els guanys multimilionaris produïts pel tabac es cobren a països rics.
En conclusió, la indústria tabaquera és una indústria que ven un producte que mata alhora que és altament contaminant. Per això inverteix sumes milionàries per amagar els perjudicis esfereïdors per a la salut i el medi ambient.
Totes les dones que hem lluitat i lluitem per a la igualtat de gènere i la justícia hauríem d’entendre que aquesta també és una causa que ens afecta especialment. Què podem fer? Si més no dins de la idea «Think global, act local», aquelles que són fumadores podrien replantejar-se l’oportunitat d’aquest hàbit.
REFERÈNCIES
(*) Rey-Brandariz J, Pérez-Ríos M, Santiago-Pérez MI, Galán I, Schiaffino A, Varela-Lema L, Montes A, López-Vizcaíno ME, Giraldo-Osorio A, Candal-Pedreira C, Ruano-Ravina A. (2022): Tendencias de la mortalidad atribuible al tabaquismo en España: 1990-2018. Eur J Salut Pública. 29 de novembre de 2022;32(6): 919-925.
doi: 10.1093/eurpub/ckac165.PMID: 36394991
(**) Antonio Baena Garcia ( 2022): El tabaco destroza los pulmones, pero también el medio ambiente. The Conversation (30 de mayo, 2022)
(***) Els nens amagats del tabac. Treball infantil perillós del cultiu de tabac als EEUU. Report de Human Rights, 13 de maig de 2014. https://www.hrw.org/report/2014/05/13/tobaccos-hidden-children/hazardous-child-labor-united-states-tobacco-farming
