OPINIÓ
El 2014, les cares de les dones joves de la milícia femenina kurda (YPJ), resistint durant 6 mesos l’assalt del Califat a Kobane, al Kurdistán sirià, van commoure el món.
Fins i tot van inspirar una marca europea de moda imitant els seus uniformes, però va ser un interès passatger. Avui, en el silenci gairebé complet dels mitjans de comunicació, dones i homes del Rojava s’han de defensar dels bombardejos de l’exèrcit turc (el segon de l’OTAN, aliat dels jihaidistes), que busca alliberar dels kurds aquesta regió siriana, per substituir-los amb milions de refugiats àrabs. Una operació que es diu “neteja ètnica”. Tal qual. Amb un segon objectiu no declarat i segurament molt més important.
Quan es parla de kurds, s’entén un poble indoeuropeu d’aproximadament 40 milions de persones, originàris del Kurdistan, un gran altiplà a l’Orient Mitjà, amb una història dramàtica, que es va originar fa cent anys a Losana. Va ser el 1923 quan les potències occidentals guanyadores a la primera guerra mundial sobre l’imperi otomà van repartir arbitràriament la població kurda en 4 estats de la regió, principalment Turquia (25% de la població), Iraq, Iran, Síria, (en proporcions menors), desmentint la promesa de permetre la formació d’un estat independent kurd, feta tres anys abans. La fragmentació d’aquest poble en 4 o 5 estats va donar lloc a una història infinita de persecucions i resistència que arriba fins avui dia, ja que els estats van procedir a l’assimilació dels kurds, negant-los la seva identitat cultural i el seu idioma. El govern nacionalista dels Joves Turcs de Kemal Ataturk, fundador de la República, els va considerar simplement “turcs de montaña”, i va produir massacres i deportacions de centenars de milers de persones kurdes, per a “turquisar” els seus territoris. L’any 1962, Siria els va privar de la ciutadania, declarant-los apòlides, per afavorir la instal·lació de poblacions àrabs. Especialment cruel a l’Iraq va ser Saddam Hussein: als anys 80, al final de la guerra amb Iran, amb l’operació Anfal, va arribar a assassinar aproximadament 150.000 persones kurdes i va utilitzar armes químiques letals contra 5000 habitants d’Halabja.
En el context turc de repressió social i ètnica, en els ’70 va sorgir un grup d’estudiants i obrers demanant més drets civils i laborals. L’any 1978, aquest grup va esdevenir el Partit dels Treballadors de Kurdistán, el PKK, el qual, a poc a poc, va anar incorporant la qüestió kurda a la seva agenda. El seu líder va ser Abdullah Ocalan. Des de la primera defensa estratègica enfront dels atacs dels grups nacionalistes, com els “Llops grisos”, l’any ’84 Ocalan va impulsar la lluita armada: es van condemnar a mort 90 militants del PKK. Tot seguit, hi va haver una espiral de violència que va provocar 50.000 víctimes, la majoria civils, l’exili de centenars de milers de persones sobretot cap a Alemanya i Suècia (250.000 kurds) i la definició internacional del PKK com a “organització terrorista”. Ocalan va demanar sense èxit una comissió independent per verificar les violacions dels drets humans de les dues parts. Des de 1999 està empresonat com a únic detingut en una presó d’una illa al Mar de Màrmara, Imrali, aïllat 23 hores diàries, però segueix escrivint i inspirant l’organització, que ja no reivindica la independència d’un nou estat kurd, sinó una autonomia dins de l’estat turc. Diverses vegades (els anys ’93, ’99, 2003, 2013), el PKK va procedir a una treva unilateral, demanant diàlegs de pau; pel que sembla, l’únic president que va tenir en compte seriosament les revindicacions kurdes va ser el president Turgut Ozal, (de mare kurda) qui va tenir una mort sospitosa el 1993 abans de poder fer reformes, mentre eren assassinats altres polítics que buscaven solucions pacifiques al conflicte.
En els temps actuals s’esplaien noves formes d’imperialisme per part de potències grans i mitjanes que aposten per a la “defensa de la Pàtria” enfront de suposats enemics interns i externs, els quals apel·len a la glòria de passats imperis (com l’otomà, la “Gran Rússia”, l’egemònia mundial nord-americana a la postguerra o la mil·lenària història imperial xinesa), per distreure la ciutadania dels problemes locals. En aquest marc, el president Recep Erdogan, encoratjat per una nova constitució que amplia els seus poders, ha deixat de banda els diàlegs de pau amb els dirigents kurds, ha llançat nombroses operacions militars, a la Rojava siriana i a Qandil, Iraq, i pretén ocupar tot el territori que va d’Aleppo a Mossul. Amb aquestes operacions, amb noms irònicament poètics, com ara “Branquilló d’olivera”, “Àliga d’hivern”, “Escut del Tigre”, (l’actual és “Sorgente de pau”), Erdogan no dubta a destruir també escoles, hospitals, llocs arqueològics. El Consell d’Europa es mostra preocupat per aquests crims de guerra, però Erdogan fa xantatge tot amenaçant Europa amb deixar anar milions de refugiats que ell ha deixat que visquessin (malament) al seu país. Mentre “el Sultà” es proposa com a mitjancer per tractar temes candents com les migracions, el desbloqueig del blat o el gas, la pàtria castiga el segon partit d’oposició al Parlament (el PDP-Partit Democràtic dels Pobles, el qual defensa els drets de les minories ètniques, de les dones, dels LGBT, dels treballadors precaris i dels de les prostitutes), posant a 10.000 dels seus membres a la presó, suspenent o arrestant diversos alcaldes i 7 parlamentaris. Un dels 5 diputats expatriats és Nursel Aydogan, refugiada a Alemanya. Quant a llibertat d’informació, de 180 països Turquia està actualment en el 149è lloc. Sí, mentre part de la ciutadania aprecia el govern autoritari del “lleó”, que viu en un palau de 1150 habitacions, són temps difícils per als “rossinyols”, artistes o idealistes de la democràcia, com observa amb tristesa el pluripremiat periodista i escriptor KayaJenc, autor de The Lion and the nightingale. Doncs cada dia poden ser detinguts amb el pretext de “recolzament al terrorisme”, deixats anar després d’un temps, i de nou detinguts, obligant-los a escollir si anar-se’n del país o bé passar la vida en constant assetjament i tal vegada en una cel·la.
Les dones del Rojava
Què pot passar ara a Rojava, el territori sirià a la frontera amb Turquia, amb els seus 5 milions d’habitants de diverses ètnies i cultures, que cada dia han de resoldre problemes concrets de supervivència i organització? Què és ara de les dones valentes de l’YPJ?, ens preguntem mentre passegem lliurement per les rambles de Barcelona o en algun que altre carrer europeu, tot recordant com va ser d’important, també per a nosaltres, els afortunats occidentals, la seva capacitat de frenar l’assalt dels jihaidistes a Kobane, el 2015. Ho preguntem també a Havin Guneser, activista internacional per la pau a Kurdistán, en una trobada pública a Liorna, Itàlia, el 21 de maig.
l’activista curda Havin Guneser, Livorno, 22 mayo 2022
Les milícies kurdes no tenen el suport de l’aviació americana (la qual, com sabem, va ser retirada el 2019 per Trump). Tant és així que Afrin ha estat bombardejada pels turcs i amb la guerra a Rojava està amenaçat el model original de convivència pacífica pluricultural, basat en la igualtat d’homes i dones, ètnies i religions, anomenat confederalisme democràtic, el qual s’està experimentant des de fa deu anys a la regió amb la participació de 14 partits. En aquest model de convivència, explica Guneser, el paper de les dones és fonamental: de forma paritària amb els homes, se les convida a participar de la vida política en tots els seus nivells, fins i tot al Consell Constitucional, on aquestes hi aporten els seus coneixements i creativitat. Dones àrabs, siries o kurdes, yezidas, musulmanes o cristianes, s’han unit a la plataforma Kongreya Star, com una força de transformació de la societat patriarcal. Elles saben que no és fàcil revertir d’un dia a l’altre situacions sedimentades en mil·lennis, des de l’època post-neolítica, quan van sorgir les primeres classes socials i les jerarquies de poder, el xaman, el cap de la tribu, el guerrer i l’esclavitud amb les guerres. Amb el temps, la dona ha estat relegada a l’àmbit familiar amb la imposició del rol reproductiu i de cura, controlada la seva sexualitat i anul·lat el seu poder de decisió i polític. La dona és la “primera nació colonitzada” de la història, afirma Ocalan entre altres, per això s’han de procurar espais de reflexió, tant per a les dones com per a grups mixtos, sobre aquestes i altres formes d’opressió; formes d’opressió que també ofeguen els homes.
A Rojava, la unitat social de base és un grup de 20 a 150 cases, on es poden resoldre conflictes menors, organitzar-se escoles bressol o el cultiu de verdures i cereals en terrenys comunals, segons les necessitats. A pobles i ciutats més grans hi ha també acadèmies de dones, les quals es formen en temes com autonomia democràtica, autodefensa, ecologia, història i drets de les dones i sanitat. Hi ha també la primera associació periodística femenina (Rajin Rojava) i una agència de premsa. Des de 2013, la participació de les dones a l’autodefensa armada (YPJ) és un altre pas cap a la igualtat, les quals s’ensinistren en acadèmies militars en els tres cantons. Un altre principi important és mantenir i promoure una relació respectuosa amb la natura, tot buscant la readaptació de terrenys, la reforestació, la seguretat alimentària.
És un model social gens rígid; ans al contrari, ha estat construït des de baix i subjecte a modificacions al llarg del temps. Un model que demostra que és possible conviure de manera més pacífica i equitativa entre gèneres, pobles, habitat… Per aquest motiu, els governs que necessiten fomentar els conflictes i la submissió per mantenir-se en el poder al món, el titllen de subversiu i perillós, fins i tot de model “terrorista”. Lleons contra rossinyols, com sempre. Amb qui estem?
