No hay traducción disponible
L’escriptora i periodista presenta el seu últim llibre ‘Yo maté Sherezade’, un crit de rebel·lia
L’escriptora, periodista i poetessa Joumana Haddad ha escrit el seu últim llibre Yo maté Sherezade, editat per Random House Mondadori (Debate). Amb aquest provocador títol, que fa referència al personatge de la narradora de Les mil i una nits, pretén criticar Sherezade com la dona que, malgrat ser intel·ligent i formada, necessitava negociar amb les autoritats patriarcals i polítiques per tal de sobreviure. Haddad mata Sherezade com una crítica cap a un personatge que va ser poc valent i en el qual considera que no s’han de reflexar les dones. Haddad mata Sherezade, però també mata tots els falsos mites que shan construït al voltant de la dona àrab
Al cap de pocs segons d’esperar-nos a la cafeteria, la veiem una metre més enlla, camina apressada i amb un pas lleuguer. Des d’aquesta distància ja apreciem la seva bellesa i un somriure de mitja lluna. S’asseu i s’ofereix a tenir la gravadora a prop perquè la les seves paraules s’escoltin millor. Tot un detall.
En el llibre parles dels clixés de la dona àrab després de l’11-S ¿Quina explicació li dones? Aquests clixés són fruit del desconeixement?
Al mateix temps que és fruit del desconeixement és també la tendència en els mitjans de comunicació d’ agafar el costat sensacionalista. I també insistir sobre el costat negatiu, que sempre ven més que el positiu, però també és fruit d’aquesta por, d’aquesta hostilitat cap a l’altre diferent, que s’ha manifestat més després de l’11-S. La dona àrab també té part de responsabilitat en què aquests clixés siguin més creïbles. En cada incomprensió no només podem dir que la culpa que ens vegin d’aquesta manera és de l’altre.
Parles sobre la doble moral del món àrab. Creus que està més accentuada en els països àrabs?
Potser és més evident però això no vol dir que no existeixi també en el món occidental. El fet que no sigui evident és només un detall perillós, perquè dóna aquesta il·lusió ,tan a les dones com als homes, que no tenen aquest problema, que ja han vençut aquest obstacle, mentre que això no és així. Viatjo molt i mantinc molt el contacte amb amics d’aquí i em vaig assabentar que és només una cosa molt superficial però quan esgarrapes la pell, aquesta il·lusió és la mateixa. Hi ha una doble moral, una esquizofrènia, una hipocresia. Personalment prefereixo que sigui evident perquè me’n pugui adonar cada dia i poder-ho combatre que no pas que sigui menys evident i visqui en un viratge.
En el llibre parles de la feminitat àrab…
Parlo de la feminitat de la dona, no existeix la feminitat de la dona àrab, no existeixen totes aquestes categoritzacions. Jo podria tenir moltes més coses en comú amb una dona del Senegal que amb una dona àrab. Què vol dir la feminitat de la dona àrab? Hi ha condicions, però no es parla de condicions àrabs perquè són 22 països i cada país ha de ser vist com un cas en ell mateix i hem de dir prou a les generalitzacions.
De quina feminitat parla?
Parlo de la feminitat de la importància de pensar-hi i també d’acabar amb tots els prejudicis que potser han estat el resultat d’una certa visió feminista massa hostil a les suggerències o a les diferències que poden existir a la vida. Per això em defineixo com a postfeminista perquè una no pot ser la dona que jo sóc sense pensar així, sense ser feminista.
Però de quin feminisme estem parlant?
Prefereixo parlar de feminitat i de la força de la identitat femenina i prefereixo evitar els prejudicis com excloure l’home de la lluita perquè per a mi l’home pot ser un còmplice molt important i tenim que incloure’l i conec molts homes molts més feministes que les dones perquè quan parlem de valors patriarcals tenim que adonar-nos que no són vehiculats només per homes sinó també per dones. Jo no vull excloure l’element masculí de la meva lluita. Un altre prejudici que no m’agrada d’aquesta onada de feminisme és transformar la feminitat com a senyal de debilitat. No sento la necessitat de comportar-me com un home i de negar la meva feminitat per provar la meva força, sóc forta sent una dona.
Anomenes a la teva obra com a imatge de referència la ministra de defensa espanyola, Carme Chacón, embarassada de set mesos i passant revisió de les tropes al sud del Líban
La imatge i la força que pot suggerir, sent 100% dona. Una de les imatges més fortes de la feminitat és estar embarassada i a la vegada ser ministre de defensa i revisant les tropes és molt forta. Jo la he utlitzat com a metàfora pel que volia dir, no cal tenir bigoti per cert fort.
No creus que els mitjans de comunicació posen més barreres entre el món occidental i l’oriental del què realment és?
Hi ha diferències però segur que aquestes diferències ens fan més interessants però no ho hem de percebre com una amenaça. Els mitjans de comunicació transformen les diferències en amenaces i això no és exacte. Les diferències sempre han estat la manera de fer més apassionat i entusiasta el món. Un món homogeni m’avorriria, les diferències em desperten la curiositat i l’interès.
Hi ha un prototip de dona que estaria en auge arreu del món que seria la dona objecte que es pot veure a la televisió italiana, per exemple.
Per exemple sobre la qüestió del vel i el burca, quan em pregunten quant és d’humiliant per una dona ser anul·lada d’aquesta manera jo sempre parlo de l’humiliació i contrària que no és la de tractar a la dona com a carn, a instrumentalitzar-la. I poden semblar dos exemples molt diferents però són facetes de la mateixa moneda que és el respecte de la dona i la seva dignitat. La dona s’ha d’adonar per ella mateixa i exposar-se no és una emancipació, la veritable emancipació està en una tercera via que és la seva dignitat, força, intel·ligència, independència: social, econòmica, cultural, etc.
Quan vas fundar la revista que reflexiona entorn del cos femení, la revista Jasad, vas comptar amb el suport del ministre d’Informació, líbi, Tarek Mitri i del ministre d’Interior, Ziad Barud. Va ser essencial perquè no la censuressin?
Sí perquè la podien censurar i el fet que hi havia aquests dos intel·lectuals i intel·ligents que sempre han lluitat per la llibertat d’expressió va ser essencial. Hi ha molts més polítics mediocres que interessants. Va ser una cosa excepcional i em va ajudar molt però ja m’esperava tot el rembombori. El que no m’imaginava era que el món àrab m’aplaudiria un projecte tant controvertit com una revista de cultura que parla de manera explícita del cos, art i literatura i fet per una dona. Hi havia molts elements explosius en aquesta iniciativa i molts obstacles. L’hostilitat de la gent que no vol acceptar que hi havia una altra gent que pensava les coses de manera diferent. Tinc molt suport i mai pensaria en lamentar-me.
Té molta tirada?
Es ven a totes les llibreries i tenim públic tant femení com masculí però està censurada a la resta dels països àrabs. Tenim un sistema de subscripció però mai és suficient no és com tenir-la en una llibreria i poder-la comprar però és un desafiament massa gran per tots aquests cervells tant estrets i militars per valors absurds.
Com a escriptora has patit l’autocensura. A quins temes et refereixes?
En anomenar les paraules sobretot en àrab. L’àrab és una llengua que ha estat castrada en els últims dos segles d’una part de la seva potencial per tots els tabús que existeixen. Desafiar aquesta llengua i desafiar la por invisible, impalpable dins teu cap al dir i anomenar les coses és una autocensura molt perillós perquè et pot autosuggerir, utilitzar una altra paraula de la que tu volies utilitzar i que tens el dret d’utilitzar-la per a fer un compromís o una negociació amb aquesta por que tens.
Sobre les revoltes que està havent als països àrabs, creus que pot significar un canvi per les dones?
Després de l’etapa de les manifestacions no estic notant una participació eficient, directa, important en la formació dels nous sistemes que s’estan fent i aleshores penso que es queda sempre aquesta idea que els drets de les dones són un luxe i no són una prioritat i abans de parlar d’això hem de fer mil coses abans d’arribar a aquest punt del progrés. Això no pot ser així perquè no es pot parlar de democràcia sense que es parli al mateix moment de drets humans i universals que han de ser els mateixos pels homes i les dones. Aleshores desitjo que les dones de veritat aprofitin aquesta oportunitat històrica per millorar la seva situació però és massa aviat per parlar encara sóc escèptica.
I al Líban com es viu aquest context de revoltes?
En el Líban hi va haver una revolució política molt important durant el 2005 però va fallar i potser això ens va tornar molt més escèptics que la resta de pobles àrabs, som més escèptics. Hi ha una certa distància de la persona que s’ha cremat la mà i que té el dret de fer-se preguntes i posar punts d’interrogació.
