OPINIÓ
El passat sis de febrer, es va commemorar, el Dia Internacional de Tolerància Zero amb la Mutilació Genital Femenina promogut per l’ONU.
Segons les dades de la pròpia ONU, a nivell mundial, es calcula que hi ha almenys 200 milions de nenes i dones mutilades i 44 milions de nenes menors de 14 anys han patit l’ablació, principalment a Gàmbia (un 56%), Mauritània ( 54%) i Indonèsia, on al voltant de la meitat de les nenes de 11 anys han patit aquesta pràctica. I aquests aterridors dades són algun d’ells.
La barbaritat que llancen aquestes dades és senzillament esgarrifós. Però a més és que ni tan sols podem afirmar que això no passi a prop nostre, ja segons l’antropòloga Adriana Kaplan, que dirigeix la Fundació Wassu de la Universitat Autònoma de Barcelona i treballa des de 1989 en la prevenció de l’ablació, fa aquesta estimació considerant el nombre de nenes que viuen a Espanya procedent de països on es realitza aquesta pràctica, i que ha augmentat un 40% des de 2012, quan es xifraven en 17.000 les menors de 14 anys en situació de risc, el que ens dóna una xifra propera a les 24.000 nenes.
Les conseqüències tant físiques com psicològiques d’aquestes pràctiques sobre les dones que les pateixen senzillament no vull ni imaginar-me-les ja que el sol fet de pensar-ho em produeix un dolor sord i una impotència difícil d’explicar.
Però no per això, no per no voler imaginar-me la vida d’aquestes dones, deixaré de manifestar el meu més profund menyspreu i rebuig a aquestes mutilacions que es produeixen a fi d’un model de dona sempre supeditat al model masculí.
Amb aquestes agressions als cossos d’aquestes nenes, fins i tot nadons, s’estan retallant els seus drets humans més bàsics. Se’ls hi nega el dret no només al plaer, que també, sinó al seu cos de dones íntegre i, per descomptat a una salut sexual i reproductiva òptima.
Només des de la necessitat de mantenir l’injust, vexatori i cruel sistema patriarcal és possible combatre-ho per acabar amb aquestes barbaritats comeses en els cossos de les nenes i en tants llocs del món.
En aquest tipus d’assumptes tan cruelment acceptats en les societats que el practiquen, és on l’educació a tots els nivells socials ha de cobrar una especial importància. Educar per a la igualtat entre dones i homes. Educar per al respecte. Per la diferència. Per a una salut sexual i reproductiva òptima. Educar per a un model de dones diferent a l’actual que les mutila per ser acceptades, per ser dones. Educar per canviar aquestes mentalitats.
Però aquest tipus d’educació, com deia abans ha de donar-se de forma multidisciplinar, no invasiva i a la població adulta que és qui transmet els estereotips i els models. I a la infància també per no reproduir-los.
Em fa mal especialment escriure sobre això, però cal denunciar-ho. És absolutament necessari reivindicar el dret de totes aquestes nenes vives i per néixer a una vida i un cos ple. Cal reclamar que els seus drets d’humanes haurien de ser intocables, com els seus cossets infantils.
Alguns passos s’estan avançant en aquesta matèria, però són tan poc i aquesta evolució camina tan lentament que fins i tot la involució és possible.
El tracte cruel i inhumà que pateixen les dones en algunes zones del món, no només en el continent africà deixen poc espai per a l’esperança.
La “normalització” amb que massa estats i cultures viuen aquests fenòmens i la indolència i inactivitat per canviar és estat de les coses amb què s’actua per part de la comunitat internacional, té com a conseqüència que aquestes pràctiques es mantinguin. I que, com a conseqüència el dolor i el sofriment de milions de dones a tot el món no només existeixi, sinó que augmenti cada dia.
La violència estructural que permet mantenir l’ordre de les coses a nivell mundial augmenta cada vegada que una nena és mutilada, que una criatura és violentada. I com és pràcticament invisible per la seva normalització social, és com si l’haguéssim interioritzat. Però hi és i actua cruelment sobre la població més vulnerable.
De vegades se m’acaben les paraules per definir algunes situacions. I aquesta és una d’aquelles situacions que per terriblement dolorosa i injusta se m’acaben les paraules per dir el que penso i sento sobre això.
Afortunadament també aquesta setmana hi ha hagut una bona notícia respecte dels drets de les humanes i això infon una certa esperança.
Es tracta del reconeixement per part del Comitè Nacions Unides de l’avortament com un Dret Humà de les dones que decideixin interrompre voluntàriament el seu embaràs. Per tant es tracta d’un reconeixement exprés d’un Dret de les Humanes. I això és sempre una magnífica notícia encara que segurament ni a gent com Ruíz Gallardón o als senyors de faldilles llargues i negres no els faci cap gràcies aquest avanç en els Drets de les Humanes. Però aquest és el seu problema.
Molt, moltíssim camí queda per fer perquè el patriarcat deixi veure a les dones éssers que serveixen per a la reproducció, per a l’explotació, per a l’ús i l’abús i els nega els seus drets humans més elementals com el dret al seu cos ia la seva vida plena.
Molt camí per fer perquè deixin de ser violades les dones i criatures refugiades com a part del seu pagament per arribar a Europa per part de mercaders indignes i cruels.
Molt per fer per canviar la mentalitat de tantíssima gent que, amb la normalització d’aquestes cruels barbaritats, pretén fer-les tan òbvies que deixin de semblar crueltats bàrbares i indignes infligides a dones i criatures a fi a la seva dominació i submissió als mandats patriarcals.
Molt camí queda per fer perquè en els conflictes armats no siguin els cossos de les dones camps de batalla en què lliuren guerres i a través de les violacions dels mateixos es busqui debilitar els enemics i realitzar neteges ètniques, desposseint a aquestes dones de la seva condició de persones amb drets humans.
Molt camí queda per fer quan en el món teòricament modern i civilitzat se segueix debatent sobre la legalització o no de temes com la prostitució o les maternitats subrogades que utilitzen els cossos de dones com a simples atuells i sense cap altre valor que l’ésser dipositàries dels desitjos dels homes per satisfer el seu plaer o el seu desig de paternitat.
És cert que queda molt camí per fer, però també és cert que mentre les forces no defalleixin, la lucidesa mental no ens abandoni i el compromís feminista i social segueixi en els nostres caps i cors, som moltes i cada vegada més molts els que seguirem plantant cara al patriarcat i exigint que els Drets Humans siguin cada vegada més aplicables i recognoscibles com a Drets de les Humanes.
