La mort del filòsof alemany reobre un debat clau: qui ha pogut participar realment en l’esfera pública? Les teòriques feministes han mostrat que la democràcia moderna s’ha construït també sobre exclusions de gènere que avui ens caldria revisar.
La mort de Jürgen Habermas tanca una etapa central de la filosofia contemporània i, alhora, ens obliga a tornar-hi. Durant dècades, el seu pensament ha estat una de les grans arquitectures conceptuals des d’on hem après a entendre la democràcia: no només com un sistema institucional, sinó com un espai de deliberació, un lloc on ciutadans lliures i iguals discuteixen racionalment els assumptes comuns.
Però avui, des d’una mirada feminista, aquesta imatge ja no es pot sostenir sense matisos. No es tracta tant de rebutjar-la com de sotmetre-la a una pregunta incòmoda i necessària: qui ha format part, realment, d’aquest «nosaltres»? Qui ha tingut veu, i en quines condicions?
A La transformación estructural de la esfera pública, Habermas reconstrueix l’emergència de l’esfera pública moderna a l’Europa dels segles XVIII i XIX. Cafès, salons i premsa hi apareixen com els escenaris d’una nova cultura política basada en la discussió crítica entre iguals. Aquesta idea ha estat extraordinàriament fecunda. Però també arrossega un límit constitutiu: aquells «iguals» no ho eren tant. L’esfera pública, lluny de ser un espai neutre, es trobava travessada per exclusions sistemàtiques —de gènere, de classe, de raça— que definien qui podia aparèixer, parlar i ser reconegut.
Recordo haver llegit fa molts anys un text de Nancy Fraser —Repensar la esfera pública— que qüestionava precisament aquest punt. Ara, amb la mort de Habermas, l’he reprès, i la seva lectura continua sent sorprenentment actual. Fraser criticava la idea d’una esfera pública única i universal, assenyalant que aquesta suposada universalitat amagava desigualtats molt concretes. No totes les veus tenen les mateixes condicions per ser escoltades; no tots els subjectes poden intervenir en el debat en igualtat de termes.
Això ens interpel·la directament avui. És cert: les dones votem, participem formalment en la vida política, tenim drets reconeguts. Però la igualtat formal no es tradueix automàticament en una igualtat efectiva de participació. Qui té temps per intervenir en el debat públic? Qui pot dedicar energia a la política, a la paraula, a la presència? La resposta ens porta, inevitablement, a l’àmbit de la cura. Encara avui, gran part del treball que sosté la vida —tenir cura de criatures, de persones grans, de la quotidianitat— recau de manera desigual sobre les dones. I aquest treball, sovint invisible i poc reconegut, limita l’accés a l’espai públic. No es tracta només d’una exclusió explícita, com en el passat, sinó d’una desigualtat més subtil: una distribució desigual del temps, de la disponibilitat, de la possibilitat mateixa de fer-se present.
Potser, doncs, la frontera entre allò públic i allò privat —tan central en el relat habermasià— no és tan clara com semblava. O potser mai no ho ha estat. Perquè allò que queda fora del debat públic no és irrellevant: sovint és el que sosté, en silenci, la possibilitat mateixa d’aquest debat. Dit d’una altra manera, moltes de les activitats que no apareixen en l’espai públic —les tasques de cura, la feina domèstica, el sosteniment quotidià de la vida— són precisament les que permeten que altres persones disposin del temps, l’energia i la disponibilitat necessàries per intervenir-hi.
Així, el «fora» no és simplement un marge: és la condició de possibilitat del «dins». Quan algú pot assistir a reunions, escriure, deliberar o simplement disposar de temps propi, sovint és perquè hi ha algú altre que, de manera invisible, està sostenint tot allò que ho fa possible.
Habermas no va ser un pensador del gènere, però va formular una de les preguntes decisives de la modernitat política: com podem conviure democràticament a través del diàleg? El feminisme no l’ha refutada; l’ha aprofundit. Ha desplaçat la pregunta cap a les seves condicions de possibilitat: qui pot parlar, qui pot ser escoltat, i què queda fora de la conversa.
La seva mort no tanca aquest debat. Al contrari, el fa més urgent. Perquè si la democràcia vol ser alguna cosa més que un ideal abstracte, no n’hi ha prou amb garantir el dret a la paraula. Cal també repensar les condicions materials, socials i simbòliques que fan possible que totes les veus puguin, realment, formar part del «nosaltres».
I això, encara avui, continua sent una tasca pendent.
