La violència contra les dones i la pobresa foren els temes més tractats sota la carpa de color vermell que fou el punt de trobada de moltes organitzacions de dones africanes, algunes de les quals -una vintena entre col·lectius i xarxes- tenien també una parada al voltant de la carpa, on oferir els seus materials i productes en comerç just.
Hi havia: Les Dones de l’Africa de l’Oest (AFAO), La Xarxa Africana de Dones Treballadores, La federació d’Associacions Femenines del Senegal, la Coperativa de Dones Mauritanes (Bamtaare), L’ONG de dones amb discapacitats de Kiffa, la Plataforma Nacional de Camperoles de Gambia, la federació Regional dels Agrupaments de Promoció Femenina de Ziguincher, i la Xarxa d’Organitzacions Feministes de l’Àfrica Francòfona, L’Associació Regional de les Dones per la Recerca de la Pau a la Casamance, El Col·lectiu de les Associacions Femenines de Biscuiterie, la Plataforma de Dones per la Unió de Productores d’arrós i de Productes de l’Horta de les regions de Kolda i Sedhiou, Les Dones de la Medina de Batikiéres, la xarxa de Dones Xuxaat de Refisque, l’Associació Nacional del Senegal per a la Promoció de la Dona, entre d’altres…
Gina Muntanda, de la República Democràtica del Congo, és una periodista compromesa amb la Plataforma Panafricana contra les violències vers les dones, noies i nenes, i contra els abusos i violacions dels Drets Humans. Juntament amb la coordinadora general d’aquesta organització, Mme. Molèyo Moliaya Ndoye varen ser dues de les protagonistes de la primera jornada de treball de les Associacions de Dones Africanes. Per aquesta organització la lluita principal s’ha de dirigir contra totes les formes de violència tenint en compte que tant les violacions com les guerres les fan els homes.
Un dels objectius d’aquestes dues dones era que del Fòrum Social Mundial en sortís una “declaració mundial per acabar amb aquest desastre”, l’altre i no menys important, al seu parer és que les dones agafin els seus llocs en la política com a via imprescindible de transformació real.
Per la Pau a la Casamance
A la Casamance hi viuen més de tres milions i mig de persones. Des d’inicis dels anys 90 s’hi viu un conflicte armat enfront de Senegal, Guinea Bissau i Gàmbia. A vegades més virulent i a vegades amb menys intensitat. El Govern Senegalès omet el conflicte constantment.
És per aquest motiu que l’Associació Regional de les Dones per la Recerca de la Pau a la Casamance, es va proposar que el FSM coneixès el dolor de la gent de la Casamance. Per a elles és imprescindible que el Senegal reconeixi el conflicte a la Casamance i que Àfrica i el món en tinguin notícia.
Les representants del Comité Regional de Solidaritat manifestaren que qui pateix més són les dones i la canalla i que en no aplicar-se la resolució 13.25 de les Nacions Unides, elles se senten marginades de les tasques de mediació en el conflicte quan creuen fermament que el seu paper seria decisiu. Per aixó volen parlar clar d’alló que està passant a les seves ciutats i al camp i fer sentir la seva veu a tot el món. En aquest sentit demanen ajut a les dones de mitjans internacionals a fi que facin difusió de la informació sobre el conflicte a la Casamance.
La violència en tots els seus aspectes és molt més frequent que el que diuen els mitjans del Senegal. Les violacions de dones es produeixen molt sovint i per aixó han iniciat una campanya als instituts i també sensibilització conjunta amb els homes. Una de les seves prioritats és la reinserció social dels combatents.
Demanen el desbloqueig i iniciar noves converses, tal i com diu la seva cooordinadora Mahawa Doumbouya “la negociació entre l’estat i el Moviment de les Forces Democràtiques de la Casamance (MFDC) és inajornable i per a aquestes negociacions s’ha de reconèixer la capacitació que tenen les dones de l’associació.
Entre les dones que participen en el moviment i present a la taula de l’acte hi ha l’única dona que aspira a la presidència de Senegal, la professora de la Facultat de Dret de la Universitat de Dakar, Amssatou Sow Sìdibé. La seva intervenció fou molt aplaudida per altres dones que ens informen d’altres figures femenines destacades del país: la heroina històrica Aline Sitoé Diatta i la política Thèrèse King.
Les representants del Comité Regional de Solidaritat explicaren que el Comité treballa per instaurar una pau definitiva i per la promoció de lidereses.
Les integrants de l’Associació Regional de les Dones per la Recerca de la Pau a la Casamance es varen reafirmar, més tard en roda de premsa, en l’exigència d’una solució política al conflicte per part del govern del Senegal amb el Moviment Democràtic: “No n’hi ha prou només amb la promesa del govern sobre la reconsntrucció econòmica”. La Visió de Gènere en la resolució del conflicte s’abordà de nou. ” Les dones tenim el dret i el deure de intervenir cada cop que hi ha lluita entre comunitats. Les diferents comunitats tenen acceptat culturalment aquest paper de les dones. Tenim la capacitat, ja en la nostra pròpia tradició, d’intervenir i aconseguir la pau ja que els homes no ho fan”. Estan convençudes que seran elles qui solucionaran el conflicte a la Casamance, que no ha tingut pau des de 1990 i serà a través d’una gestió no violenta del conflicte: “Avui hem pres la paraula i volem construir un moviment en marxa”.
No es pot creure a fons en la resolució del govern sense que hi hagi intermediació entre el govern de la República del Senegal i el moviment par la pau a la Casamance. El president de la República no menciona mai el conflicte en el seus discursos. “És com si no existís” es queixen… “El govern bloqueja expressament el tema”. A banda el conflicte té vessants que el compliquen encara més com el narcotràfic que ve de Guinea Bisao amb descarregaments d’avions amb cocaïna i altres drogues. O la mateixa economia de la guerra que ha revertit en un encariment dels camps, de la producció agrícola i de les vendes als mercats. D’altra banda, Guinea Bissau reclama el petroli de la Casamance i, malgrat que la Cort Internacional hagi dit que no, la insistència continua. Gàmbia també té interessos econòmics en el territori. I finalment, en molts indrets actuen bandes armades que obliguen a la gent amb la força de les armes.
Aquestes dones creuen que poden aportar molt ja que qui cultiva i contribueix més en el desenvolupament de les famílies són elles. Es queixen però que ni tan sols al FSM s’han pogut trobar amb les dones de la Casamance de Gàmbia meridional i de Guinea Bissau i denuncien. “Hi ha pocs diners per a les dones per part de les ONGs internacionals”. Ni per a representants dels milers de dones refugiades a Gàmbia.
Com a notes positives destaquen que el govern ha començat a dialogar amb estudiants i altres estaments de la Universitat. Però volen que a tots els països se sàpiga que els mecanismes de gestió de les viles i pobles està desestructurat pel conflicte, que hi ha gent desapareguda, morta, torturada, i molta..molta gent que ha marxat dels seus pobles.
