La Constitució atorga a la presidenta del Brasil el dret a vetar la recent reforma del Codi Forestal, que segons els ambientalistes permetrà una desforestació brutal de l’Amazònia. La vetarà?
A la taula de la presidenta de Brasil hi ha el document de la controvertida reforma al Codi Forestal, aprovada el 25 d’abril pel Congrés després d’anys d’estira i arronsa, que segons els ambientalistes donarà via lliure a una desforestació brutal a l’Amazònia, per amnistiar a qui va desforestar-la il·legalment abans del 2008, reduint les superfícies de protecció en zones ecològicament fràgils al voltant dels rius, en els cims dels turons, en les hisendes amb presència de boscos. “Un veritable assalt al bosc amazònic”, “un desastre anunciat”, es llegeix en molts títols de la premsa internacional.
La Constitució atorga a Dilma Roussef un termini de quinze dies per vetar-la, i així mantenir les promeses fetes en la campanya electoral a favor de la conservació de l’Amazònia, i presentar-se amb orgull davant els i les representants del món en la pròxima Conferència de les Nacions Unides sobre el medi ambient, que es faran el juny (Rio + 20).
A l’altra banda, la bancada dels “ruralistes”, les diputades i els diputats recolzats pels terratinents que financen la seva campanya electoral, tenen un exorbitant poder a la Cambra. Mentre el cens del 2010 la població rural representa només el 16% de la població, el Front Parlamentari Agropecuari està format per 268 diputats, que correspon al 52% dels carrecs elegits. (Els vots a favor del Codi Forestal van ser 274, els contraris 184).
Els “ruralistes” volen expandir l’agronegoci, fent de Brasil un gran exportador d’aliments i biocombustibles, a costa de les petites explotacions agrícoles que practiquen una agricultura sostenible, i del milió i mig de camperols i camperoles membres del Moviment dos Trabalhadores Sem Terra, (MST ) que segueixen reclamant poder treballar en terrenys mantinguts improductius. No només a costa seva, avisen ambientalistes com Greenpeace. Si guanya el Codi, hi perdrà el planeta.
Mentre 10 exministres d’ambient brasilers han dirigit a Dilma una petició perquè veti el Codi, tothom reté l’alè, esperant que la presidenta aturi amb la seva signatura el malhaurat Codi.S’estan esvaint ràpidament els 15 dies del termini, mentre el document segueix a les seves mans. El vetarà?
Dilma Roussef, economista, és la primera dona en la història del Brasil en ocupar el càrrec de presidenta. “Una dona d’empenta”, la defineixen -tot i el seu somriure i la seva elegància discreta- hi ho fan no només referint-se al seu passat militant de grups armats en lluita contra la dictadura, que la va detenir i torturar, sinó a la seva determinació com mandatària. En un any i mig de govern ha eliminat deu ministres, vuit dels quals per corrupció, i ha criticat durament els bancs, que malgrat la seva situació de creixement, practiquen tipus altíssims … Els mass media de la poderosa Rede Globus no l’enalteix, però la seva popularitat ha arribat al 77% d’acceptació.
“No és el meu caràcter ser difícil, és la meva funció”, aclareix Roussef. “He de resoldre problemes i conflictes, sense descans. No sóc criticada perquè soc dura, sinó per ser dona. Sóc una dona dura, enmig d’homes “suaus” “. Acostumats, per exemple, a l’intercanvi de “favor amb favors” que contamina la vida política brasilera i que Dilma Roussef avorreix.
No és fàcil manejar “el país més gran del món”, que s’ha tornat recentment sisena potència mundial, (superant a Gran Bretanya), que posseeix el 60 per cent del bosc pluvial més extensa del planeta, grans reserves de aigua dolça, i produeix la meitat del PIB llatinoamericà. Un país amb tremendes desigualtats socials, però alhora un percentatge d’atur del 4,7%, que és la meitat de l’europeu, i que pot atraure professionals de l’enginyeria estrangers en els seus plans de desenvolupament de les indústries i infraestructures del país. Un Brasil en plena expansió que reclama un rol amb major relleu entre els països emergents i al món, on estan declinant la potència dels Estats Units i d’Europa. Dilma Roussef s’ha proposat eradicar la pobresa i alhora mantenir el seu prestigi adquirit en la primera Cimera per al Ambient, realitzada a Rio el 1992, conservant l’Amazònia.
Gairebé la meitat dels boscos al Brasil són protegits oficialment per ser reserves o parcs nacionals. No són suficients? pregunten els “ruralistes”.
No, no ho són, perquè és una protecció en gran part teòrica, rebaten els ambientalistes, ja que els boscos són constantment envaïts per fusteries i l’agricultura il·legal. I què pot fer contra els invasors un guàrdia armat a càrrec de 1800 Kms de bosc? Com fer respectar la llei als fazenderos que raonen amb el plom?
Els camins de l’Amazònia, de fet, segueixen regats de sang. 1.585 assassinats en els conflictes per la terra entre 1985 i 2010, han estat denunciats per la Comissió Pastoral de la Terra (CPT), lligada a l’Església catòlica, i només 91 dels autors han estat processats. Les víctimes són dirigents camperols, ambientalistes, monges i sacerdots que lluiten contra el treball semi esclau a favor d’una agricultura sostenible. Entre els pocs delictes jutjats, el de Dorothy Stang, una riallera monja nord-americana que després de quaranta anys al costat dels camperols pobres, donant suport a un projecte d’agricultura sostenible anomenat “l’Esperança”, a Anapú, Pará, va ser assassinada el 2005 per dos pistolers que van rebre una recompensa de 24 mil dòlars per 2 fazenderos locals que volien alliberar-se’n. Tots quatre segueixen a la presó, com a excepció que justifica la regla.
Des del seu primer mandat, Lula a través de l’IBAMA (Institut Brasiler del Medi Ambient i Recursos Renovables), va tractar de fer un reordenament del territori, establir on i com es podia reutilitzar les terres desforestades i desgastades. I la desforestació ha baixat, tot i que els seus nivells segueixen alarmants. Va prometre també amb la Reforma Agrària lliurar terres per a 400 mil famílies de camperols i camperoles sense terra, però el lliurament va ser lentíssim i va arribar a pocs milers de famílies, mentre el BNDES, (Banc Nacional de Desenvolvimento do Brasil), seguia finançant els fazenderos. Ells mantenen des de l’època de la independència, i després amb l’ocupació contínua i il·legal de terres un poder despòtic en les zones rurals, i com s’ha vist, exorbitant en el Parlament.
Lula, provinent de l’ambient obrer urbà, va fer un gest de bona voluntat cap als pobles amazònics nomenant com a Ministra per al Medi Ambient, una jove zamba de l’Acre, Marina Silva, filla de serigueiros, i ella mateixa en la seva infància fou recol·lectora de cautxú, per ajudar la família. Analfabeta fins als catorze anys per no haver-hi escoles al camp, va ser companya de lluita de Chico Mendes, el dirigent sindical que per promoure un extractivisme sostenible, va ser assassinat per fazenderos el 1988 a Xapurí .
Marina Silva, com a ministra (i últimament com a representant del Partit Verd) ha aixecat la seva veu en nombroses ocasions contra els riscos de l’agronegoci, que enverina terres, aigües i poblacions locals amb l’ús excessiu de fertilitzants químics i insecticides, difon els transgènics, concentra les terres en poques mans, i per tant, en comptes d’avançar en el desenvolupament empitjora l’alimentació i condicions de vida de les poblacions rurals.
Al govern Lula el treball de Silva va trobar-hi més obstacles dels previstos, com quan es va produir un xoc amb l’aleshores ministra d’Energia, Dilma Roussef. Silva, preocupada pels impactes ambientals de moltes obres proposades per la ministra, va haver de dimitir.
El tema energètic és també motiu d’enceses polèmiques. Durant la presidència de Dilma Roussef en el Consell d’Administració de l’empresa estatal Petrobras, Brasil ha aconseguit utilitzar el petroli per a les seves necessitats energètiques, i ara com mandatària s’ha proposat d’universalitzar dins del 2015 l’accés a l’electricitat, a aproximadament 30 milions de persones que encara no la tenen. El govern de Lula va apostar per la construcció de grans preses elèctriques per el desenvolupament de Brasil. Una, la de Belo Monte, està sent construïda al riu Xingú, al Pará, entre les protestes de les poblacions indígenes i riberenques que veuen la seva manera de vida i el seu hàbitat destruïts.
Però, en no tenir Brasil grans salts d’aigua, aquesta política s’ha dirigit també als països limítrofs, especialment al Perú, que té un gran potencial energètic poc utilitzat. S’ha signat el 2010 un acord amb el president Alan García per construir cinc grans preses ….. un altre cop, en territori amazònic, habitat per pobles indígenes ancestrals ja en situació critica, com els Asháninka de la selva central o els Harákmbut de la regió Mare de Déu, confrontant amb Bolívia.
La construcció de les obres, finançades pel BNDES del Brasil, segons recita el tractat, hauria de ser molt avantatjosa per Perú, que donaria els seus “excedents d’energia” al país soci. Però la “Folha de Sao Paulo” estima que, després de la retòrica dels acords, aquests excedents serien entre 70% i 80% per al Brasil. El govern brasiler eludeix parlar dels greus danys socials i ambientals que comportaria per a la Amazònia peruana aquest acord, (encara ha de ser ratificat pels respectius Congressos), alhora que rebutja el terme d’ “imperialista”. La polèmica està servida.
La periodista Milagros Salazar, de “Comunicaciones Aliadas”, alerta que una mega presa a l’Amazònia, amb els seus conseqüents residus orgànics, produeix grans quantitats de metà, un gas amb efecte hivernacle 20 vegades més contaminant que el diòxid de carboni.
Quines son les alternatives, doncs?
“Una és la producció descentralitzada d’energia, en milers de petites hidroelèctriques que cada localitat podria implantar”, assegura Sonia Maramanhao, representant del MAB (Moviment de Atingidos peles Barragens, o Afectats per les Preses). “Això seria factible si els fons federals destinats a les grans obres, en canvi, fossin destinats als municipis”. O si s’utilitzés l’energia neta de les aigües andines, en comptes de les aigües amazòniques, plenes de residus orgànics. En fi, si es canviés el paradigma energètic, usant les energies renovables, provinents del sol, el vent, la geotèrmia, les biomasses, com ja s’està fent en molts llocs del món.
No és per fer bromes. La floresta amazònica és molt sensible a l’augment de temperatura de l’Atlàntic tropical i una major desforestació provocaria efectes perversos. Un estudi de la Universitat anglesa de Leeds i del Amazon Environmental Research Institute assenyala que en els últims deu anys, el 2005 i 2010, hi ha hagut dues grans sequeres a l’Amazònia: un fenomen que es donava cada cent anys. El 2010, els vaixells de gran calat no podien transitar l’Amazones que havia reduït tremendament seu cabal, mentre 20 ciutats eren declarades en emergència. A Iquitos, el poderós riu semblava allunyar-se cada vegada més, en la boirina calorosa de les tardes, des del moll de la ciutat del cautxú. Els arbres caiguts, en assecar-se, difondran en els propers cinc anys bilions de tones de CO2. De pulmó del planeta, l’Amazònia pot esdevenir una reserva de gasos nocius.
De quin desenvolupament llavors podríem enorgullir-nos, la ciutadania del Brasil i del món, si la reserva hídrica del planeta s’asseca?, si s’aboca en el pou la saviesa dels pobles indígenes que han manejat racionalment els boscos per mil·lennis?, i si s’extingeix la meravellosa varietat de les espècies que vetlla el bosc pluvial?
¡Veta Dilma!, Es llegeix en els centenars de cartells plantats pels ambientalistes, animant la presidenta a exercir el seu veto. Esperen que aquesta decidida lluitadora contra la dictadura militar, agafi ara la seva ploma contra la dictadura de la cobdícia i signi per a un desenvolupament més humà.
