El poble de Tunísia ho ha aconseguit: organitzar el l12º Fòrum Social Mundial amb baixíssim pressupost. Es calcula que unes 70 mil persones provinents de tot el món han compartit experiències i alternatives per a “un altre món possible”. La Universitat El Manar, un conjunt d’edificis blancs, amb finestres i portes blaves, és famosa per haver estat un formiguer de lluita contra l’expresident Ben Alí, un ambiciós militar que va arribar amb el temps a controlar gran part de les riqueses del país.
Paradoxalment, l’educació a Tunísia té el 6% de la despesa pública, amb índexs internacionals de competència acceptables. La que veiem circular pel campus fou una joventut apassionada, que anava i venia, discutint en grups, distribuint fullets de les seves associacions.
El govern islamista del partit Ennhada, filial dels Germans Musulmans, actualment en el poder a Tunísia, està qüestionat per l’Esquerra del Front Popular. Critiquen al govern per estar més atent al pagament del deute contret per la dictadura, i a fer-se amics de les multinacionals, (que dominen la vida econòmica i que la classe alta tunicina té els capitals en l’estranger), que atendre a les demandes de treball, de la democràcia i la justícia.
“Dignitat, dignitè, dignidade, dignity”, una paraula declinada en molts idiomes i situacions, és el lema del Fòrum que sintetitza els desitjos dels pobles del món, i s’organitza al voltant de temes com el canvi climàtic, la necessitat d’un nou model d’economia, els drets de les dones, el drama de Palestina, els sagnants conflictes en el Mig Orient. Veiem una dignitat dolorosa en les figures de les mares d’emigrants africans, mares que en la marxa inicial del Fòrum porten la foto dels fills ofegats en les aigües del Mediterrani. Són milers els noms d’emigrants desapareguts, escrits en una llarga fulla simbòlicament posada sobre una barca, que en una plaça del Fòrum recorda les seves vicissituds.
Veiem una dignitat dolorosa també en els ulls de Bessma Khalfaoui, vídua de Chokri Belaid, el líder del Moviment Patriòtic Democràtic Unificat, assassinat el 6 de febrer, després d’haver criticat el govern per no frenar la violència contra els artistes de les anomenades Lligues de Defensa de la Revolució. Grups paramilitars, formats per islamistes salafistes. El dia 5 de febrer Chokri Belaid va afirmar en la televisió que el govern estava donant llum verda a una sèrie d’assassinats polítics. L’endemà, quatre bales al cap van acabar amb la seva vida. Milers de persones van sortir al carrer, en una manifestació que volia ser pacifica, però va acabar amb la mort d’un policia.
El Fòrum Social Mundial ha escollit aquest any la seu de Tunísia reconeixent el rol d’iniciadora de les “primaveres àrabs”, i ha donat l’honor d’obrir-ho a l’Assemblea de Dones, reconeixent la importància de les lluites femenines contra la marginació i la desocupació en la crisi del sistema capitalista, i al món àrab musulmà i la lluita pels seus drets civils. La violència domèstica segueix sent una xacra arreu del món. En el cim del Fòrum assistirem en viu i en directe al conflicte que travessa les societats islàmiques, entre religió i estat, individu i col•lectiu, fe i llei. Les universitats són un important terreny de lluita ideològica, i la concepció del rol de la Dona en l’Islam està en el cor del conflicte, doncs el 98% dels tunisians professen la religió musulmana.
En les últimes eleccions, explica Bessma Khalfauoi, que molta gent ha votat als islamistes, perquè havien estat reprimits en la dictadura, i ara tenien el dret de participar en la vida política. Pensaven que eren innocus, però es va tenir un error de percepció, com a Egipte. El govern ha cremat el crèdit que tenia amb la població”.
Un dels debats que ens involucren, expressa Jamila, exponent de la Union de joves demòcrates”, (associació estudiantil recentment constituïda que vol fer propostes a favor de la joventut), és entre els que ens volen aplicar el que l’Alcorà i la sharia (la tradició) diuen sobre la dona, i els que apel•len a la raó, a la reflexió de la persona. A més, es discuteix si en la constitució s’ha de parlar de “igualtat amb l’home”, o “complementarietat amb ell”, la qual cosa seria, òbviament, un pas enrere. El codi civil tunisià és entre els més avançats de la regió, però en la pràctica, la vida de les dones és més difícil.
La llibertat de consciència és un tema crucial, introduït per Cherif Ferjani, un professor de religions comparades, d’ulls vius i cabellera grisa esvalotada, acompanyat en el debat per un jesuïta de Barcelona, representant de Cristianisme i Justícia, i un catòlic italià representant de l’organització internacional “Som Església”. Cherif afirma que la majoria de les guerres s’han fet “a l’interior” de les religions, i no contra supòsits infidels. Això perquè les religions es presenten com a veritats absolutes. Però s’obliden que entre el discurs del fundador i l’actualitat hi ha la Història, Trista veritat en l’Orient Mitjà, on el sectarisme ideològic fa estralls. A Síria la lluita contra el règim d’Al Assad, una guerra per procura per un reequilibri estratègic de les grans potències, on fins ara han mort 70mil civils, s’està complicant per l’entrada de grups islamistes radicals, finançats pels emirats àrabs, i no solament. En el Fòrum està present, amb un optimisme contra vents i marea, l’associació “Peace in Syria”, que després del fracàs de les negociacions de les UN, proposa una iniciativa des de la societat civil, enviant reconegudes personalitats com a mediadors internacionals.
Des dels països del Golf, arriben a Tunísia uns fullets i llibrets captivadors sobre l’Alcorà i el rol de la dona, que circulen també en el Fòrum. En un d’ells podem llegir que la situació de la dona en l’Islam, en relació a les altres religions, és el millor que una pugui esperar. Els cristians van cremar bruixes en segles foscos, entre els hindús i els xinesos confucians són els pares i marits que prenen decisions sobre la vida de les dones, mentre en l’Islam la dona és respectada, i està feliç en la seva família, pilar de la societat. No s’esmenten lapidacions, violacions, mutilació genital, violència domèstica, fustigacions a qui ha estat violada, matrimonis forçats per a nenes, que segueixen donant-se en certs llocs on la “tradició islàmica” és forta.
“Els drets humans són indivisibles i universals, no poden estar subjectes a les lleis nacionals”, declara, en canvi, una brillant jurista palestina, que acompanya a Bessma Khaloui. I agrega que els drets de la dona segueixen sent postergats també en el discurs dels dirigents palestins, amb l’excusa que es donaran quan la Palestina sigui lliure.
Una jove voluntària tunicina del Fòrum, Arbia, que parla tres o quatre idiomes, ens diu que porta el tradicional mocador que cobreix el cap per decisió pròpia. Ens parla amb entusiasme també del nuvi que estudia a Torí, l’únic a qui mostrarà el seu més benvolgut tresor (la cabellera) en el dia feliç de les noces. No li preguntem si el nuvi recanviarà la gentilesa, doncs en diverses converses amb estudiants homes ens han explicat amb normalitat que el Profeta permet fins a quatre esposes… per descomptat, sempre que siguin tractades amb justícia, repeteixen amb un somriure. Una noia amb burka negre, filmada per dos homes, entra en el debat sobre “Alternativa Mediterrània” provocant, avisant que vol viure així per decisió lliure, i que se sent oprimida pels professors que exigeixen la cara descoberta en les activitats didàctiques. Al seu torn, alguns professors es queixen per l’actitud intolerant dels islamistes radicals.
No obstant això, Tunísia no es detindrà en el seu camí cap a la democràcia i la justícia social, doncs la sang de Chokri Belaid ha marcat un abans i després, escriu l’estudiant Raba Ben Achour en una revista universitària. Una dona, Houcine Abassi, és secretària general del poderós sindicat UGT (Unió General de Travailleurs).
A la nit, a la central avinguda B0urguiba ressonen cants i tambors. Els bars desborden d’homes, i algunes dones. Fora del centre, no és ben vist que les dones freqüentin bars, ens explica Arbía. Però el restaurant popular on anem a menjar cuscous, una dona anciana amb el seu mocador en el cap cuida els comptes de la caixa, mentre la seva filla, sempre amb mocador, organitza el treball dels seus parents cambrers. Dues noies estudiants d’enginyeria, vestides a l’occidental, parlen de les seves escasses perspectives de treball.” Si la situació no millora, hem de fer una altra revolució”. Ho diuen sense somriure, demanant el compte als cambrers.
