OPINIÓ
En l’àmbit social i institucional, en els discursos públics, parlem de la desigualtat de gènere referint-nos als desavantatges de les dones.
Quines repercussions té per a les dones (el grup infrarepresentat i sovint discriminat) el fet que posem el punt de mira en la seva situació desavantatjada i no en la situació avantatjada dels homes? Em proposo de fer-ne uns apunts i suggeriments. Per començar, em sembla que plantejar la desigualtat de gènere des d’un únic punt de vista (entesa com un desavantatge o menyscabament de les dones) dificulta veure aquesta desigualtat d’una altra manera que no sigui la que implica aquest marc concret. Val a dir que m’he recolzat en els treballs de Susanne Bruckmüller (professora de Psicologia Social a la Universitat Friedrich Alexander d’Erlangen-Nuremberg, Alemanya) i col·l. Sens dubte és una de les investigadores que més ha estudiat com la manera que descrivim les situacions de desigualtat de gènere, posant l’enfocament en les dones o bé en els homes, afecta la nostra percepció del problema.
En contextos intergrupals, fer que els grups no normatius siguin de manera consistent objecte de comparació i, per tant, quedin marcats lingüísticament com la desviació d’un grup referent (normatiu), afecta negativament les persones pertanyents a aquests grups no normatius. A més, atès que la normativitat està entrellaçada amb l’estatus i el poder, presentar reiteradament un grup com a referent fa que aquest grup aparegui més poderós i amb un estatus més elevat, i això contribueix a legitimar la desigualtat. El fet és que els estudis més actuals demostren que canviar l’enfocament de la comparació en les descripcions de la desigualtat és suficient per donar forma a les explicacions (atribució de la culpa de la desigualtat i evocació de diferents reaccions emocionals i de comportament) i, en conseqüència, a la mena de suggeriments d’intervenció. En un dels darrers treballs de Bruckmüller, les i els participants van suggerir diferents tipus d’intervencions per combatre la desigualtat de gènere en funció de com s’havia emmarcat la desigualtat (enfocament en les dones vs. enfocament en els homes). Quan l’enfocament va ser en les dones aquestes persones participants van suggerir moltes més intervencions que anaven dirigides a fer canvis en les dones o a ajudar-les en aspectes concrets més que no pas per modificar les estructures del sistema patriarcal. Diem que les dones cobren menys, que se les contracta menys, que per progressar en les seves carreres han de superar una colla d’esculls que als homes no els cal, etc. Però també podríem dir que els homes ocupen en excés els llocs de lideratge, que se’ls contracta i se’ls paga més que a les dones, que els consells d’administració són bàsicament masculins i que les trajectòries professionals dels homes solen ser més reeixides, fàcils i fluides que les de les dones. No obstant això, les descripcions (relatives a la desigualtat de gènere) enfocades en els homes no són habituals en el discurs públic; en qualsevol cas, molt menys freqüents que les descripcions centrades en les dones. Efectivament, la desigualtat de gènere se sol descriure com un desavantatge de les dones i molt poques vegades com un avantatge del qual frueixen els homes. Pensem que, al capdavall, la manera com enfoquem la desigualtat no és tan important. En conseqüència, les diferències de gènere s’aborden en termes de com les dones difereixen dels homes i no al revés, particularment en àmbits estereotípicament masculins. En canvi, nombrosos estudis han demostrat, com ja he dit, que el focus de comparació (qui es compara amb qui) afecta la percepció i el judici social.
Una manera força comuna d’il·lustrar la desigualtat de gènere ha estat a partir de diverses metàfores: la del «sostre de vidre» ha gaudit d’una immensa popularitat i ha inspirat una sèrie de metàfores similars que descriuen diversos reptes als quals s’enfronten les dones per progressar en les seves carreres laborals (el «mur matern» o el «penya-segat de vidre»; igualment, el terra enganxós, les escales mecàniques, el laberint, etc., són metàfores extremadament poderoses que ens expliquen aquests fenòmens socials complexos, i a partir de les quals podem entendre els motius del nostre comportament).
Tanmateix, totes aquestes metàfores comparteixen el mateix aspecte potencialment problemàtic: l’enfocament cap a les dones. Es focalitzen en el grup desfavorit o perjudicat en comptes del grup privilegiat. Evoquen imatges de dones individuals que s’enfronten a barreres estructurals com ara sostres, parets, desviaments o carrerons sense sortida, mentre que les experiències dels homes queden fora del panorama. Això emmarca la representació cognitiva de la desigualtat per raó de gènere com una qüestió de dones, no com un assumpte de gènere. No com un tema de justícia social. No com un tema de desigualtat.
La temptació és concloure que la desigualtat de gènere s’ha de plantejar sempre tractant l’avantatge dels homes respecte de les dones. Però les coses no són tan fàcils. Recordar als grups afavorits els seus privilegis normalment és contraproduent. És a dir, plantejar les coses dient que els homes tenen privilegis i avantatges pot donar lloc a reaccions adverses en molts receptors. Dir que algú té massa fa la impressió que se li vol prendre alguna cosa. Dir simplement que algú té poc no produeix aquesta sensació; és un enfocament més prudent, tot i que, a parer meu, sigui el mateix. Emmarcar la desigualtat com un avantatge d’un grup privilegiat comporta, doncs, el risc de provocar resistència reactiva (reactància). A més, la gent valora més la informació negativa que la positiva. Així doncs, centrar-se en el costat negatiu de la desigualtat (en els desavantatges d’alguns) pot ser més eficaç a l’hora d’evocar emocions, d’assenyalar que hi ha un problema i d’inspirar la motivació necessària per actuar que no pas centrar-nos en el costat «positiu» de la desigualtat (en els avantatges dels altres). En aquest sentit, una investigació bastant recent de la mateixa Bruckmüller ha demostrat que un enfocament comparatiu en relació amb un grup econòmicament desfavorit tenia més probabilitats de suscitar valoracions de les diferències percebudes com a il·legítimes que un enfocament centrat en el grup avantatjat. Per tant, pot ser útil recórrer a metàfores centrades en les dones, com el sostre de vidre o el laberint, no només per il·lustrar les experiències de les dones en l’àmbit laboral, sinó també per cridar l’atenció sobre un problema persistent.
En conseqüència, la recomanació de la investigadora és que es presti més atenció a la forma en què es descriu la desigualtat (de gènere). Hauríem de centrar-nos en els dos enfocaments. Per exemple, per què no parlar de la infrarepresentació de les dones i al mateix temps que els consells d’administració són clubs d’homes? Per què no il·lustrem amb exemples els reptes (addicionals) als quals s’enfronten les dones i alhora destaquem que els sostres de vidre i els laberints són estructures que d’alguna manera s’han posat i mantingut al seu lloc, i que poden canviar-se? Per què no afegim metàfores que facin visible el que pot ser una alternativa més justa?
En resum, em sembla que no hem de deixar d’enfocar el problema de la discriminació de gènere des dels desavantatges de les dones, però cal sumar-hi l’enfocament dels privilegis masculins perquè hi hagi canvis estructurals reals. Si no, continuarem en el camí de modificar alguna cosa perquè no canviï res. Cosa que els grups privilegiats saben fer tan bé.
