Dimarts 23 juliol 2024

Dimarts 23 juliol 2024

tere moll

Deu anys

OPINIÓ

Sí, encara que no ho sembli, d’aquí a poc es compliran els primers deu anys de l’entrada en vigor de la Llei Orgànica 1/2004, de 28 de desembre, sobre mesures de protecció integral contra la Violència de Gènere.

La propera setmana commemorarem, un any més, el 25 de novembre, data que com sabem i des del 17 de desembre de 1999, a través de la resolució 54/134, l’Assemblea General va declarar com el Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona, i va convidar els governs, les organitzacions internacionals i les organitzacions no governamentals a que organitzessin en aquest dia activitats dirigides a sensibilitzar l’opinió pública respecte al problema de la violència contra la dona. 

Segons dades de la pròpia ONU fins a un 70% de dones patim violència de gènere a la llarg de la vida. A més de ser, aquest tipus de violència un atemptat contra els drets humans.

Però tornem a casa i a la nostra Llei Orgànica 1/2004.

Una llei nova en el seu moment i sobretot molt avançada que en la seva exposició de motius ja deixava molt clar que la violència de gènere no era, per a res, un fenomen privat i per tant, en ser púbic, es convertia en polític. També reconeix que aquest tipus de violència s’exerceix sobre les dones pel simple fet de ser-ho “per ser considerades, pels seus agressors, mancades dels drets mínims de llibertat, respecte i capacitat de decisió”.

També i tot seguit vincula a tots els poders públics a legislar per fer complir l’article 15 de la Constitució que reconeix “el dret de tots a la vida i a la integritat física i moral, sense que en cap cas puguin ser sotmesos a tortures ni a penes o tractes inhumans o degradants.”

Que ningú s’espanti que no vaig a desgranar tot el seu articulat, però no vull deixar passar els punts 1 i 3 del seu article primer que diuen:

Punt 1: “Aquesta Llei té per objecte actuar contra la violència que, com a manifestació de la discriminació, la situació de desigualtat i les relacions de poder dels homes sobre les dones, s’exerceix sobre aquestes per part de qui són o hagin estat els seus cònjuges o de qui estan o hagin estat lligats a elles per relacions similars d’afectivitat, fins i tot sense convivència”. En aquest punt s’està definint qui són les víctimes i qui els victimaris, i encara que és cert que va deixar fora altres tipus de relacions com les relacions entre persones del mateix sexe, va posar l’accent en els qui exerceixen habitualment el poder dins de les relacions heterosexuals, denunciant d’aquesta manera al patriarcat que segueix impregnant tots els aspectes de la nostra vida, fins i tot els aspectes més íntims.

Punt 3: “La violència de gènere a què es refereix aquesta Llei comprèn tot acte de violència física i psicològica, incloses les agressions a la llibertat sexual, les amenaces, les coaccions o la privació arbitrària de llibertat.” I precisament volia remarcar aquest punt ja que la Llei, en concordança amb l’ONU i altres organismes internacionals, fa un pas endavant especificant que no només la violència física té consideració de violència, sinó que va més enllà i reflecteix que són conductes punibles la violència psicològica, amenaces, etc. que fins aquell moment quedaven fora per deixar poques proves o rastres.

La sensibilització i la prevenció són dos dels pilars fonamentals en els quals s’insisteix en la norma. Però veiem que aquesta estafa anomenada crisi, així com la falta d’interès del nostre desgovern actual s’ha portat per davant aquests dos imprescindibles pilars malgrat les gairebé seixanta dones assassinades per aquest terrorisme masclista (Per a mi és un tipus de terrorisme es posin com es posin algunes veus). I pel que es veu per aquesta gentussa les vides de les dones continuen sent vides de segona classe.

Aquesta llei no va agradar al patriarcat que es va encarregar de qüestionar de manera permanent i fins i tot en aquests moments hi ha algunes persones dins de la judicatura que la segueixen criticant i fins i tot busquen no haver-la de aplicar, per així poder dictar sentències més d’acord amb el seu pensament reaccionari masclista i fins i tot misogin.

No agrada gens que la veu de la dona tingui la mateixa importància que la de l’home i per tant es torna a qüestionar posant en dubte la veracitat de les seves exposicions. No agraden les xifres de denúncies interposades per dones que han patit maltractaments, i per això es qüestionen i apareix el mite de les denúncies falses que justifiquen el maltractador. I, malgrat que el mateix Consell General del Poder Judicial l’ha desmentit en reiterades ocasions, hi ha molt modern neomasclista que s’entesta a continuar qüestionen la les veus d’alarma de dones que pateixen cada dia.

Els silencis dels que no condemnen els assassinats de dones emparats en les seves faldilles llargues i negres i que des dels confessionaris i els púlpits animen a “aguantar amb resignació cristiana el que Déu ens mana” no fan més que mirar cap a una altra banda i seguir mantenint esquemes asimètrics en les relacions de parella, alhora que fomentar que el dolor i el sofriment ens obriran portes en el més enllà. Terrible, però cert.

Les veus presumptament autoritzades d’alguna gent dels frufrús que denuncien que aquesta llei afavoreix les dones i deixa indefensos els homes són capaços d’aplicar sentències sobre la base d’una síndrome inexistent anomenat Síndrome d’Alienació Parental (SAP) i que que no reconeix cap instància ni organització mèdica i que, de fet, va ser rebutjat per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i associacions de psiquiatria i psicologia dels Estats Units i Espanya, per tal de continuar criminalitzant a les dones i culpar de la situació familiar després del divorci o separació, utilitzant frases del tipus: “Els mers indicis de maltractament no poden servir d’element per impedir la custòdia paterna, a més que els fets es refereixen a la progenitora però en cap moment a les menors, respecte de les quals no existeix prova que no hagin estat ben tractades pel seu progenitor.” Hem de tenir en compte en aquest cas, que és real, que les menors van manifestar no voler estar amb el seu pare perquè havien vist i viscut com el pare pegava, colpejava i insultava a la mare, i per aquests fets el fiscal demana sis anys de presó. Però el jutge, va passar aquest “detall” per alt i va retirar la custòdia a la mare sobre la base del famós i inexistent SAP. Però el poder de l’fru-fru és el que té, que pot decidir sobre vides alienes basant-se en principis o conviccions privades.

Així les coses, crec que la Llei orgànica 1/2004, com tantes altres és manifestament millorable, però més necessària que mai i en els seus deu anys de vida ha posat molt nerviosos els màxims representants del patriarcat, ja que, malgrat la seva gairebé omnímode poder se’ls ha colat la denúncia sistemàtica de cada assassinat masclista i a més el fet que aquestes denúncies siguin públiques i al carrer, els fa reflexionar sobre la modificació que l’opinió pública té sobre aquests fets i, de vegades, només de vegades parlen amb fonament.

Que la llei és millorable ho sabem des del primer dia, però ho són moltes de les lleis que conformen el nostre sistema jurídic i ningú s’esquinça les vestidures per això. Senzillament es van modificant a mesura que la societat les demanda o el poder legislatiu ho considera necessari o aprofita el corró de majories absolutes per legislar a favor dels seus interessos públics o privats, confessable i fins i tot de vegades, inconfessables.

Els drets de les dones víctimes, la tuteles efectives, els protocols als quals al·ludeix la llei, la creació dels (encara pocs) jutjats de violència contra la dona, l’esforç que es va fer als primers anys en formar els agents implicats en aquest tema com cossos i forces de seguretat de l’Estat, jutges, fiscals, el reconeixement de drets laborals a les dones treballadores víctimes d’aquest terrorisme, el reconeixement de la violència en àmbits laborals, les mitjanes transversals que impliquen tota la societat (publicitat , educació, sanitat, assistència social, etc.), l’enfocament integral i multidisciplinari començant per la socialització i l’educació presents en aquesta llei, fan d’ella una llei no només necessària, sinó imprescindible (i millorable) avui en dia en la nostra societat. 

Deu anys després de la seva aprovació, segueix faltant compromís polític i jurídic amb ella. En cas contrari no s’haguessin dictat algunes sentències ni s’haguessin produït retallades en aquesta matèria.

Deu anys després de la seva aprovació la societat canviant segueix necessitant aprofundir-hi per així evitar les gairebé seixanta dones assassinades en el que portem d’any.

Els neomasclistes apareixen, dicten sentències i produeixen retallades. Les feministes denunciem i visibilitzem la seva falta d’implicació i compromís amb la protecció de la vida de les dones i exigim justícia per a cada un dels actes terroristes que el masclisme segueix produint.

Tolerància zero amb el terrorisme masclista sigui del tipus que sigui. El masclisme segueix matant. El feminisme denuncia aquests assassinats.

Aquest compromís adquirit fa molts anys no només segueix viu com el primer dia, sinó que, a més augmenta amb el pas dels anys. Aquí estic i estaré.

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Picture of Tona Gusi

Tona Gusi

Fundadora i Co-coordinadora de La Independent. També és psicòloga menció en Psicologia d'Intervenció Clínica i menció en Psicologia del Treball i les Organitzacions.
Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Comunicat Campanya pel Dret a l’Avortament:NI UN PAS ENRERE:AVUI COM AHIR LES DONES DECIDIM DESOBEIR

Des de la Campanya per l’Avortament Lliure i Gratuït volem manifestar el total rebuig...

“Àmbits d’Influència” en el IV World Café de Euskadi para la Igualdad

Les dues associacions Mirra -associació per al lideratge de la dona- i Lur Gozoa -Plataforma...

La tirania de la maternitat o “Y un dia me convertí en esa madre que aborrecía”

Venen uns dies de vacances i aquest llibre és dels que ve de gust poder-ne...