OPINIÓ
Segons el defineix María Moliner el feminisme és “La doctrina que considera justa la igualtat de drets entre homes i dones. Moviment encaminat a aconseguir la igualtat.”
Per a la RAE és “La ideologia que defensa que les dones deuen de tenir els mateixos drets que els homes”.
Com podem veure mentre la primera definició parla implícitament de relacions simètriques entre dones i homes, amb la segona ja existeix asimetria perquè col·loca els homes en una posició superior en drets als quals aspirem accedir les dones. Com sabem el llenguatge mai és neutre i en aquest cas tampoc ho és, naturalment.
I si partim d’aquesta falta de neutralitat entendrem com en manipular tant el seu sentit original -denuncia de desigualtats- com el seu objectiu final – exigència d’equitat real en drets i oportunitats- ens trobarem que cada vegada que es parla de feminisme es desfermen els dimonis del patriarcat en forma de menyspreu i degradació del terme. Crec que aquestes reaccions en el fons només amaguen les pors del propi patriarcat de perdre els seus privilegis. I no es tracta d’això en absolut.
Quan les feministes denunciem la manca total d’igualtat i el que és pitjor, d’equitat entre dones i homes, no ens ho estem inventant. Senzillament ho estem veient i patint.
Naturalitzar aquestes desigualtats és una forma de emmascarar i de disfressar de falsa normalitat.
No és natural ni normal que les dones cobrem gairebé un 30% menys que els homes per fer la mateixa feina i que per tant també cobrem menys pensions.
No és natural ni normal que els nostres cossos siguin mercaderies amb què tractar, comprar, vendre, utilitzar, abusar, etc.
No és normal ni natural que la nostra salut específica només sigui investigada en moments com l’embaràs i la lactància i que al llarg de les nostres vides ens veiem sotmeses a tractaments mèdics investigats i provats en cossos masculins.
No és normal ni natural que les grans religions monoteistes busquin, a través de la por i de la culpa el nostre sotmetiment absolut a les seves doctrines. I per descomptat tampoc és normal ni natural que dictin normes morals sobre les nostres maternitats i els nostres cossos.
No és normal ni natural que a través de socialitzacions diferenciades se’ns digui, des de fins i tot abans de néixer, allò que s’espera de nosaltres per ser nenes i dones i se’ns mostrin els límits de les nostres llibertats amb culpes i pors.
No és normal ni natural que s’obviïn els nostres talents, sabers i aportacions en totes les disciplines i al llarg de tota la història, ocultant-la nostra pròpia genealogia com a dones i com a feministes.
No és normal ni natural que la misogínia seguisca present en els llibres de text quan s’estudien a personatges que la van predicar en les seves obres. I aquí segueixen.
Aquests són només alguns dels temes que es denuncien des del feminisme. I, per descomptat els assassinats de dones i criatures a mans dels qui van dir estimar-les. Aquests cruels actes que destrueixen vides senceres per ser dones. Senzillament per ser dones.
Com veiem, el feminisme denúncia i exigeix, però no assassina ni busca intercanviar privilegis. Senzillament busca equitat i desmuntar l’actual patriarcalització de la societat que sotmet i degrada de forma continuada amb la greixada maquinària de la “normalitat” i la “naturalitat” les diverses situacions quotidianes.
No, el feminisme no mossega. El feminisme exigeix canvis i transformacions socials encaminades a la construcció d’unes societats més justes i equitatives per a tothom, siguin del sexe i del gènere que siguin.
És cert que hi ha i hi haurà diferents corrents dins del feminisme que ens fan reflexionar sobre temes variats i les seves diverses ramificacions. I això és saludable i enriquidor, ja que no ens permet acomodar-nos en el que hem après i practicat quotidianament. Ens empeny a seguir buscant i qüestionant les nostres posicions. Però amb el denominador comú d’un objectiu clar: la igualtat, o millor encara, l’equitat entre dones i homes.
I puc assegurar que com a feminista denuncio i exigeixo, però no mossego.
