No hay traducción disponible
OPINIÓ
Fa uns dies va arribar al meu correu la denúncia d’una xica que va patir una agressió sexual a Barcelona, la nit que el Barça celebrava la seua victòria en la lliga.
Un fet irrellevant per a ningú excepte per a ella, una de tantes agressions sexuals que patim diàriament les dones. Ells, els mascles, es permeten opinar sobre el nostre cos. Ens toquen i temptegen com si fórem fruita per a comprovar l’estat de maduresa. Un maltractament que s’ix de l’àmbit de les relacions personals. En els espais mixts sempre has de mirar per la teua seguretat perquè probablement hi ha un agressor esperant la mínima per actuar. I aquests mascles ni tan sols són conscients que són maltractadors.
Ull, i no crec que siguen neomasclistes, són els masclistes de sempre. Tampoc que es puga parlar de micro masclismes, perquè l’agressió no és ínfima sinó enorme, tan gran que et causa una commoció que tardarà a desaparèixer i en molts casos deixarà seqüeles. Vaig pel carrer i he d’aguantar que em violenten. Estic en un local sola i m’entren a lligar, donant per descomptat que cerque sexe. Quin fàstic!
Maltractadors que envaeixen la nostra intimitat i ens fan sentir insegures, poregoses. Al contrari d’allò que es pensa, qualsevol dona amb independència de la seua edat, aspecte o condició està exposada a ser agredida sexualment. El curt “Ella soy yo”, de la directora Anneli Ström Villaseca, ho reflecteix perfectament*.
Mentre llegia el relat de l’agressió sexual patida per aquesta xica podia posar-me en el seu lloc, en la seua pell. Per açò vaig pensar que transcrivint les seues paraules potser contribuiria al fet que la seua denúncia arribe una mica més lluny.
“A les 22.45 jo estava caminant cap a la meua casa. Quasi no hi havien autobusos. Vaig començar a escoltar cotxes xiulant, la guàrdia urbana i helicòpters. No sabia què passava. Una parella de turistes escocesos anaven caminant com jo perquè no hi havia servei d’autobusos. Em van dir que el Barça havia guanyat la lliga. Caminem una bona estona i vaig preguntar a la Guàrdia urbana on podia agafar un bus. Prova sort a Plaça Universitat, digueren.
Mentre seguia caminant -ja sola- anava pensant que tota aqueixa tetosterona es podria emprar en vagues i manifestacions”.
Futbol, futbol, futbol. Deport de masses. Sí, però de masses masculines. Tetosterona pura, deport de i per a homes. Encara que l’afició femenina i els equips de dones també existisquen, són invisibles. El masclisme es perpetua en el futbol en totes les seues formes. Fa uns mesos hem assistit a espectacles vergonyosos d’apologia de la violència masclista corejada pel Betis. O en els estadis de Granada, Melilla o Cadis.
Al voltant dels campionats es mouen negocis de prostitució. Qualsevol cosa val. En aquest context, seguidors violents es creuen amb dret a tot. Per descomptat a abusar d’una xica que camina sola perquè amb tal celebració no hi ha autobusos. Mascles que passegen per una ciutat sense llei, sense barreres per a actuar.
“Intenté creuar pel carrer Pelai i hi havia una barrera policial dels Mossos d’Esquadra. Vaig preguntar si podia creuar-la per a atallar pel Raval i un agent em va respondre que no, que donara la volta al Triangle o baixara per les Rambles.
Li vaig preguntar: Per les rambles? amb tota aqueixa colla d’hooligans?! Bé… hooligans. Açò és una festa pacífica, em va contestar. Li vaig dir que no en tenia gens de pacífica, que més a baix estaven cremant coses. I em vaig anar indignada, disposada a envoltar l’edifici de CC Triangle”.
Sola i mirant per la teua seguretat perquè les forces de l’ordre estan en altres coses. Pensant que tenim dret a anar on i quan ens done la gana. Però no, sempre hi ha un però que ens oprimeix…
“Quan caminava aproximadament per Plaça Catalunya em vaig creuar amb un grup d’homes d’entre 25 i 35 anys de raça blanca que em van envoltar mentre cridaven “UUUUUU”. Em van acorralar i em van agredir sexualment tocant-me les tetas, el cul. Un d’ells va ficar la seua mà en els meus pantalons per a tocar-me els genitals.
Jo vaig reaccionar donant-li un “manotazo” a aquest. Home d’uns 30 anys aprox. Raça blanca. Pèl negre curt. Perilla. I vestit amb alguna cosa que podria ser una dessuadora blava marí, però que tampoc puc precisar. A la resta ni els vaig veure, ni sabria precisar quants eren, ni les seues cares ni la seua roba.
Però supose que portaven samarretes del Barça, com tothom que hi havia per allí.
Ni tan sols sé com era el seu idioma, perquè solament cridaven “UUUUUU”, “UUUUUU”, “UUUUUU”.
Vaig eixir corrent i insultant-los. Allí hi havia moltíssima gent. I ningú es va molestar a preguntar-me si em passava alguna cosa”.
Vergonya, ràbia i fàstic quan llig aquest relat dels fets. Fàstic de masclistes violents que poden fer aquestes coses perquè li ho permet una societat que calla i ignora. Que els aplaudeix. Ells tenen dret sobre el nostre cos. Són tios.
“Vaig correr fins a arribar a la barrera policial del carrer Bergara. Vaig arribar amb el pas molt accelerat, cridant-li als agents i els vaig preguntar on podia posar una denúncia perquè m’acabaven d’assetjar sexualment. Al principi no entenien gens. Jo estava molt nerviosa i ni tan sols era capaç de coordinar les frases. Em van atendre, em van obrir la barrera, em van deixar esplaiar-me una estona i fumar-me una cigarreta.
Volia denunciar-ho perquè quedara constància d’aquest tipus de successos en aquestes festes “tan pacífiques” que l’Ajuntament de Barcelona permet, promociona i aplaudeix. Em van acompanyar a parlar amb tres agents, dos homes i una dona. Em van recomanar que anara a la comissaria de Nou de la Rambla o la de Plaça Espanya, les més properes al meu domicili. Jo els vaig explicar que només volia anar-me’n a casa. Que no havia utilitzat el Bicing perquè tenia fred per a anar amb bicicleta i que anava caminant perquè no hi havia autobusos”.
Quan a més a més de la intimidació verbal es passa a l’agressió física, les seqüeles físiques i psicològiques són tremendes. És indignant que l’exhibicionisme o els tocaments -sent formes de violència masclista- siguen tolerats i fins i tot justificats socialment. Ets tú la que ho has provocat per portar determinada roba, t’has atrevit a passar per determinat lloc o a determinades hores, t’agrada que et diguen floretes, o que et toquen el cul.
“Sobre les 23:34 anava ja caminant cap a la meua casa per Ronda Sant Antoni. Parlant per telèfon amb la meua germana explicant-li l’ocorregut. Plorant. Plorant molt. Passades les 23:53 vaig arribar a la meua casa. D’on encara no he eixit. I on seguisc plorant”.
A l’endemà El País va relatar alguns dels fets violents d’aquests hoolingans, pacífics segons el polícia. En tot cas, ni una paraula de les agressions sexuals que van haver de patir aquesta i -amb seguretat- més dones.
* Guanyador en la VIII Edició curtmetratges per la igualtat, dirigits i coordinats per Paqui Méndez. Es poden sol·licitar DVDs a cortosigualdad@gmail
