jueves 25 abril 2024

jueves 25 abril 2024

Retrobament amb Teresa d’Àvila

No és el dia de l’onomàstica, però avui escric aquest text tot recordant les amigues i companyes que es diuen Teresa, Tere, Maite i altres variants del nom que portava Teresa d’Àvila, Teresa de Cepeda y Ahumada, més coneguda per santa Teresa de Jesús (1515-1582).

Durant tota la meva època d’estudiant de literatura castellana, santa Teresa de Jesús era l’única autora que sortia als manuals. Després amb una mica de sort apareixien Rosalía de Castro i Emilia Pardo Bazán i prou perquè, començant el programa pel Poema del Mio Cid, ja s’entén que al segle XX no s’hi arribava i això sospitosament era una clara estratègia per no haver de parlar de les autores republicanes que estaven a l’exili.

Com que santa Teresa de Jesús curiosament havia estat escollida per Pilar Primo de Rivera (1907-1991) com a patrona de la Sección Femenina de Falange Española, això tampoc no li feia cap favor a l’hora de valorar-la. I si a més encara afegim que el braç incorrupte (en realitat la mà esquerra) de la santa va acompanyar sobretot els últims dies al dictador Franco, aquesta apropiació acumula motius per a mirar amb mals ulls la figura de la santa en qüestió.

Per tot això va resultar gratament sorprenent que als anys 80 del segle passat aparegués una hispanista italiana Rosa Rossi (1928-2013) que es dediqués a escriure una biografia “laica” de Teresa d’Àvila. Rosa Rossi estava per sobre de tota sospita perquè el seu compromís com a feminista i dona d’esquerres estava ben provat.

No cal dir que els llibres de Teresa d’Àvila, sobretot el de Su Vida i el de Las fundaciones tenen el seu lloc a la biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona i evidentment també la biografia que va fer-li Rosa Rossi. Aquesta autora la va situar a la categoria d’una dona que excepcionalment escriu al segle XVI i que escandalitza amb els seus textos, rebel a les regles establertes pel poder, que té iniciativa i força social per a viatjar per tot arreu amb un missatge renovador de vida comunitària femenina més enllà del control de l’Església oficial representada per la Inquisició que la va perseguir sempre com a sospitosa i amb raó.

Aquí justament s’escau donar una notícia important per al Centre de Documentació i per Ca la Dona en general que consistirà en la presentació de la pàgina web dedicada a Giulia Adinolfi Sellitti (1930-1980) que va ser amiga i companya de Rosa Rossi des de que van coincidir a la Universitat de Nàpols i amb qui va compartir a Barcelona els estudis de literatura hispànica. Val la pena recordar les seves recerques sobre els processos de la Inquisició de María de Cazalla (1525-1534). La presentació d’aquesta pàgina web és altament recomanable per la importància i influència de Giulia Adinolfi en el feminisme català dels anys 70 del segle passat.

I acabarem amb una lectura actual del llibre de Cristina Morales, Mis últimas tardes con Teresa de Jesús (Lumen 2015, Anagrama 2020)

Cristina Morales (1985) és autora de novel·les, contes i teatre, guardonada amb nombrosos premis. La seva obra Mis últimas tardes con Teresa de Jesús abans fou publicada amb el títol de, Malas palabras. No hi ha dubte que el títol és un record homenatge a l’obra de Juan Marsé. La portada de l’edició d’Anagrama és també interessant perquè es tracta d’un graffiti de Granada amb la paraula “Basura” repetida que sorprèn fins que queda ben justificada quan l’explica Juan Bonilla en el pròleg rescatant la cita de Teresa de Jesús que identifica el món amb les escombraries:

Cuando veo alguna cosa hermosa, rica, como agua, campos, olores, música, etc., paréceme no lo querría ver ni oír; tanta es la diferencia de ello a lo que yo suelo ver; y así se me quita la gana de ellas […] y esto me parece basura.

Cristina Morales fa un gran exercici de llengua per fer escriure a Teresa de Jesús un text alternatiu a la seva obra “oficial”, que serveixi per a explicar-se ella mateixa i els seus records més enllà de l’escriptura exigida pels seus superiors eclesiàstics per a complaure i defensar-se.

I acabo amb un record per a una companya d’universitat carmelita descalça, actualment a Tarragona.

Mercè Otero-Vidal és professora jubilada i activista feminista

Compartir

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Mila Martínez guanya el VIII Premi Fundación Arena

Amb La daga fenicia, l’escriptora guanya aquest premi de narrativa LGTBQ A què renunciaríem per...

Barcelona: Molts espectacles al Novembre Vaca 2016 / La Independent / Notícies gènere

Novembre Vaca ja està en marxa,  fins el 29 de novembre ens ofereixen diversos espectacles...

ESTAT ESPANYOL: 7N 2016, CONTRA LAS VIOLENCIAS MACHISTAS

7N 2016, CONTRA LAS VIOLENCIAS MACHISTAS¡NO A LAS AGRESIONES SEXUALES! El lunes 7 de noviembre...