Isabel Moya
El tema de l’amor ha acompanyat la societat des de la mateixa existència de l’ésser humà, perquè les persones estan creades per ser estimades d’una o altra manera.
Però l’amor és una construcció social i cultural, i cada etapa històrica ha establert una concepció diferent sobre el seu significat i la seva relació amb el matrimoni, la formació de parelles i les relacions sexuals.
Sobre el amor romàntic, en particular, s’han teixit mites i creences que aplanen el camí cap a relacions desiguals de poder i dependència. Sovint, adolescents i joves solen estar enmig d’històries doloroses que van començar a la recerca d’un somiat “príncep blau”. La doctora Isabel Moya Richard, directora de l’Editorial de la Mujer de Cuba, ens explica sobre com s’entrellacen aquests mites i creences amb algunes manifestacions de la violència de gènere.
Què és el mite de l’amor romàntic i com es construeix?
Quan parlem del mite de l’amor romàntic ens referim a la manera en què s’ha construït un ideal de l’amor, entès com la unió de dues meitats, la complementarietat, el “sense tu em moro”, “sense tu no puc viure”; l’exclusivitat, la passió eterna, entre d’altres creences.
L’amor neix entre dues persones completes que comparteixen sentiments, erotisme, interessos, afecte, però les dones hem estat entrenades per lliurar més que per rebre en una relació, la qual cosa genera relacions de dependència i de poder entre els integrants d’una parella.
En el cas de les noies més joves, assumeixen les propostes d’amor des d’un imaginari ideal, construït a partir dels contes de princeses, pel·lícules i comèdies romàntiques. Des nenes somien amb un príncep blau que les salvarà, del qual dependran.
A més, aquests mites estan construïts sobre una heterosexualitat normativa, la qual cosa els fa més perillosos. No és corrent veure dues princeses o a dos prínceps enamorats. Per tant, des de la infància, si ets gai o lesbiana, et sents fora de lloc i es creix pensant que no trobaràs el veritable amor.
Aquesta és la concepció de l’amor que s’ha construït a Occident i pot advertir des dels ninotets de Disney, fins a les més reeixides pel·lícules de Hollywood.
Per què s’associa el mite de l’amor romàntic amb la violència de gènere?
Aquest imaginari entorn de l’amor romàntic pot generar violència, perquè les relacions que s’estableixen d’aquesta manera estan basades en la dependència i la desigualtat: l’home sent que, a més de voler i protegir, domina. I apareixen la gelosia: “t’estimo perquè em sento gelós, “si no en soc gelós no t’estimo”.
La gelosia és un comportament de control i actualment no només es manifesta en la forma més tradicional, és a dir, volent controlar el que la parella vesteix o com es pentina; sinó que han arribat al món de les tecnologies i es manifesten amb trucades constants al mòbil, exigències de control sobre els continguts i les contrasenyes dels seus perfils en xarxes socials, de les pàgines a Facebook, etcètera.
Una investigació que realitzarem sobre aquest tema, a partir d’entrevistes a noies i nois, va revelar que per a elles, si les seves parelles les trucaven més de set vegades al dia, era un senyal d’amor. Davant la mateixa pregunta, els nois van respondre que ho veien com un senyal de control.
L’amor romàntic, a més, comporta altres elements: comença amb la gelosia, però pot arribar a nivells de dominació en els quals qui controla arriba a pensar que té dret a maltractar i fins a decidir si la seva parella viu o mor.
Com desmuntar aquestes construccions culturals que porten anys naturalitzades en les nostres societats?
Des de la comunicació, crec que és imprescindible presentar materials molt més oberts i plurals, que mostrin parelles de tots els tipus, de totes les característiques, en totes les èpoques de la vida i, sobretot, amb naturalitat. No només festejos entre jovenets i jovenetes de gran bellesa i perfectes.
Els mitjans de comunicació, a més, han de posar a debat la concepció de l’amor romàntic, desvetllar a les persones aquestes construccions i les seves conseqüències.
En altres espais, crec que cal tenir en compte dos escenaris fonamentals: la família i l’escola, tot i que és un tema que toca per igual a tota la societat.
En el cas de la família, aquesta ha d’estar realment preparada per educar en una sexualitat lliure i responsable a nenes i nens. Cal buscar informació, conversar sobre aquests temes d’una manera més harmònica, més natural. Un taller realitzat per l’equip de l’Editorial de la Mujer entre adolescents de 12 a 15 anys va confirmar que per a aquest grup el tema més difícil per parlar en família era justament el de la sexualitat.
En el cas de l’escola, es necessita abordar el tema de l’educació sexual transcendint l’ús d’anticonceptius o de les característiques del cicle reproductiu, i entenent la sexualitat com una manera igualitària de viure el plaer i respectuosa en la forma de relacionar-se entre les persones, que ha de ser assumida amb responsabilitat.
