Dissabte 16 d’abril tocava anar a manifestar-se per la llengua, per poder veure una televisió pública en català i per garantir la transparència informativa.
On? On avui es trepitja la llengua catalana, on es multa els que faciliten la recepció de TV3 a les llars que la volen seguir veient, i on es perpetra una clamorosa apagada informativa i el més absolut control polític dels mitjans de comunicació públics i privats fins a l’ofec: A València!
València forma part de la meva terra, aquella que quan saludes algú i li dius “bon dia”, et respon amb un “bon dia”. Una terra que, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó comparteix una llengua, una cultura, unes tradicions i una voluntat de ser. I ja sé que avui el País Valencià és percebut com aquell territori on el PP campa com vol malgrat els escàndols de corrupció, però també és la terra on molta gent no es resigna i es revolta.
Dissabte varem ser 80.000 persones que ens vam manifestar convocats per Acció Cultural del País Valencià, malgrat els bords intents de censura, caminaven plegades per un altre País Valencià, i malgrat tot somreien. I, com sempre, les i els que vam venir de Perpinyà, de Barcelona, de Mallorca o d’Alacant els hi fèiem costat, com ens n’ han fet amb nosaltres quan ho hem necessitat.
Però enguany la nostra presència era més necessària que mai. Perquè enguany hi havia sobrats motius per dedicar la manifestació que tradicionalment es celebra el 25 d’abril, a la llibertat d’informació. Perquè la memòria de la Batalla d’Almansa del 25 d’abril de 1707, on valencians i valencianes varen perdre els furs dins del marc de la Guerra de Successió front la corona austriacista amb la subsegüent substitució a les lleis i costums pròpies de Castella, és un viu record per a moltes famílies que veuen la mateixa voluntat anorreadora en l’actuació del president Camps, obsessionat en esborrar la presència de la llengua catalana del País Valencià. I amb l’espantall del populisme anticatalanista, el President de la Generalitat Valenciana vol fer callar els mitjans de comunicació que no controla o que no reprodueixen el seu marc mental, el seu paisatge nacional, l’imaginari que vol imposar tant si com no.
Només així es pot entendre l’acarnissament a l’hora d’imposar multes milionàries que asfixien Acció Cultural del País Valencià, l’entitat cívica que des de fa un munt d’anys possibilita les emissions de TV3 al País Valencià, mitjançant uns repetidors que han estat finançats amb les aportacions privades de milers de valencians i valencianes. Una asfíxia que no només constitueix un atac contra la llibertat d’expressió en plena era de la societat de la informació, sinó que –sobretot- són un atac contra la llengua i la cultura catalanes, perpetrades per una dreta que fa de l’odi, de l’anticatalanisme i del menyspreu a la diferència, la seva carta de presentació, i que utilitza com en un règim autoritari les lleis i els mitjans de comunicació de forma sectària, arbitrària i partidista.
Però -per desgràcia d’ells, d’aquella gent- el país no es deixa tombar.
Dissabte passat érem milers, no només els i les de sempre, sinó molts i moltes més. De diferents pobles i comarques, de diferents organitzacions i tradicions, de diferents organitzacions de la societat civil. I com bé diu una bona amiga, una jove periodista valenciana amb qui comparteixo anhels i lluites: “mentre els meus companys i jo, i mentre la gent que s’estima aquest país continuï tenint aquesta capacitat per somriure, per enrabiar-se davant les injustícies, per tornar-se a il·lusionar, una vegada i una altra i una altra, i sobretot per seguir somiant, res estarà perdut i tot serà possible”.
