OPINIÓ
Com sabem el món està ple d’estereotips en tots els sentits i la violència de gènere no seria una excepció.
En la meva condició com a formadora en prevenció d’aquest tipus de violència, acostumo a posar un exercici al meu alumnat en el qual els hi demano que em numerin els tipus de violència de gènere definits pel Consell d’Europa.
Com sabem, aquests tipus són sis: física, psicològica, sexual, econòmica, espiritual i estructural i a més que em posin un exemple de cada un d’ells.
Com és natural la varietat d’exemples és bastant àmplia en gairebé tots ells. Però hi ha dos temes que són recurrents i em criden molt l’atenció.
A l’hora de posar exemples sobre la violència espiritual gairebé sempre són coincidents en el mateix exemple: home de religió musulmana que es casa amb una dona no musulmana i l’obliga a convertir-se a l’islam i a portar vel i viure segons els seus costums.
I a mi, que sabeu que sóc una preguntona, sempre em sorgeixen dubtes davant d’aquestes afirmacions, com ara: per què es tendeix a infantilitzar l’opinió de les dones i d’entrada, no se’ls concedeix capacitat pròpia per decidir sobre la seva conversió o no a una altra confessió religiosa?. O, per què en el simbòlic col·lectiu persisteix la idea que les dones occidentals som molt més avançades i que aquesta teòrica conversió no deixa de ser una marxa enrere en les vides de les dones que decideixen fer aquest pas ?. No estarem, potser, practicant un hipòcrita etnocentrisme amb les dones d’una altra part del món perquè ens creiem superiors? i finalment per ara, per què ens fixem només en les dones musulmanes i no en les jueves, o les cristianes, o budistes o les hindús o les que practiquen qualsevol altra confessió ?, potser el nostre grau de coneixement de l’Islam és tan elevat que ens permet fer aquests judicis de valor tan concrets?
Les grans religions monoteistes, totes elles, comporten una important càrrega misògina entre els seus textos sagrats. I fins i tot alguns d’aquests textos com la Bíblia, porta passatges molt explícits en què es convida a colpejar la dona o se l’ofereix com a moneda de canvi per salvar la vida d’un altre home. Però no sé per quina raó sempre veiem la palla en l’ull aliè.
El moment històric que estem vivint amb l’avanç de l’Estat Islàmic i el seu denigrant tracte a les dones, els atemptats de París, Nova York, Madrid, Londres i altres per part d’Al-Qaida, el segrest de més de tres-centes nenes nigerianes per part de la guerrilla radical Boko Haram, el tracte que els talibans donen a les dones, etc., estan augmentant considerablement sentiments racistes i islamòfobs. D’això no hi ha cap dubte. Però d’aquí a negar a qualsevol dona del món a decidir si es vol o no convertir lliurement a l’islam, des del meu punt de vista hi ha un abisme ja que s’està qüestionant, com deia abans, la seva capacitat de llibertat d’elecció i això és, en si mateix infantilitzar la seva llibertat i fins i tot coartar-la si com a conseqüència d’aquest qüestionament no se sent lliure per actuar.
Les dones, sense buscar-los, ja tenim prou salvapàtries que creuen en l’obligació moral de “salvar-nos” dels nostres propis errors i indecisions, com perquè a sobre les mateixes dones ens convertim en el mateix però de cara a les decisions d’altres dones del món. A les dones ens sobren salvapàtries camuflats de prínceps salvadors i ens falten companys reals de lluita quotidiana per una equitat real i no fictícia que és en la que ens trobem. I de passada les dones hem de revisar de tant en tant el nostre propi espai simbòlic per no repetir esquemes androcèntrics i etnocèntrics amb altres germanes del món que pateixen les conseqüències del patriarcat infinitament més que nosaltres.
El segon aspecte que sempre em crida l’atenció en llegir els exemples de l’alumnat és el referent a la violència estructural. Gairebé sempre posen també el mateix exemple; el de les grans companyies que no tenen presència de dones en els seus màxims òrgans de direcció.
Ni una sola persona ha posat com a exemple l’agressió que van a dur a terme els del desgovern amb la prohibició d’interrompre el seu embaràs a les dones joves menors d’edat sense consentiment patern. Tampoc ningú ha inclòs en els seus exemples el desigual repartiment de la riquesa entre dones i homes o la tornada progressiva de les dones a les tasques de cura de persones grans, menors i dependents com a conseqüència de les retallades en educació, sanitat i la congelació de la llei de dependencia. O la reforma educativa que torna a distribuir rols tradicionals a dones i homes sense cap complex, o les darreres reformes laborals que ens condemnen encara més si fos possible a les dones a futures pensions (si no les treuen abans) paupèrrimes per no haver cotitzat en condicions durant el nostre període vital en què podíem treballar, ja que el dediquem a tenir cura dels nostres éssers estimats i, en el millor dels casos teníem contractes a temps parcial.
Tampoc ningú al·ludeix a les dobles i triples jornades que realitzem les dones. I, almenys per a mi tot això és violència de gènere estructural i fins i tot, en alguns casos institucional ja que s’exerceix com a conseqüència de ser dones.
I ja en el súmmum dels súmmums apareix un corrent educativa de nom que prefereixo no recordar, que predica que l’existència de prínceps i princeses és necessària per socialitzar correctament a la nostra gent menuda. Cal fastiguejar-se !!! Coeducar sense qüestionar les bases de submissió cap a les dones que porten implícits els mandats de l’amor romàntic. En fi ….
La violència de gènere estructural porta implícita, en massa casos, la seva invisibilitat i aquesta característica és precisament la que la fa tan difícil de detectar. Però existir, com les meigas, existeix. I són les pròpies estructures de poder les que l’alimenten i mantenen. I aquí precisament rau, almenys des del meu punt de vista, la necessitat de despullar-la per fer-la visible i així reconèixer-la i poder-la combatre. És una de les essències del patriarcat que pretén mantenir la submissió de les dones de forma el més fèrria possible per no perdre privilegis històricament atorgats i gaudits, però que sigui tan invisible que amb prou feines es noti.
I un clar exemple d’això que dic, a part dels ja esmentats, és l’ús sexista dels llenguatges, sobretot els multimèdia i els orals i escrits.
Amb el pretext de la “economia de recursos” es queden ancorats defensant el genèric masculí i continuen invisibilizánt les dones que som més de la meitat de la població mundial. I es queden tan amples.
I si entrem en els llenguatges multimèdia, porten els cossos de dones a tal estat de cosificació que fa vergonya veure-ho i, a més els utilitzen per reforçar el mandat del seu desig perquè els cossos de dones s’apropin el més possible a aquests models que ells desitgen. Són o no són aquestes utilitzacions dels llenguatges violència de gènere estructural contra les dones? A mi sí que m’ho sembla i per això ho denuncio des d’aquestes línies com a reclam a una reflexió.
Si busquem i pretenem la desaparició progressiva de la violència de gènere de tot tipus, haurem d’aprendre a detectar-la totes, ja que si bé el més greu ja sabem que són els assassinats de dones per ser dones, abans d’aquests assassinats les víctimes pateixen molt i de moltes maneres.
A més caldrà aprendre que d’una manera o altra totes som víctimes ja que totes patim el patriarcat. Encara que unes més que altres, d’això no en tinc cap dubte.
Detectar aquests altres tipus de violència per denunciar-los i desmuntar-los és vital per evitar els assassinats. I en això ens hi va la vida.
