Foto:palabrademujer.wordpress.com
OPINIÓ
Havia escoltat anècdotes com aquesta, que semblaven tretes del sketch humorístic d’una ment genial que es burlava dels farsants millennials, fins que, fa cinc mesos, vaig conèixer bé a una #FMillennial. Va arribar a les nostres vides per donar-nos una lliçó laboral de primera classe.
Les i els millennials (terme encunyat als Estats Units), són persones nascudes entre 1981 i 1995 perquè van créixer en el boom econòmic i van arribar a la vida adulta envoltats de tecnologia abans del canvi de segle. Segons la revista Forbes, 30 per cent de la població d’Amèrica Llatina pertany a aquesta generació i per 2025 representaran 75 per cent de la força laboral. Aparentment són experts nadius digitals, encara que gairebé qualsevol podria refutar aquesta asseveració.
És una la noia Millennial, vestida de negre, tennis de moda de rigor, actitud arrasadora, cel·lular com a extensió de la mà. Va néixer i va créixer a Mèxic, però parla spanglish. La meitat del seu lèxic consisteix en la utilització de paraules anglosaxones per a tot el relacionat a la feina perquè és Global Shaper. Es presenta, als 30 anys, com a CEO de dues empreses inexistents (acrònim de Chief Executive Officer), no, no és directora executiva, l’espanyol és massa vulgar per a algú tan sofisticada. Assegura que només menja aliments orgànics, demana aigua tèbia en els restaurants, encara que el mezcal i la cervesa sí que poden estar freds.
El seu currículum a internet assegura que és una líder internacional, emprenedora guanyadora de premis (no hi ha rastre d’un sol reconeixement), que va estar catalogada entre les líders Millennial resilients (no hi ha una sola història pública que demostri la seva resiliència). No té oficina i el seu assistent et cita en els cafès i restaurants més chics de la ciutat; arriba a totes les seves cites trenta minuts tard com a mínim.
S’expressa en llenguatge saturat de fórmules fetes per a la comunicació de xats, les seves cartes oficials per correu electrònic manquen d’estructura, però no rep bé la crítica, perquè segons ella el d’avui és parlar amb naturalitat, expressar-te enfront dels teus clients tal com ets. Considera la comunicació estructurada, clara i precisa, una mena de floritura literària antiquada.
L’interessant, em diu, no és que sàpiga fer de tot, sinó que sap aconseguir el que altres necessiten (encara que mai ho aconsegueixi). Vols que entengui un projecte cinematogràfic i, faltava més, el googlea i plagia íntegra l’explicació de Wikipedia i ¡voilà! ja és productora.
Assisteix a cites en nom de l’agrupació que l’ha contractat i primer presenta els seus propis projectes, no sap vendre, però es presenta com a especialista en captació de fons; això no el preocupa, ja que està convençuda que en la seva vida els compradors o donants són responsables de consumir. Si no ho fan segurament són estúpids, doncs ella només tria projectes genials que “pràcticament es venen sols”, per això demana 80 mil pesos mensuals com a salari.
En ser qüestionada sobre ètica laboral la seva resposta és molt senzilla: no és poc ètic plagiar idees, robar clients o donants, no es diu mentir sinó somiar el que està per fer-se; a ella li van ensenyar que aquest és un món de competència, si ets allà pren tot el que puguis. Per a ella i milers de #FMillennials la paraula ètica és simplement el sufix de est- (ètica): lloc on es talla el cabell i fa mani-pedi.
Només s’envolta d’homes i dones que pensen com ella i tinguin Instagram, de preferència que es moguin en el mateix cercle, que donin like sense llegir, que odiïn les notícies (perquè la realitat els impedeix tenir pau interior), i que pateixin més per les eleccions nord-americanes que per les mexicanes, perquè allà hi ha la cultura que els interessa.
No té temps per llegir llibres, aquest tipus de #FMillennials són el que imaginen, i imaginen el que són; asseguren que tot està en l’actitud, l’aptitud i l’esforç són el de menys, sempre hi ha algú per allà que ho sap millor que tu i a qui pots robar-li la idea. Aquests #FMillennials desprestigien a una bona part de joves brillants de la seva generació que en realitat s’han preparat i s’esforcen. Per desgràcia els farsants van per allà dominant la política, fent veure avassallar el món empresarial.
Es creuen nadius digitals perquè només saben comunicar-se per xat i usar Keynote en el seu Mac, però no hi ha forma en què sàpiguen com s’elabora la justificació filosòfica d’un projecte o els processos de programació per a plataformes digitals. Ignoren tot sobre seguretat i memòria cibernètica, tant així que no recorden que n’hi ha prou googlejar el seu nom per descobrir que són el que són: un faramalla, que es defineix, segons la RAE, com a “cosa de molta aparença i poca entitat”. La interacció humana profunda i el coneixement adquirit són un avorriment per al qual no tenen temps. Si vostè s’ha topat amb un d’ells, segur reconeixerà aquesta història.