Article publicat a lamarea.com
Aquesta és la tesi que manté Maria Pazos en el seu últim llibre, Desiguales por ley: les polítiques públiques vigents proporcionen incentius econòmics perquè es mantingui la família tradicional, no permeten que els dos sexes es puguin repartir igualitàriament la cura de les seves criatures i persones dependents i impedeixen a moltes dones mantenir-se en l’ocupació de qualitat durant tota la vida. És a dir, que tot i la retòrica oficial, no s’ofereixen condicions materials per a la igualtat, tot el contrari, les polítiques públiques actuals sostenen la desigualtat.
Com diu Soledad Gallego -Díaz en el pròleg, la qüestió és saber per què, malgrat tot, no hi ha hagut manera d’acabar amb la desigualtat, tampoc a Occident. Millor encara, es tracta de descobrir on són les trampes que, sota l’aparença d’ajuda a les dones per contrarestar aquestes desigualtats persistents, el que estan fent és perpetuar, col·laborant a que s’enquistin.
La resposta no està en el vent, per Pazos la resposta a la persistent desigualtat de gènere és a l’Economia i a la Hisenda. I es remet a Keynes, “la dificultat no resideix en comprendre noves idees sinó en defugir les velles, que penetren fins a l’últim racó del cervell d’aquells que, com la majoria de nosaltres, han estat educats en elles”. Que és una cosa semblant al que ja deia Poulain de la Barre referint-se a la desigualtat entre els sexes: “és incomparablement més difícil canviar en els homes els punts de vista basats en prejudicis que els adquirits per raons que els van semblar més convincents o sòlides. Podem incloure entre els prejudicis el que es té vulgarment sobre la diferència entre els dos sexes i tot el que depèn d’ella. No n’existeix cap tan antic ni tan universal “.
I aquesta “excepcionalitat” en la forma de pensar i tractar assumptes “femenins” que ho impregna tot, – afectant fins a les nostres més íntimes i refermades conviccions democràtiques”, subratlla -, és la que Pazos es dedica a enderrocar amb nombrosos exemples: Com si no, seria possible que l’Estat contracti les dones cuidadores per quantitats que ronden la meitat del salari mínim interprofessional, per cuidar 24 hores al dia durant 365 dies a l’any i sense els corresponents drets laborals o socials?; Un altre: en l’IRPF espanyol es desgrava més per una dona sense ingressos que per una criatura a càrrec sense tenir en compte que la criatura cal cuidar-la, i per tant genera despeses, mentre que una persona adulta pot tenir cura i fer altres feines domèstiques, que és el que fa habitualment, una ingent quantitat de treball no remunerat que evita despeses a la família. Un més: les anomenades escales d’equivalència de l’OCDE, en què compta més una segona persona adulta que un menor quan el que qualsevulla persona sap és que és més fàcil arreglar-se dues persones adultes amb la mateixa quantitat de diners que una persona adulta amb una criatura, sobretot si no hi ha serveis públics d’educació infantil gratuïts.
El llibre de Pazos és com un cicló benigne que neteja els tòpics sobre la igualtat i l’economia. Així, rotunda, argumenta que és impossible la igualtat de gènere sense democràcia i concretament sense democràcia econòmica. Un llibre polèmic amb una conclusió òbvia:la “excepcionalitat femenina” ennuvola la ment de l’anomenada ” corrent principal ” de la comunitat científica, conduint a anàlisis totalment esbiaixats sobre els fenòmens demogràfics, sobre l’economia submergida, sobre el mercat de treball o sobre la pròpia desigualtat social.
Enfront del capitalisme voraç que està aprimant fins l’anorèxia la nostra ja de per si feble democràcia, Desiguales por ley constitueix una reflexió necessària en la construcció d’una nova economia que sostingui una nova societat. Per a això, com assegura Pazos, cal entendre que l’opressió de gènere i l’opressió de classe estan indissolublement lligades i cal desmuntar els mecanismes que les alimenten mútuament.
