La meua militància feminista no m’havia fet prendre consciència real de l’avanç del moviment neomasclista fins que les xarxes socials em van obrir els ulls. Fins a llavors, per a mi era una realitat com ho és l’extrema dreta, que fins que no actua no la recordes, o no vols recordar-la.
Les xarxes em van descobrir la realitat d’aquestes persones que demanen la derogació de la Llei Integral Contra la Violència de Gènere al·legant que va en contra dels homes, que som les dones les maltractadores. Que acusen a organismes oficials de dir mentides i falsejar les dades. Que encarreguen a empreses dubtoses estudis i enquestes per a demostrar que la majoria de denúncies per maltractaments són falses, quan les dades oficials demostren que aquestes representen un percentatge menor encara que en altre tipus de denúncies.
Al principi em vaig quedar atònita i com més burrades llegia, més volia llegir. Era impossible no obsessionar-se amb el tema. Ja em va passar fa un temps amb les pàgines de grups nazis, que amb el fals sentiment de la nacionalitat, feien apologia de la violència contra tota aquella persona que es manifestara en la seua contra. Com en el neomasclisme.
Així vaig descobrir que les mateixes persones disfressades d’igualitàries, que defensaven la bondat dels homes enfront de la ruindad de les dones, també eren defensores d’una falsa síndrome que massa jutges estan utilitzant per a llevar la custòdia de les criatures a les dones víctimes de violència masclista. Una síndrome a la que ni professionals, ni administració concedeixen la mínima credibilitat. Una síndrome d’Alineación Parental (SAP), inventada per Richard Gadner, defensor de la pedofilia, que segons les seues pròpies paraules “pot millorar la supervivència de l’espècie humana servint a propòsits reproductius”.
Aquest neomasclisme ens acusa de hembristas i feminazis, palabreta aquesta última inventada per altre masclista, que immediatament han adoptat. Defensa a jutges que volen derogar la Llei Integral o que consideren que dir-li zorra a una dona no és un insult.
A més, amb la disfressa d’aquesta falsa igualtat, vol fer-nos creure que el millor per a les filles i fills en les ruptures de la parella és la custòdia compartida imposada, és a dir, encara que no haja acord entre les parts. No els importa que la majoria dels casos amaguen abusos sexuals a les criatures i maltractaments a les dones. O simplement estalviar-se els diners de la pensió de manutenció. Pares que mai s’han preocupat dels fills o filles, de sobte reclamen la custòdia perquè els ix més barat o perquè d’aquesta forma segueixen controlant a les seues víctimes, dones que han aconseguit eixir de l’infern de maltractaments, però que amb la custòdia compartida tornen a reviure i perpetuar. Després va arribar el 15M i aquest neomasclisme, quasi sense adonar-nos, es va colar en les places i amb el seu discurs pseudo igualitari va confondre a uns i a unes altres. Algunes tinguerem l’oportunitat de conèixer en persona a la seua màxima exponent, patint els seus atacs i amenaces per desemmascarar les seues mentides. No obstant això, el temps va anar desgastant les seues energies a mesura que la seua careta anava caent i destapant un moviment misògin, feixista, reaccionari, del qual el cap visible -per a major vergonya- és una dona, àvia despitada a la qual la justícia impedeix veure al seu nét.
Amb les eleccions generals molt a la vora, s’han colat també en els partits polítics que els han volgut donar pàbul: PP i UPyD. En uns altres, com Equo, van voler infliltrarse però -gràcies a militants feministes- no han pogut perquè se’ls ha calat a temps.
Entre unes coses i altres, entre mentides i amenaces a les que consideren que “viuen de l’imperi del maltractament”, han arribat a convocar la manifestació del 12 de novembre, el cartell de la qual anunciava contra las feminazis i que encara ens preguntem com és que es va autoritzar. Una manifestació encapçalada per dues diputades del PP (UpyD al final no ha acudit), que ha estat un absolut fracàs.
Tot això ens ha de fer reflexionar del perill de l’avanç d’aquests grups que -com el feixisme- actuen sempre per l’esquena, amb la covardia, la mentida i l’amenaça. No cal obviar aquesta realitat del neomasclisme i el seu avanç. Perquè a ell no li val el femicidi de les 61 dones d’enguany per a deixar de proclamar que som les dones les maltractadores.
