Per Francesca Albanese CSPA*
Recentment, els Governs d’Alemanya, França, Itàlia i República Txeca han demanat la dimissió de la relatora especial de l’ONU per als territoris palestins ocupats per uns comentaris manipulats.
Després de presentar el seu informe De l’economia de l’ocupació a l’economia del genocidi, el secretari d’Estat dels Estats Units, Marc Ros, va anunciar que aplicarien a Francesca Albanese les mateixes sancions que als jutges i fiscals del Tribunal Penal Internacional que persegueixen el genocidi a Gaza: retirada del visat, prohibició d’entrar als Estats Units, congelació de tots els seus béns. La jurista italiana respon en les nostres pàgines a l’àmplia campanya internacional de descrèdit de la qual és objecte.
El meu mandat porta dos anys sent objecte de polèmiques acuradament orquestrades i d’una creixent virulència. El 8 de febrer, una diputada francesa em va atacar basant-se en declaracions truncades segons les quals suposadament vaig afirmar que Israel “és l’enemic comú de la humanitat”, quan en realitat el meu discurs anava dirigit contra els països que havien armat a Israel, així com contra els mitjans de comunicació i els algorismes de les xarxes socials que amplificaven el discurs genocida (1). Sense prendre’s la molèstia de verificar les meves paraules ni examinar els fets, el ministre francès d’afers exteriors Jean-Noël Barrot en va fer ressò sense tardança d’aquests atacs, portant-los a l’àmbit internacional i qualificant de “desmesurades i culpables” unes afirmacions que mai he fet; després d’això, va anunciar que França acudiria al Consell de Drets Humans de les Nacions Unides per a sol·licitar la meva dimissió. Els seus homòlegs d’Itàlia, Alemanya i República Txeca van seguir el seu exemple sense procedir, tampoc ells, a les verificacions elementals que requereix el seu càrrec. El 19 de febrer, el primer ministre francès Sébastien Lecornu va repetir públicament la mateixa demanda. Encara que la crítica és inherent a l’exercici de qualsevol càrrec públic —amb més raó si aquest concerneix als drets humans—, aquest assumpte revela un aspecte turbador: l’acarnissament amb el qual alguns Estats prefereixen atacar la missatgera abans que intentar refutar el missatge.
El caràcter inèdit i corrosiu d’aquest atac contra una experta independent designada per les Nacions Unides no es només per la violencia de les acusacions i la fabricació deliberada de mentides, sinó també, i sobretot, pel fet que sigui la cúspide d’un Estat la que assumeixi i dirigeixi la maniobra. Ja no es tracta d’una controvèrsia, sinó del símptoma del fracàs d’un sistema fet de promeses solemnes i tractats internacionals que s’esgrimeixen en temps de pau, però que s’enterren quan la seva aplicació destorba.
Va ser el Consell de Drets Humans de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) l’organisme que em va nomenar relatora especial, càrrec que vaig assumir l’1 de maig de 2022 i el mandat del qual expira en 2028. Octava —i primera dona— titular d’aquest mandat, el vaig assumir després d’una carrera dedicada a la defensa dels drets humans, principalment en les Nacions Unides —especialment en l’Alt Comissariat per als Drets Humans i en l’Agència de Nacions Unides per als Refugiats de Palestina a Orient Pròxim (UNRWA), a Jerusalem—, a més de la recerca universitària sobre Palestina.
Les tasques d’aquest mandat de l’ONU consisteixen a “investigar les violacions per part d’Israel dels principis i fonaments del dret internacional i del dret internacional humanitari” en la seva qualitat de potència ocupant des de 1967, “rebre comunicacions, sentir els testimonis” i recórrer a “les modalitats de procediment que consideri necessàries” per a complir amb el meu mandat, a més de “informar, amb conclusions i recomanacions, al Consell de Drets Humans […] fins a la fi de l’ocupació israeliana d’aquests territoris”. La “fi de l’ocupació israeliana”: aquest és el límit temporal assignat a aquest mandat.
L’atenció de la qual Israel és objecte no és producte d’una elecció personal ni d’un prejudici, sinó que deriva de la resolució 1993/2A adoptada el 19 de febrer de 1993 pel Consell de Drets Humans en resposta a més de trenta anys d’ocupació de Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est. Acusar-me de “falta de neutralitat” equival a deformar premeditadament aquest mandat. Cap dels altres catorze relators de l’ONU als qui se’ls ha conferit un mandat de país és víctima de semblants atacs; ningú acusa els titulars del mandat sobre l’Afganistan, Rússia o l’Iran de sofrir “obsessions” en l’exercici de la seva missió. Però, quan l’assumpte concerneix a Israel, fer les tasques ordinàries d’un mandat suposa, a ulls d’alguns —dins fins i tot de determinats governs—, una falta necessitada de justificació abans que un deure que complir.
Un panòptic a cel obert
El meu treball consisteix a determinar i qualificar jurídicament els fets succeïts en els territoris ocupats, on reina una dualitat jurídica institucionalitzada: als colons israelians se’ls aplica el dret civil, mentre que als palestins —nens inclosos— se’ls aplica el dret militar. Israel és, en efecte, l’únic país del món en el qual hi ha nens sistemàticament jutjats davant tribunals militars. Descriure aquest sistema com un apartheid exercit contra els palestins sota la forma d’una dictadura militar no és una provocació, sinó una qualificació jurídica. Els meus primers informes remesos a l’ONU en 2022 i 2023 van documentar les traves sistemàtiques posades al dret d’autodeterminació del poble palestí, la privació arbitrària i sistemàtica de llibertat i l’impacte estructural de l’ocupació sobre la infància (2).
El dret a viure com a poble, a decidir amb veu pròpia, a gestionar els recursos, a planificar el seu propi futur…: l’autodeterminació condiciona l’exercici de tots els altres drets. La seva negació constitueix el nucli de tot projecte colonial d’assentaments. Des de fa dècades, la fragmentació territorial; l’expansió de les colònies; les restriccions en matèria de desplaçaments, treball, educació i accés a la justícia; la confiscació de terres; la demolició de desenes de milers de cases; l’aïllament de Gaza i els prop de 6000 morts —dels quals entorn de 1200 eren nens— causats per atacs israelians entre 2008 i 2022 han tornat improbable tota perspectiva d’una vida lliure i independent.
Israel ha instaurat un règim carcerari, variable en la seva intensitat i mètodes, en el conjunt dels territoris palestins ocupats que condiciona totes les dimensions de la vida quotidiana. Constantment vigilats; amb els seus desplaçaments entorpits per llocs de control, murs i una xarxa burocràtica opressiva; sempre exposats a ser arrestats o a sofrir detencions arbitràries, tortures i altres tractes cruels, inhumans o degradants, els palestins viuen en una espècie de panòptic (3) a cel obert.
La “adultizació” de la infància
Conclòs just abans i presentat just després dels atacs del 7 d’octubre de 2023, el meu informe sobre la infància és alhora el més aclaparador i el menys comentat. En ell parlo del procés de “adultización” (unchilding), un terme que manllevo de l’estudiosa palestí-israelià Nadera Shalhoub-*Kevorkian (4), per a descriure la vida quotidiana d’uns nens privats de protecció i d’innocència que creixen enmig d’una violència omnipresent: assassinats, mutilats, orfes, testimonis de la mort o la humiliació contínua dels seus sers estimats i de la destrucció de la seva llar… Ignorar la seva desesperació és renunciar a una part de la nostra humanitat i violar l’obligació més sagrada del món i del dret internacional: protegir la infància.
El meu informe de març de 2024 s’inscriu en el mateix enfocament: també se centra en les víctimes d’un sistema estructurat. Amb el títol d’Anatomia d’un genocidi (5), documenta els cinc primers mesos d’atacs israelians sobre Gaza després de les massacres perpetrades per Hamàs el 7 d’octubre de 2023: assassinats, greus agressions físiques i mentals i sotmetiment a condicions de vida destinades a la destrucció del grup, tot això inscrit en una retòrica deshumanitzadora desplegada per responsables estatals. Durant aquest període, Israel va disfressar els seus actes amb un “camuflatge humanitari” recorrent a un llenguatge lenitiu —“conflicte”, “danys col·laterals”, “zones segures”, “ordres d’evacuació”, etc.— per a justificar la progressiva destrucció de Gaza i la seva identitat, així com la supressió de la capacitat dels palestins per a existir com a comunitat, viure en la seva terra i transmetre la seva memòria. En el següent informe, El genocidi com a supressió colonial (6), vaig exposar com el genocidi s’estén a Cisjordània i Jerusalem Est per mitjà d’una neteja ètnica, en el que és la consecució lògica d’una empresa de colonització d’assentaments: eliminar per a reemplaçar, destruir per a apropiar-se.
No soc l’única que ha arribat a aquestes conclusions. Al gener de 2024, el Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) va considerar que existia un risc plausible de violació de la Convenció sobre el Genocidi i va ordenar mesures cautelars. Al juliol de 2024, aquest mateix organisme també es va pronunciar sobre la il·legalitat de la presència d’Israel en els territoris palestins ocupats i va exigir el cessament immediat i sense condicions d’aquesta. Finalment, el TIJ va constatar l’existència d’una discriminació sistèmica i va determinar que Israel estava vulnerant la prohibició de la segregació racial i l’apartheid, així com de les polítiques d’annexió. Són ja incomptables les institucions i organitzacions que han arribat a la conclusió que Israel està cometent un genocidi contra el poble palestí en el poc territori que encara li queda a aquest.
L’historiador israelià Raz Segal va donar la veu d’alarma a l’octubre de 2023. En 2024, historiadors israelians especialistes en la Xoà, com a Amos Goldberg i Omer Bartov, també consideraven que el seu país estava cometent un genocidi (7). Mesos més tard, Amnistia Internacional arribava a idèntica conclusió (8) i, al juliol de 2025, l’organització israeliana B’Tselem va publicar un informe en aquest sentit amb un títol aclaparador, encara més escruixidor si cap quan un li ho imagina en hebreu: El nostre genocidi (9). Finalment —encara que podrien adduir-se molts altres exemples—, al setembre de 2025, una comissió internacional independent de recerca afirmava així mateix que s’estava produint un genocidi a Gaza (10). Malgrat la documentació minuciosa que aquests informes ofereixen dels crims perpetrats, no han merescut sinó una atenció limitada o nul·la per part dels mitjans de comunicació i els governs occidentals.
Mancant una decisió judicial formal, una comissió de recerca de l’ONU va establir el més semblant a una conclusió gairebé jurisdiccional basada en la determinació dels fets i l’anàlisi a la llum del dret. En tot cas, l’obligació d’evitar un genocidi sorgeix tan aviat com s’identifica l’existència d’un risc seriós d’aquest. Al gener de 2024, quan el Tribunal Internacional de Justícia va reconèixer que es donava un risc plausible a Gaza, els Estats estaven en l’obligació d’actuar, començant per la suspensió dels lliuraments d’armes.
Genocidi a Gaza, un crim col·lectiu
La meva anàlisi de la complicitat d’unes certes empreses, publicat al juliol de 2025, va ser el que va suscitar les reaccions més virulentes. En ell descric la “economia del genocidi” (11): una xarxa d’actors privats les inversions dels quals, tecnologies, serveis i cadenes de subministrament sustenten materialment la realitat descrita en els informes precedents. El seu nivell d’implicació comporta responsabilitats. Posar fi al genocidi passa també per desmantellar les estructures materials que el fan possible… i rendible. Aquest informe va portar al fet que els Estats Units m’imposés sancions draconianes a l’agost de 2025, una pràctica ja aplicada a jutges del Tribunal Penal Internacional i a diverses organitzacions palestines. Estic aïllada financerament del món. Qualsevol que tingui alguna relació amb mi, fins i tot els membres de la meva família (soc mare d’una filla que té la ciutadania estatunidenca), pot veure’s amenaçat amb multes d’un milió de dòlars i penes de vint anys de presó. La meva capacitat per a exercir el meu mandat, i simplement per a seguir endavant amb la meva vida, es topa amb greus obstacles.
Malgrat que aquests atacs són secundats pel meu propi país, Itàlia, i en absència d’un suport concret per part d’altres Estats, he seguit amb la meva missió. El meu informe més recent qualifica el genocidi a Gaza de “crim col·lectiu” (12), ja que és possible i és finançat gràcies a l’indefectible suport polític i militar de diversos Estats, entre els quals figuren els que avui m’ataquen amb major ferotgia.
Els Estats Units és, amb diferència, el principal proveïdor d’armes a Israel, mentre que diversos Estats membres de la Unió Europea (UE) continuen procedint amb aquests enviaments; de fet, la UE continua sent el principal soci comercial de Tel Aviv. Excepte algunes poques excepcions, com Espanya i Eslovènia, els Estats del Vell Continent han optat per la inacció o la complicitat. França, per exemple, ha autoritzat en diverses ocasions a Benjamín Netanyahu a sobrevolar el seu espai aeri malgrat l’ordre d’arrest en contra seva emesa pel Tribunal Penal Internacional. París ha continuat comerciant amb equipament militar, facilitat el trànsit pels seus ports i aeroports i mantingut dinàmics intercanvis comercials amb Israel. Grans bancs francesos financen a empreses vinculades amb la indústria militar israeliana i les colònies, mentre que diversos milers de ciutadans francoisraelíes serveixen en l’Exèrcit israelià.
Paral·lelament, s’està intensificant la repressió de les mobilitzacions: manifestacions prohibides, conferències acadèmiques censurades, activistes i periodistes acusats de “apologia del terrorisme”, actuacions policials violentes… Alemanya, Itàlia, França i el Regne Unit es troben al capdavant de la repressió amb l’excusa d’una legítima lluita contra l’antisemitisme. Diversos projectes de llei proposen amalgamar la indispensable lluita contra la judeofobia i totes les formes de racisme amb la prohibició de tota crítica a Israel com a Estat. Presentada com si d’una cosa òbvia es tractés, aquesta confusió que assimila als nostres germans i germanes jueus a la política israeliana forma part d’una ofensiva política: instrumentalitzar la lluita contra l’antisemitisme per a criminalitzar les expressions de solidaritat amb el poble palestí i justificar campanyes de difamació. Per tot el món hi ha ciutadans israelians i persones jueves que, pel mer fet de criticar les polítiques de Tel Aviv, estan sofrint les mateixes campanyes de desprestigi. Les seves veus són fetes callar i es posa la seva lleialtat en dubte.
L’antisemitisme, horrible i odiós, és l’odi als jueus: no té res a veure amb el treball dels qui defensen els drets humans, que es basa en l’anàlisi dels actes d’un Estat. Tot el sistema del dret internacional reposa en el principi de la responsabilitat dels Estats. Són els Estats els que assumeixen i carreguen amb obligacions jurídiques, i són ells els que en primer lloc han de respondre de la seva violació. Israel no és una excepció: les crítiques a l’Estat d’Israel no es dirigeixen contra el que aquest és ni contra la religió que professa, sinó contra el que fa, especialment en el que concerneix al dret internacional, el qual vulnera de manera greu, reiterada i amb una persistent impunitat.
La pregunta que es planteja no és de naturalesa ideològica, sinó jurídica: està respectant França els seus compromisos internacionals en realitzar les avantdites accions? El meu mandat de relatora especial m’ha ensenyat una cosa essencial: quan el poder es veu qüestionat, no debat, copeja. Calumniar per a desqualificar, intimidar per a reduir al silenci: la violència testifica més el nerviosisme que la força.
El meu treball segueix el deixant del dels meus predecessors: John Dugard, Richard Falk i Michael Lynk. També ells van ser acusats d’antisemitisme o d’indulgència amb el terrorisme. I també es va posar en marxa en contra seva el procés consistent a reemplaçar els fets documentats per la polèmica, l’anàlisi jurídica pels atacs ad hominem. El mecanisme està ja ben greixat. Grups proisraelians —amb l’organització UN Watch, amb seu a Ginebra, al capdavant— porten anys redactant informes difamatoris contra qualsevol (sobretot si pertany al personal de les Nacions Unides) que documenti les contravencions del dret internacional
Fotos: Wikipedia
Notes de l’autora:
(1) Cf. les meves declaracions íntegres al fòrum d’Al Jazeera (AJ Forum), X (antic Twitter), 9 de febrer de 2026.
(2)Cf. Situació dels drets humans als territoris palestins ocupats des de 1967 (A/77/356), Privació arbitrària de llibertat al territori palestí ocupat: l’experiència palestina entre reixes i fora d’elles (A/HRC/53/59) i Situació dels drets humans als territoris palestins7 des de territoris palestins ocupats la relatora especial sobre la situació dels drets humans als territoris palestins ocupats des de 1967, Nacions Unides, respectivament, 21 de setembre de 2022, 28 d’agost de 2023 i 20 d’octubre de 2023, https://docs.un.org
(3)Michel Foucault, Vigilar i castigar. Naixement de la presó, Segle XXI, Madrid, 2023.
(4)Nadera Shalhoub-Kevorkian, Incarcerated childhood and the politics of unchilding, Cambridge University Press, Cambridge, 2019.
(5)Anatomia d’un genocidi (A/HRC/55/73), informe de la relatora especial sobre la situació dels drets humans als territoris palestins ocupats des de 1967, Nacions Unides, 1 de juliol de 2024, https://docs.un.org
(6)El genocidi com a supressió colonial (A/79/384), informe de la relatora especial sobre la situació dels drets humans als territoris palestins ocupats des de 1967, Nacions Unides, 1 d’octubre de 2024, https://docs.un.org
(7)Cf. Raz Segal, “A textbook case of genocide”, 13 d’octubre del 2023, jewishcurrents.org; Amos Goldberg, “Ce qui es passi a Gaza est un genocide, car Gaza n’existe plus”, Le Monde, 29 d’octubre de 2024.
(8)“Amnistia Internacional conclou que Israel està cometent genocidi contra la població palestina de Gaza”, 5 de desembre de 2024, www.amnesty.org
(9)Our genocide, juliol de 2025, B’Tselem, Jerusalem, www.btselem.org
(10)Cf. “L’ONU en minuts”, 16 de setembre de 2025, https://news.un.org
(11)De l’economia d’ocupació a l’economia de genocidi (A/HRC/59/23), informe de la relatora especial sobre la situació dels drets humans als territoris palestins ocupats des de 1967, Nacions Unides, 2 de juliol de 2025, https://docs.un.org
(12)El genocidi de Gaza: un crim col·lectiu (A/80/492), informe de la relatora especial sobre la situació dels drets humans als territoris palestins ocupats des de 1967, Nacions Unides, 20 d’octubre de 2025.
(13)Cf.
(14)Cf. “Israel’s symbolic ‘ban’ no és distractat per atrocity crimes in Gaza: UN expert”, Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans, 15 de febrer de 2024, www.ohchr.org
(15) Cf. Omer Bartov, Christopher R. Browning, Jane Caplan, Debórah Dwork, David Feldman et al.
(16)Cf. “Secretary-General’s remarks to the Security Council – on the Middle East”, 24 d’octubre de 2023, www.un.org
Font: *Comite de Solidaritat amb els Països Àrabs CSPA
