“No puc entendre la societat immune, callada, anestesiada. Perquè estem davant d’un terrorisme masclista que produeix més mortes que el càncer o els accidents de trànsit”
OPINIÓ
M’agradaria escriure des de la indignació que em produeix cada nova víctima, cada agressió, cada notícia que parla de feminicidis, de violacions, de mutilacions.
Descriure què sent amb cada xifra, amb cada estadística que m’indica que les dones seguim sent maltractades, discriminades, objectes d’abús, sense accés a l’educació o a la sanitat, a un treball digne.
Quan comprove que se’ns contínua venent, que se’ns casa quan encara som xiquetes, que se’ns obliga a una maternitat no desitjada o a avortar quan volem ser mares. Quan veig que se’ns prostitueix, que se’ns humilia i se’ns obliga a tindre cossos impossibles, se’ns viola i tortura.
Si poguera, escriuria des de la ira que em produeixen aquestes 1.244 dones assassinades en 17 anys a l’Estat espanyol per violents masclistes que deien que les estimaven. O sobre aquests 603 milions de dones que viuen en països on ni tan sols és delicte la violència de gènere. D’aquelles 250.000 xiquetes brasileres que estan prostituïdes.
Si la ràbia em deixés, diria que no és just que les dones siguen les productores del 70% mundial dels aliments i només posseeixen el 2% de la propietat de les terres. Si poguera, escriuria des de la irritació que em provoca saber que hi ha 130 milions de xiquetes i dones que han sigut mutilades genitalment. Cridaria per les 47.000 dones que moren cada any víctimes d’avortaments clandestins perquè se’ls nega el dret a decidir sobre els seus cossos, com vol fer ací el ministre de Justícia.
Si pogués, descriuria el fàstic i la ràbia que em produeix que és perpetue la violència masclista en publicacions i discursos de l’Església i de la dreta i, massa sovint, des de l’esquerra. L’enuig que sent davant la violència institucional que exerceix el govern retallant en drets, en educació, en ajudes, en assistència… en vida. Si pogués escopiria el meu fàstic pel tractament morbós i vergonyós dels mitjans davant assassinats brutals de dones i criatures, el cabreig que sent cada vegada que veig que la notícia d’un ix en les pàgines de societat de qualsevol premsa escrita.
Però la indignació, la ràbia i l’enuig és converteixen en angoixa. Una angoixa que em tenalla, que m’anul·la, que em converteix en vulnerable amb cada nom que recupere i apunte. Data, localitat, edat, relació amb l’agressor… una, dues, tres, fins a setanta-set dones i xiquetes que han sigut assassinades en aquests últims dotze mesos. Assassinades per delinqüents masclistes que s’han suïcidat després de torturar-les durant anys, de colpejar-les, de cremar-les, d’esquarterar-les, d’acoltellar-les, de defenestrar-les, de penjar-les, d’asfixiar-les, d’ atropellar-les…
No puc entendre la societat immune, callada, anestesiada. Perquè estem davant d’un terrorisme masclista que produeix més mortes que el càncer o els accidents de trànsit.
Se’ns oblida que darrere de cada xifra hi havia una vida. La violència masclista no és un fet casual i llunyà, està arrelada fortament en la societat. Hem d’aturar aquesta barbàrie. Ni una agressió sense resposta, ni un silenci còmplice. No més violència contra les dones!