Fa uns dies va saltar a la tribuna pública l’últim escàndol en matèria d’agressions sexuals, perpetrat en una sala de festes. Des de llavors apareixen in crescendo veus en articles periodístics, en els informatius de la ràdio, en els missatges a les xarxes socials (que han passat de ser un bé democràtic a unes escombraries) que exigeixen la presumpció d’innocència per a l’agressor i, de retruc , per a tots els agressors sexuals. Quina exigència tan estranya, tenint en compte que la presumpció d’innocència és un principi constitucional inviolable. El Tribunal Constitucional l’estableix com un dret absolut no subjecte a cap mena de ponderació. Entre altres aspectes, assenyala que la presumpció d’innocència no admet excepció i roman incòlume durant tota l’etapa de la investigació i del judici. De manera que aquesta puntualització que alguns periodistes i articulistes estan exigint desaforadament és fora de lloc perquè la presumpció d’innocència és absoluta; està rotundament garantida. Ningú no és culpable fins que les proves demostrin el contrari.
Però, en realitat, allò que s’està pretenent amb aquesta narrativa mediàtica, no ens enganyaran, és sembrar un estat d’opinió en contra de la noia agredida. El que s’intenta és disseminar, propagar, difondre dubtes sobre la veracitat de la denúncia. Senyors, la presumpció d’innocència del denunciat ja està garantida per la Constitució i és clar que l’assumpte s’ha d’enfocar des d’un altre angle, des del punt de mira de la presumpció de falsedat que pateixen les dones agredides. Una presumpció que emana del pensament patriarcal i la masculinitat erigida sobre la base d’una situació de superioritat sobre les dones. Aquests individus agressors utilitzen la seva situació de poder per agredir-les sexualment. Més ben dit, estan tan convençuts de la seva superioritat al món que, a partir d’aquesta percepció d’omnipotència, creuen que poden fer amb elles allò que els plagui. Dit encara d’una altra manera; agredeixen sexualment les dones com una demostració de poder. La masculinitat patriarcal no pot concebre no ser benvinguda, no concep no ser acceptada, per això assumeix que quan les dones diuen que no desitgen atacs sexuals —perquè això és el que són— ho diuen amb la boca petita, per molt que insisteixin en el contrari. En aquesta lògica de la masculinitat patriarcal, els relats de víctimes d’agressions sexuals, si és que s’han produït realment, (recelen ells), són una exageració de les dones. No n’hi ha per tant, diuen, els molt cretins. En altres paraules: segons aquests mascles, aquesta dona que ha denunciat el seu agressor s’inventa coses que no han passat o que no han passat de la manera i amb la magnitud amb què ella les pateix i les explica. Aquests individus faran el que sigui per desprestigiar la paraula d’aquesta dona, ja que, des de la creença de la seva superioritat moral autoatorgada, no val res. És clar, ja se sap, l’únic que pretén és perjudicar l’home o rebre una indemnització. Però, ai làs, els ha sortit el tret per la culata, perquè, coneixedora de la narrativa masclista, ha rebutjat rebre cap indemnització.
Deixem que la justícia decideixi, però, igual que hi ha la presumpció d’innocència, no hem d’acceptar la presumpció de falsedat, per mitjà de la qual la societat patriarcal pretén exculpar els “presumptes” agressors. Si hi ha algú que té els seus drets amenaçats, aquesta persona és la «presumpta» víctima. Tota la resta són envestides defensives. Per tant, la qüestió primordial és emparar els drets d’aquesta noia presumptament agredida i posar tots els mecanismes perquè una investigació profunda i equànime aclareixi els fets.
