OPINIÓ
És dissortadament sabut i provat que a les dones se’ns ha negat un estatus social amb igualtat de drets, que a les dones no se’ns ha considerat amb tots els atributs inherents a la persona humana, i que aquesta manca de reconeixement ve de lluny.
No teníem ni ànima
Ja des dels principis de l’era cristiana, per part de les autoritats eclesiàstiques de l’Església (bisbes, cardenals o -en tot cas- homes) han anat discutint durant segles si les dones teníem o teníem ànima. No obstant, la seva doctrina sobre les dones i la seva funció social, inclosa la civil, era tractada amb una prioritat absoluta, com un precepte que s’havia de complir taxativament, i si no era així, fins i tot es perseguien les persones que en discrepaven, començant per les pròpies dones.
Encara avui, hom es creu amb aquella autoritat suficient com per voler decidir tots aquells afers de la nostra incumbència, aquells que ens afecten a nosaltres mateixes i que tenen a veure amb la nostra vida, com si estiguéssim incapacitades per decidir per nosaltres mateixes.
La incorporació al món del treball remunerat
En el nostre àmbit geogràfic, sobretot des de la revolució francesa, es començaren a imposar els valors de la igualtat sobre totes les persones, inclòs les dones, evidentment. L’activista política, feminista i escriptora, Olympe de Gouges va escriure l’any 1791 la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadania. De llavors ençà, les dones han hagut de dur a terme una dura lluita per tal que es pogués aplicar aquest principi en tots els camps.
Ja al segle XIX va ser convuls pel que fa a les reivindicacions laborals inherents a la incorporació de les dones al treball assalariat. L’exigència de reconeixement dels seus drets -més enllà de ser utilitzades com a força de treball- ha estat una constant des de llavors i encara arriba fins als nostres dies.
La reivindicació dels drets de ciutadania
I amb la incorporació a la col·lectivitat, venia també la reivindicació del nostre dret a participar de tots aquells altres fets quins drets ja es reconeixien als homes pel simple fet de ser homes. Reunides a Seneca Falls el 1848, les nord-americanes feien la primera declaració programàtica reivindicant el dret a vot, un dret que, a primers de segle XX, continuaren les sufragistes angleses, i que no arribava al nostre país fins l’esdeveniment de la II República, consolidant-se amb la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948.
Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial la pau es va convertir en una prioritat que va marcar -sobretot- les dones russes que feia anys sortien al carrer en demanda d’aliments i pel retorn dels combatents. Aquest va ser l’inici del moviment que acabaria amb la dimissió del tsar i la proclamació de la República a la antiga Unió Soviètica.
L’Estat de Benestar
Per altra banda, en el decurs de la II Guerra Mundial, l’aportació de les dones a la rereguarda del front va consistir en posar-se al servei dels hospitals, centres d’ensenyament, universitats i aquelles responsabilitats públiques per atendre les necessitats de la població en general. Un rol que, en acabar la guerra, es varen resistir a deixar de fer i tornar a la llar, per això maldaren perquè fos el conjunt de la societat qui donés aquests serveis. D’aquí el ressorgiment de la socialdemocràcia i l’anomenada societat del benestar, que vetllava pels serveis de reproducció de la vida que tradicionalment hem fet les dones -de forma preceptiva i sense remuneració- assumint-ho en aquell moment des de la responsabilitat pública.
Més ai, la voracitat del capitalisme ha tingut la capacitat de fagocitar-ho tot i, poc a poc, ha sotmès a la llei del mercat cadascun d’aquests serveis considerats fonamentals per una societat evolucionada. Els serveis de salut s’han convertit en empreses que juguen amb la salut de les persones per treure’n beneficis a partir del negoci de les empreses multinacionals; han convertit l’educació en la auto-cura i el suport facultatiu en una tutela que intervé, i imposa, tractaments altament costosos, generalitzant el seu consum de forma que, per mor de la salut dels propis, si convé hom està disposat a pagar pels serveis que ofereix la medicina privada, i això -a banda d’un model sanitari que no garanteix res- exclou les capes més populars d’aquesta possibilitat simplement per la manca de recursos econòmics.
La prostitució i el capitalisme
I així amb tot, també pel que fa a la llibertat de les dones, desvinculada d’una maternitat preceptiva sense la qual no se’t reconeix com a dona, és tan intensa la fam de llibertat que arrosseguem des de tan de temps, també en la sexualitat, que -en exigir-la pública i privadament- molts homes sols la poden entendre tal i com entenen la seva, sovint en clau masclista; quan per la majoria de les dones la vida sexual va estretament lligada al desig d’estimació i -si no és per necessitat- no li posa mai preu.
No obstant, com que des de molt antic que les dones hem tingut una dependència econòmica del marit a partir de l’estructura social del matrimoni i el rol assignat a cadascú, on l’home és qui posa els diners a partir de la seva contribució a l’economia productiva i la dona hi posa el treball -sense remunerar- de reproducció de la mateixa vida, amb la incorporació de la dona al món assalariat, aquest esquema ha canviat, però amb el predomini del món del diner per damunt d’altres valors, la supremacia de l’home vers la dona pren una carta de naturalesa generalitzada, i sembla que tot ha de girar entorn els desitjos del mascle de torn, malgrat que la dona també treballi i aporti recursos a la llar.
Per altra banda ja diuen que la prostitució és l’ofici més antic de la humanitat, perquè sempre ha existit la consideració de la dona com a objecte i, en conseqüència, la seva explotació sexual al servei dels homes s’entén com una relació de plaer sense compromís, sovint vàlvula d’escapament d’aquella obligació relacional que cal mantenir amb la parella.
Tot i que avui la mercantilització del sexe pren formes diverses, i no exclusives dels homes vers les dones, el negoci de la prostitució o el mercat del sexe, és un dels primers sectors econòmics a nivell mundial. És un negoci que mou grans quantitats de diners de forma opaca on qui se’n beneficia són els proxenetes, els traficants i la industria del sexe, mentre que les dones o persones que s’hi dediquen sols en reben una petita part.
El feminisme no pot dubtar
Davant el debat que s’ha generat, fins i tot en el marc del moviment feminista, en faig una reflexió: una cosa és la llibertat personal, fins i tot la llibertat personal de prostituir-se, i l’altra és fer-se còmplice d’un muntatge del capitalisme per perpetuar el rol de les dones exclusivament com a objectes de consum, de consum per allò quotidià i també de consum de luxe per mantenir l’estatus. És com si les persones que es dediquen a una altra feina, el fet de disposar d’un salari ja els hi atorgués la condició de lliures.
És obvi que, amb un treball i salari propi (independentment de si és més gran o més petit) les dones hem assolit un grau d’autonomia que -depenent del marit- no teníem, i això ens dona certament un estatus diferent, però no pas la llibertat plena com a éssers humans que formem part de la col·lectivitat. La majoria estem immerses en unes obligacions i compromisos que tal volta ens permeten respirar una mica, donar-nos algun que altre nivell de vida, però l’hem de comprar amb el nostre esforç laboral i, en la societat de consum que tenim, la voracitat de comprar i consumir que sembla ens hauria de satisfer tampoc ens fa feliç.
Una altra cosa és reconèixer que, per a moltes dones, prostituir-se és el seu mitjà de vida, encara que siguin explotades com qui més. Sovint comparo aquest negoci amb una ETT o Empresa de Treball Temporal, i no pas per la precarietat laboral sistemàtica que ha suposat la seva generalització, sinó per l’enriquiment desmesurat d’aquestes empreses que es lucren a partir d’una part del cost laboral que per l’empresa mare suposa un mateix treballador o treballadora pel mateix treball. A més, en unes i altres s’estalvien molts drets de salari diferit i responsabilitat cap als mateixos treballadors/es, derivant-los a una altra situació més precària encara. I això no vol pas dir que no haguem de defensar els drets dels treballadors i treballadores de les empreses de treball temporal, oi?, però -com a mínim- partim de la base de la seva explotació.
De fet, ja ho diuen que la prostitució és l’esclavatge del segle XXI, entenent per esclavatge el fet de treballar sense drets. La venda i trata de persones no hauria d’existir, però -com que existeix- cal estar amb les persones que les pateixen, i no pas per perpetuar aquest negoci-explotació de la dona, o del sexe en sí, sigui quina sigui la seva expressió. Els principis també són una base per construir una societat, i sense principis els drets assolits no tenen fonament i se’ls pot endur fàcilment el mercat, com ja està passant. No prostituïm els nostres drets.
