OPINIÓ
Porte tota la setmana buscant xifres reals de l’avanç les dones en les direccions dels principals sindicats a nivell estatal. Les últimes que apareixen a l’Instituto de la Mujer (encara no era de las Mujeres) són de l’any 2012.
Just per aquestes dates fa divuit anys que vaig deixar el sindicalisme actiu a CCOO després de 17 anys de dedicació gairebé exclusiva, perquè hi va haver uns anys en què va ser parcial.
El passat dia 1 de Maig es va celebrar el Dia de les treballadores i dels treballadors i recordava com era en aquell moment la situació de les dones sindicalistes. Vaig tenir la fortuna de coincidir amb dones meravelloses a través dels anys, però no deixo de reconèixer que era una situació encara majoritàriament masculina. I d’alguns acudits, gairebé prefereixo no recordar-me.
En els anys dos mil i dos mil un, el sindicat va organitzar unes jornades estatals per a dones sindicalistes amb responsabilitats en les secretàries de dones. Era una cosa gairebé inèdita, un espai únic de trobada amb dones lluitadores que, amb més o menys edat aportaven les seves experiències per organitzar-nos i anar canviant a poc a poc el sindicat des de dins.
Encara faltaven anys perquè s’aprovés la Llei Orgànica 3/2007 per a la igualtat efectiva entre dones i homes, però a nivell intern les coses s’anaven movent. Amb reticències, però si anaven movent. Va ser quan es va organitzar el primer curs de formació per a dones sindicalistes des de la Secretaria de la Dona Confederal de CCOO juntament amb FOREM la fundació per a la formació i l’ocupació del propi sindicat. No sabíem, les que vam tenir la sort de participar, si tindria continuïtat o no. I sí, la va tenir. Era la primera formació sobre igualtat que s’impartia a l’Estat.
Allò va canviar força les coses perquè es van mantenir diversos nivells i diversos cursos fins que el PP va retirar als sindicats els fons per a la formació contínua de les treballadores i els treballadors.
La situació actual del què segueix sent el meu sindicat ha canviat substancialment. Existeixen dones al capdavant de les organitzacions territorials i sectorials. Hi ha una clara aposta per avançar en la igualtat de tracte i d’oportunitats i, sobretot, hi ha una legió de dones sindicalistes donant lliçons de vida, no només a CCOO, també en la resta dels sindicats. Estic segura d’això.
És francament una pena que la presència de les dones en els sindicats importi relativament poc a les institucions, perquè sense elles, sense nosaltres en les meses de negociació i amb l’apoderament que ens dona la formació sindical, hagués estat impossible negociar els centenars de plans d’igualtat que s’han negociat en les empreses. O algunes clàusules d’accions positives en els convenis col·lectius d’empreses o de sectors. O no s’hagués avançat gens ni mica en el concepte que la conciliació no és una cosa que ens concerneixi només a nosaltres. I que a més, aquesta conciliació no només ha de ser laboral i familiar, també ha de ser personal, ja que els nostres espais privats, que no domèstics, han de ser respectats.
Tot i la manca de dades de dones en espais de presa de decisions dins dels sindicats (segueix sense agradar-me anomenar-los organitzacions sindicals), hi ha moltíssimes més del que imaginem. Són una petita legió que va veient augmentar la seva capacitat d’influència i, de passada, millorant la vida de les dones treballadores, que sempre som les que pitjor part ens hem portat amb les crisis i les retallades.
Tot i haver deixat el sindicalisme actiu, porto una sindicalista dins, perquè el meu va ser vocacional i, mentre va durar, vaig intentar fer-ho el millor que vaig poder i vaig saber.
Aquí vaig descobrir la teoria feminista i sobretot vaig conèixer a grans dones amb les quals mantinc una bona amistat i fins i tot alguna d’elles formen part del meu cercle d’amistats més propers. També hi ha algun home, tot s’ha de dir.
Són, gairebé sempre, les grans oblidades en les xifres que s’analitzen sobre dones en espais de presa de decisions. Però hi són i les seguim necessitant perquè els nostres drets específics com a dones treballadores siguin defensats de la manera més conscient possible.
Precisament per això, per la necessitat de la seva presència en els sindicats de tot el món i tot i que el Dia Internacional de les treballadores i els treballadors es commemorés ahir, vull dedicar aquest article a totes aquestes heroïnes, de vegades massa anònimes, que són les dones sindicalistes de tot el món.
Va per vosaltres companyes de tots els sindicats de classe del món. El meu respecte i agraïment cap al vostre treball és infinit.
Gràcies de tot cor i molts ànims perquè queda molta feina per fer.
