Fa mig any Ca La Dona organitzava una festassa a Maria Olivares pels seus 90 anys. Va néixer el 12 de desembre de 1932 a Hospitalet de Llobregat. L’any passat a banda de ser el seu 90è aniversari, va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
La seva lluita ve de lluny, des de la infància, per la influència de les paraules del pare i per la indignació davant la repressió de l’escola franquista i de l’església catòlica.
Maria Olivares i Usac ha estat indestriablement activista política, feminista, ecologista, antimilitarista i independentista. Professora mercantil per l’escola d’alts estudis Mercantils de Barcelona, a finals del franquisme formà part de Bandera Roja i del 1979 al 1981 de Nacionalistes d’Esquerra (Consell Nacional, Grup de Dones de Barcelona i Assemblea Nacional de Dones). Posteriorment ingressà al Moviment d’Esquerra Nacionalista-Ecologistes de Catalunya i fou escollida diputada al Parlament de Catalunya en la V Legislatura (1995) per Iniciativa per Catalunya-Verds on treballà pel Procés d’Equiparació Dona-Home. Ha estat també en diverses organitzacions com l’antimilitarista DOAN, Verds-Esquerra Ecologista, Marxa Mundial de Dones i Consell de Dones de l’Ajuntament de Barcelona. Fou i és del Centre de Dones de la Verneda.
Però si algun lloc és la seva segona casa es aquí a Ca La Dona on fem l’entrevista recollides en una sala petita, on a vegades s’hi preparen activitats per a la mainada. I les criatures són també avui una part important de la seva vida perquè ja n’és avia de 6. Actualment forma part del col·lectiu “Feministes per La Independència” i explica orgullosa que a les reunions s’hi troba amb una de les filles que puja des de Tàrrega a totes les trobades.
Maria Olivares es presenta així: “Soc una dona que ve d’una família per mi encantadora i molt estimada, cosa que ha marcat molt el desenvolupament de la meva vida. Una família que jo considero molt positiva i que he ajudat a engrandir perquè entre netes i nets ja en tinc sis i soc molt feliç de tenir aquesta descendència al meu voltant i encara que no ens veiem molt, sabem que existim. Jo sé de la seva vida i ells de la meva”.
Molt aviat vaig participar en debats polítics i sobretot a les Jornades 10 Anys de Lluita del Moviment Feminista, el 1985. A partir d’aquell moment ja fou una de les principals tasques que hi hagué a la meva ment. Al Parlament també ho vaig fer. Sempre en les meves discussions i les meves vivències he portat dins el feminisme i l’ecologisme.
Quines discriminacions identifiques al llarg de la teva vida, per gènere, identitat…?
Tingueu en compte que vaig néixer el 32, per tant la meva infància va ser en plena dictadura franquista on les identificacions per gènere eren molt marcades.
A les escoles separaven els nens de les nenes. A la classe rebíem setmanalment la visita alternativament d’una militant falangista i d’un capellà de la parròquia que ens adoctrinaven o intentaven adoctrinar-nos en la seva política i ideologia franquista.
Poc temps després d’escolaritzar-nos, a la meva germana i a mi ens varen expulsar motivant que teníem polls, quan en realitat era perquè no estàvem batejades. Més tard vàrem esbrinar que al barri, de fet al nostre carrer hi vivien confidents de la policia.
L’educació familiar és molt important i jo vaig tenir la sort de gaudir d’un pare molt intel·ligent que va preparar-me perquè tingués en compte les discriminacions que existien entre homes i dones, i també em va fer comprendre que era el racisme.
I ja d’adulta potser quan les he viscut més intensament és quan he estat dins del moviment feminista i ens han arribat totes les problemàtiques que teníem les dones en aquella època i encara avui.
(Em diu que ha tingut molt bones relacions, primer amb el seu marit i millor amic i després amb el company amb qui encara avui caminen plegats).
Hi ha hagut molta crítica ferotge contra les dones i el moviment feminista, cert?
Oh i tant! Inclús a dins del moviment també hi ha discrepàncies perquè també en tenim amb les dones socialistes sobre la prostitució i són les dones socialistes que no hi estan d’acord!
Has tingut reconeixement per la teva feina a fora de casa al llarg de la vida laboral, o la feina a casa? Has rebut retribucions o sous justos?
Vaig aconseguir treure’m el diploma de Professorat Mercantil, i per tant tot i ser molt conscient dels desavantatges de ser dona en l’àmbit laboral, me’n vaig anar en sortint. Això sí, sempre alerta! Per tant de la meva tasca i de les retribucions econòmiques al llarg de la meva vida no me’n puc queixar.
Si que va representar un gran esforç compaginar la vida laboral amb la cura familiar de dues filles i d’un fill, que no vaig desatendre mai.
Més tard i ja amb 62 anys, amb la meva entrada al Parlament com a diputada, sempre vaig ser respectada i considerada, almenys així ho vaig viure…
En general, hi havia i hi ha diferències de salaris. En la teva empresa era per categories?
No recordo haver mai anat a reclamar res per la qüestió econòmica, suposo que se’m devia pagar el que em corresponia i jo ho creia.
Al llarg de la vida laboral d’una dona d’aquesta generació sol haver-hi baixes, reduccions de jornada… Si! …i moltes dones es van quedar a casa...Sí!
Tu et vas trobar en alguna d’aquestes situacions?
No! Jo vaig veure que a casa calia el meu sou i vaig tenir sort. Anava pel carrer mirant anuncis de feina i sin veia una agencia d’advocats hi pujava i els hi deia si necessitaven algú per a l’oficina que jo era professora de mercantil. Vaig tenir sort! Vaig trobar llocs de treball que em van respectar molt. La veritat! No vaig tindre cap problema en aquest aspecte.
Vas cobrar fins la jubilació? Hi ha moltes dones d’aquesta edat que cobren poc de jubilació …
Jo vaig treballar molts anys, en diferents llocs perquè si em sortien coses millors ho deixava i agafava una nova feina. Casada i amb fills jo vaig continuar treballant. No em facis recordar els anys i les dades perquè he perdut memòria…
Doncs parlant de memòria….s’han detectat afectacions en la salut física, mental i/o emocional en haver passat la COVID o per la vacuna. Com has viscut la pandèmia?
Em vaig reservar bastant. Vaig mirar de no moure’m de casa. No participava ni en manifestacions ni en actes amb gent, però continuava tenint la meva relació amb les dones i amb el grup que estic implicada políticament Feministes per la Independència, assistint amb altres companyes a les reunions i treballs del grup.
O sia que amb això vaig continuar. Amb la família també ens comunicàvem molt. Mentre va durar l’aïllament em vaig sentir acompanyada per les meves filles i el meu fill ja que cada dia fèiem una vídeo conferència.
No vaig viure amb por i no vaig tenir cap problema. Cap ni un. Vam tirar endavant molt bé.
Diria que, la pandèmia com a dona, llavors, de quasi 90 anys, m’ha afectat més com a visió general que personal. És clar! Veure la situació això si que em feia patir i veure com la gent desapareixia i famílies que perdien un o més membres…És clar que feia patir!
Ja m’has parlat del suport afectiu, de les xarxes o grups on mantenies els contactes. Consideres que és important tenir aquestes relacions? De fet, tu sempre has estat molt enxarxada…
Ho considero prioritari. Jo tot i que tinc una família que la tinc aquí, sempre tindre relacions amb aquesta Casa (es refereix a Ca La Dona) per exemple, relacions amb les dones. He estat relacionada amb els diferents grups perquè he estat uns anys amb un grup, uns anys amb un altre…però sempre amb dones que ens hem compromès amb la lluita política i això et dona vida, la veritat! I quan mires al voltant penses Ostres! I aquestes dones es conformen amb fer aquesta vida només…però s’han de respectar, oi?
Sap greu que no puguin experimentar totes aquestes vivències? Sí, es clar!
Quines són les xarxes afectives, comunitàries, socials en les que participes i per què són importants?
Tant ara com des que tinc criteri he estat motivada per la lluita feminista. Una lluita que no és dèbil i que moltes dones grans com jo hi som dempeus. Actualment, com ja he dit, estic vinculada a Feministes per la Independència. Sempre he estat vinculada a la lluita feminista i no concebo no continuar formant-ne part.
Opines que els mitjans de comunicació reflecteixen la realitat de la gent gran, i en especial de les dones grans?
Opino que la gent gran passem a ser invisibles per gran part de la societat.
Jo crec que se’ls passa molt per alt, sobretot a les dones grans no se les té gaire en compte. Jo crec fins i tot que no se les té ni en compte ni a favor ni en contra, sinó que passen per sobre. No és té en compte a la gent gran!.
Has estat molt clara dient que passen per sobre de la gent gran. I pel que fa a les dones i especialment les dones grans?
De tant en tant surt alguna cosa, perquè és clar! Pel que fa a les dones només faltaria que no parlessin de les dones polítiques que més o menys defensen qüestions com tu voldries que es defensessin. És clar! algunes vegades surt algun tema que tu penses això sí que està bé! Però en conjunt la política dels mitjans depèn de qui domini la política. I pel que fa a les dones grans es visibilitzem molt poc per no dir gens. S’ha de ser escriptora o artista o alguna de renom perquè se’n parli. Aquí, per exemple, en aquesta casa hi ha dones grans molt valuoses i no les he vist mai per televisió, m’entens? (i riu sorneguera).
Personalment has tingut també aquesta percepció…Ah! és una dona gran, no…
No! Potser he estat una miqueta dura, perqué ja he estat al cas que això no em passés i potser la gent ja s’ha aturat abans de dir-me segons què.
Desigualtat, discriminacions, repressió, dissidències, lesbianisme, transsexualitat…s’ha avançat des de la teva infantesa?
Sí, i tant! Inclús aquests últims anys també està evolucionant molt, amb els seu contres també eh? Vull dir que en tota cosa que evoluciona sempre hi haurà qui no hi està d’acord. Jo crec que en aquest aspecte les coses s’estan clarificant cada vegada més i hi ha més drets acceptats i alhora conflictius, però bé és així. I és bo que hi hagi debat en el moviment feminista.
Com has viscut la desigualtat entre homes i dones?
Sempre he estat per la defensa dels Drets de les Dones i encara queda un llarg camí per recórrer en molts aspectes.
Mira, si fem referència a la Llei del “Solo SI ES SI” considero que no ens ha de dividir. No es tracta d’augmentar la repressió perquè encara genera més violència. El problema és social i educacional, no per protegir les dones sinó que cal empoderar-nos i respecte als agressors, la presó no resol la situació. Les penes més altes no signifiquen més protecció. Abans el Codi penal distingia entre abús sexual i agressió, ara amb la Llei no hi ha distinció, tot és agressió sexual. És important respectar el ritme de les dones, és important l’acompanyament i l’ajuda.
La reforma del PSOE a la “Ley de garantia integral de libertad sexual” ha apostat per l’augment de la pena als agressors, enlloc de defensar els drets de les dones. Augmentar les penes, tal i com defensa el PSOE, ni resol, ni evita, ni redueix la violència sexual.
Nosaltres, les feministes, volem que el centre hi hagi el consentiment. El consentiment és una expressió afirmativa i voluntària i irreversible i la seva inexistència implica delicte d’agressió sexual.
I els drets de les dones com han evolucionat per a tu personalment?
Jo encara vaig enganxar quan necessitaves signatura del marit perquè els fills viatgessin amb tu. Vaig anar a unes Jornades Feministes a França i no hi podia anar amb la meva filla, si el pare de la criatura no signava.
Va ser una època on ens vàrem moure molt pels nostres drets, per nosaltres eren novetats de maneres de viure que acceptàvem o no i a base de discutir-ho arribaves a una conclusió.
Potser aquells anys, davant la gravetat de l’opressió envers les dones, havies de rebel·lar-te per viure la teva vida?
Rebel·lar-te o amagar-te, és clar!
Llavors les dones que es van rebel·lar eren molt valentes?
Sí, sí, i tant! És que les dones som valentes.
Totes?
No, totes no! Però en general jo crec que les dones som més valentes que els homes perquè com que ens toca patir més perquè encara hi ha coses que s’arrosseguen… Encara hi ha moltes diferències en les vivències entre un home i una dona.
