OPINIÓ
Existeix poca informació sobre la realitat de l’assetjament sexual en el treball. Tot indica que les denúncies d’assetjament sexual només són la punta de l’iceberg de la realitat.
La II Enquesta de violència masclista a Catalunya -realitzada el 2016 i publicats els resultats més rellevants el 2018- assenyalen que un 1,2% de les dones que han fet algun treball remunerat l’any anterior han viscut una situació d’assetjament sexual.
Segons les dades de les dones ocupades en 2015 seria una xifra al voltant d’unes 18.000 dones. Aproximadament 2 de cada 3 assetjaments és exercit per un superior. També les dades mostren un impacte important de la precarietat: en les dones que han fet un treball sense contracte o amb contracte temporal la incidència és major.
Una altra dada alarmant, aquesta vegada de la I Enquesta de violència masclista a Catalunya, realitzada el 2010: el 4% de les dones entre 18 i 70 anys que han fet algun treball assalariat s’han vist obligades a deixar algun treball per a evitar una situació d’assetjament sexual.
Existeix un ampli consens que les enquestes poblacionals sobre violència masclista infravaloren o subestimen la realitat en el conjunt dels espais de les relacions socials, també en els laborals. Però encara és més ampli el consens en relació al fet que les denúncies són encara més la punta de l’iceberg de la realitat. Es pot afirmar amb força que les denúncies a Catalunya queden molt lluny de les 18.000 situacions d’assetjament anuals que mostra l’enquesta.
Quins són els obstacles que fan que les dones visquin les situacions d’assetjament sexual en silenci i amb enormes dificultats per a exigir el dret a una vida en llibertat i lliure de violència? Sens dubte tenir identificades les raons pot ajudar a establir les accions que s’han de realitzar.
En aquests últims anys, el moviment #MeToo, #YoTambién o #Explica’l han aconseguit que nombroses dones hagin trencat el silenci des d’una veu individual per a convertir-se en una força col·lectiva que infereix qualsevol moviment social. Veus que han provocat que conductes que estaven acceptades o tolerades es converteixin en mesquines i rebutjades socialment. Han aconseguit avançar a posar en l’agenda pública, política i social el tema de l’assetjament. Però s’ha introduït d’una manera molt parcial, principalment en les professions relacionades amb la indústria cinematogràfica. L’assetjament sexual en el treball, en la majoria de professions, està invisible i socialment es posen en dubte.
Encara persisteix un simbòlic social que l’assetjament sexual pràcticament no existeix, i que quan es dóna es deu majoritàriament al fet que les dones tenim “la pell molt fina”, que provoquem les situacions, que no sabem dir “no”, i un llarg despropòsit de justificacions. Fins i tot alguns homes s’atreveixen a manifestar que les dones tenim sort que ens assetgin, ja que una relació sexual sempre és benvinguda.
No es reconeix que l’assetjament sexual és una violència masclista i el seu origen es troba en les relacions de poder patriarcals.
És freqüent que les dones que són assetjades, com en la resta de violències masclistes, triguin temps a posar nom al seu malestar i sofriment, i no se sentin acompanyades per les persones més pròximes, en el cas de l’assetjament en el treball per les seves companyes i companys de treball. I és que el simbòlic està profundament arrelat en les persones i en el conjunt de les relacions socials.
Totes les empreses, siguin de la dimensió que siguin, i de tots els sectors, estan obligades per la llei d’igualtat de 2007 a disposar d’un procediment o protocol de prevenció i abordatge de l’assetjament sexual i per raó de sexe. S’està lluny de ser una realitat, però cada vegada són més les empreses que disposen d’aquest protocol. Però, compleixen aquests protocols compleixen amb una de les característiques fonamentals? oferir confiança a les treballadores perquè denunciïn, que esperin que la situació d’assetjament es resolgui sense ser represaliades, que els serveixi per a aconseguir la seva llibertat, que se sentin acompanyades i recolzades en aquest procés? Desafortunadament, la resposta és “no”.
I reflexionant sobre aquest tema és impossible no compartir la ràbia, el dolor, la indignació i la necessitat d’actuar davant el suïcidi de Verónica, de l’empresa IVECO, després de sofrir una situació extrema d’assetjament sexual, de violència masclista.
Cal fer front a la realitat de l’assetjament sexual en el treball: visualitzar la realitat, parlar, compartir. Tot allò que no es visualitza no existeix. Les empreses tenen l’obligació de prevenir, i això vol dir principalment tres mesures: declarar la tolerància zero, intervenir sobre les situacions de precarietat i vulnerabilitat de les dones a través dels plans d’igualtat i l’organització del treball i accions de sensibilització, informació i formació. És imprescindible remoure simbòlics que permetin el posicionament social front l’assetjament i actuar abans les situacions que provoquen vulnerabilitat.
També és imprescindible que en totes les empreses hi hagi protocols que responguin a la necessitat de donar resposta. Que quedin clars els drets, l’acompanyament i el suport, que es farà justícia, que les dones afectades no seran revictimizadas amb l’empitjorament de les seves condicions de treball o fins i tot l’acomiadament i que l’actuació sigui ràpida i respectant el dret a la intimitat i la confidencialitat.
I l’última reflexió: la prevenció i abordatge de l’assetjament sexual ha de perseguir un objectiu bàsic: reforçar l’apoderament de les dones per a fer front a l’assetjament sexual. Entre totes i tots ho aconseguirem.
