No hay traducción disponible
OPINIÓ
Un altre 8 de març i em continue preguntant perquè s’aglutinen tants actes en uns pocs dies i no es reparteixen durant l’any. Llàstima que hi hagen tants esdeveniments interessants i hagem de descartar acudir per impossibilitat material d’estar en tots. També pense en tots els fets que han marcat l’agenda feminista aquests dotze mesos.
Acabarem l’any igual que començarem el nou: denunciant els assassinats masclistes. Reclamant més atenció, recursos, assistència. Denunciant les retallades en matèria de prevenció i ajuda en violència de gènere -en pressuposts i mitjans- que han arribat fins al 30%. Exigint del govern un compromís real contra la violència masclista, que siga considerada com a terrorisme, que siga una qüestió d’estat.
Hem estat en totes les lluites i reivindicacions feministes, al País Valencià, en l’Estat i a nivell internacional, per a denunciar les discriminació laboral de les dones, però també la que pateixen en tots els àmbits i l’exponent dels quals més greu és la violència masclista en totes les seues formes. Ens hem unit a moltes lluites i campanyes, entre unes altres, contra la repressió i empresonament de les dones a El Salvador per haver avortat, contra la brutalitat del segrest per Boko Haram de les xiquetes nigerianes o amb els milions de dones i xiquetes del món que són traficades, venudes per a l’anomenat mercat del sexe.
Però potser la més satisfactòria d’aquestes lluites, per haver vist resultats directes, ha estat la campanya contra la reforma de la Llei d’Interrupció Voluntària de l’Embaràs. Hem viscut el triomf del feminisme amb la retirada de l’avantprojecte i la dimissió d’un ministre que s’ha caracteritzat pel seu marcat masclisme. Però ara, encara que l’avortament lliure hauria de ser una decisió de les dones, sense límit d’edat, se’ns vol retallar el dret a decidir sobre el nostre cos de nou, mentres se’ns nega el dret a ser mares per l’ orientació sexual o per estar soles.
Tantes lluites, tants fronts. Però és que no podem deixar de lluitar. Al món laboral, ens segueixen posant impediments a la incorporació al treball remunerat, propiciant la nostra tornada a les llars i l’assumpció d’una doble o triple jornada amb l’eliminació pràctica de la llei de dependència. Patim desigualtat en els salaris i pensions respecte als homes, els primers es sitúen quasi en un 24% més baixos, mentres que les pensions estan en un 38%.
Tenim que aguantar la imposició d’una reforma educativa que acaba amb qualsevol contingut coeducatiu, de respecte a la diversitat i la difèrencia. Que des de les aules públiques s’impulse la religió, bastió de la misogínia i del patriarcat.
Tampoc podem deixar de costat l’amenaça d’una llei sobre l’exercici de la coresponsabilitat, la custòdia compartida, una amenaça i una venjança contra les dones i que no respon en absolut als interessos de menors.
Enguany ha estat un any convuls de protestes contra un Govern corrupte que ha acabat amb la pràctica totalitat dels drets de la ciutadania. Un any de marxes i marees multicolors que es rebel·len contra aquesta tirania. Un any que hem viscut de prop el triomf de Syriza a Grecia i hem sentit la decepció de veure el nou govern sense una sola dona en primera fila. Per això, ací , estem expectants a veure quins partits polítics -en especial d’esquerra- tracten les dones en igualtat en tots els àmbits. Amb veu i decisió. Estem seguint els programes per veure quins arrepleguen les revindicacions històriques del feminisme, que amb molt esforç estan defensant moltes dones en els seus partits.
Fent un recompte succint de tots els fronts i lluites feministes oberts durant aquests últims dotze mesos, el balanç positiu ho ha estat gràcies a la mobilització contra l’amenaça de governar els nostres cossos. Però seguim amb tots els fronts oberts, com a ferides que no poden cicatritzar si no acabem abans amb aquesta maleïda infecció que és el patricartat, mitjançant la seua mà executora, el masclisme.
Feministes som i per això continuarem eixint als carrers, denunciant, per tant als parlaments, als mitjans, on toque, les nostres demandes.
De moment, una gran marxa s’està gestant, una manifestació estatal en què totes les veus s’uniran en un sol crit contra la violència masclista.
