OPINIÓ
Elegància, colors, creativitat. Sabem que vestir-se no és només posar-se la primera roba que trobes obrint l’armari, sinó veure’t i sentir-te bé en unes peces que fan joc amb la teva personalitat. El mercat fa que les dones siguem unes grans consumidores de roba.
Què hi té a veure aquest plaer amb l’augment exponencial del sector de la moda en aquests últims anys? No gaire, com veurem.
Com reporten les associacions del sector, el món de les multinacionals de la moda està en plena expansió, amb ofertes variades i un màrqueting capil·lar. El 2017 s’han venut al món 154 bilions de peces, unes 20 de mitjana per persona, (sent 7,6 els bilions d’habitants del planeta, sense considerar la desigualtat dels consums entre països i grups socials). Cada any Zara treu 24 col·leccions noves, H & M entre 12 i 16, i es ven el 60% de peces més que el 2000. Això vol dir que cada peça és usada cada vegada menys temps.
Considerant que els recursos naturals del planeta no són infinits, es tracta d’un veritable malbaratament, ja que la moda resulta ser el segon sector industrial més contaminant, després de la indústria petroliera, perquè utilitza productes tòxics, (com en els texans destenyits), consumeixi molta aigua, i emet CO2 a dojo. A més la producció es concentra en gran part en els països asiàtics, amb sous miserables. El 80% de les persones treballadores són dones.
Parlem d’un salari mitjà de 78 euros mensuals a Bangla Desh, quan un salari digne seria de 374 euros, segons la AFWA (Àsia Floor Wage Alliance). A Cambogia H & M paga 166 euros mensuals, a Indonèsia 148, quan haurien de pagar respectivament 396 i 352 euros. Això mentre l’empresa té beneficis estratosfèrics, que permetrien amb escreix millorar les condicions de treball. En realitat va ser la mateixa H & M, que després de la commoció mundial succeïda a la tragèdia del Rana Plaza, (l’edifici que es va ensorrar per un incendi el 2013 provocant 1.134 víctimes i 2.500 ferits), va anunciar millorar el salari de 850.000 treballadores i treballadors, però va oblidar molt aviat la promesa.
Cal recordar que H & M, com altres multinacionals, no contracta directament els i les treballadores asiàtiques, sinó empreses intermediàries que mantenen els salaris el més baixos possibles, imposen ritmes esgotadors de treball, en condicions d’inseguretat. Una peça produïda a un cost de 3 euro pot ser venuda en una boutique europea per 100 euro: un guany per a tothom, menys per qui treballa.
Pel que fa a la marca Benetton, en el cas del Rana Plaza primer va negar estar-hi involucrada en la producció, i només després de la campanya d’Avaaz, signada per un milió de persones perquè s’indemnitzés les famílies de les víctimes, va accedir a donar un aportació a un fons voluntari instituït per les Nacions Unides, amb un 1.100.000 euro, o sigui 970 euro per família, quan els seus guanys anuals eren de 126 milions. Va resultar ser l’última a actuar entre les empreses de moda, com Auchan, Mango, H & M, que ja havien contribuït. Sempre sota la pressió de l’opinió pública mundial, després del Rana Plaça 220 firmes van subscriure un acord per prevenir altres incendis a Bangla Desh, realitzant inspeccions a les fàbriques, i ara s’està discutint un altre acord, per tractar d’involucrar també productors de tèxtils no destinats a la roba, com Ikea, per millorar les condicions de treball.
És evident que seguir produint roba a baix cost, per a un consum superflu en els països occidentals, explotant el treball i el medi ambient, en els països del Sud del món, per acumular guanys exorbitants en poques mans (els famosos “rics que es fan més rics “, com els propietaris del grup Inditex) no és sostenible, i tot el sistema ha de ser revisat i corregit. Com? Hi ha dues maneres per a contribuir-hi. Un, des de l’àmbit personal, és consumir de manera intel·ligent, comprant només el necessari, reciclant, intercanviant peces, sense per això renunciar al bon gust i la fantasia. L’altre des d’una perspectiva global, donant suport a les organitzacions sense ànim de lucre que volen controlar les condicions de treball imposades per les multinacionals.
Una d’elles, que es va crear a UK el 2007, i s’està expandint a nivell mundial en un centenar de països, és Fashion Revolution. El seu objectiu és apostar a una indústria de la moda que doni valor a la gent, el medi ambient, la creativitat i el guany empresarial (ara absolutament prioritària i sense regles) en la mateixa mesura. Una utopia, probablement. Però suposa una estratègia interessant, ja que no tracta de fer sentir culpable la gent, sinó d’apel·lar al seu poder, com a consumidora, de provocar canvis positius. Per a això, primer cal saber com, on i qui produeix cada peça. Aquestes preguntes són la clau d’una campanya que es realitza l’última setmana d’abril de cada any però es perllonga per tot l’any, demanant la participació de les persones, en diverses iniciatives (per a majors informació: spain@fashionrevolution.org).
Una altra organització sense ànim de lucre present a 17 països és Clean Clothes (Campanya Roba Neta-Setem) que demana a la Unió Europea normes vinculants per demanar transparència a les empreses del sector i retre compte sobre les violacions dels drets humans de qui produeix les peces de roba. Hi ha encara molt camí per recórrer, però els avenços realitzats fins ara demostren que una ciutadania cada vegada més conscient i responsable pot contribuir al canvi que es necessita.
