Maribel Nogue
OPINÓ
Emigrar és un dret, no es pot prohibir ningú emular el viatge de les aus migratòries que cerquen protegir-se de la forta calor o cerquen zones més càlides quan ha d’arribar el fred.
Però que en el cas de les persones, l’emigració pot respondre també al sempitern anhel de llibertat que portem molt endintre els humans, potser per fer realitat un somni.
No obstant, la emigració d’avui no té aquestes connotacions tan profundes i/o bucòliques sinó molt més realistes. El somni avui es pot limitar al instint de supervivència, a haver de buscar-se la vida al nord fugint de les guerres, de la fam i de la persecució política d’un sud al que la usura espoliadora del poder econòmic mundial ha condemnat a la inanició i la manca de futur de la seva població.
El mar, camp de batalla
El mar, l’immens bressol de tots els blaus amic de Lluís Llach, és avui un camp de batalla on hi deixen la vida centenars de persones que volen apropar-se a un món que no té res a veure amb el que han vist per la televisió que sí els arriba, perquè lluny del confort i l’abundància de ficció es troben amb unes societats també empobrides, on les condicions de vida a la que es veuen abocats queda lluny dels drets humans més elementals que tan els diuen es proclama.
Tanques i ganivetes dissuasòries
De vergonya són les tanques amb ganivetes de Melilla, on qui s’atreveix a saltar-les perilla de sortir-ne ferit i sagnant, sinó hi troba la mort o és retornat per la policia complint “ordres”. Els darrers fets de Ceuta del 6 de febrer han posat de manifest la incongruència d’aquestes “ordres”. El resultat és que han estat assassinats per voler viure encara que fos a través d’un treball mal pagat, amb horaris de moltes hores, sense drets, vivint amuntegats, amb por cada vegada que es creuen amb oficial amb uniforme…
Una altra Europa era país d’acolliment i asil
Fa temps que la vella Europa va deixar de ser un conjunt de nacions obertes, d’acolliment i d’asil polític per als qui fugien o eren perseguits al seu país víctimes de règims dictatorials o totalitaris. Actualment, la Unió Europea en un fortí on es protegeixen els drets de les oligarquies financeres i les transnacionals escopint fora tots els qui s’hi vulguin acollir i que practiquen una política migratòria que és la única responsable d’aquestes morts, d’aquesta massacre continuada (no sols a Ceuta i/o Melilla, també Lampedussa, etc…), mentre que els seus governants restaran en la impunitat.
Una definició de les fronteres
En un article, Gerardo Pisarello diu que “les fronteres no són institucions naturals ni políticament neutrals. Són creacions convencionals que varien en el temps i que no afecten tothom per igual. Per al ric d’un país ric la frontera no és més que una formalitat superable fàcilment amb un passaport, mentre que pel pobre d’un país pobre la frontera no és sinó un obstacle que li pot posar en perill la mateixa vida, o sinó es converteix en una dura experiència que el pot acompanyar durant la seva vida com la seva pròpia ombra, i que li determinarà la seva vida quotidiana així com la reva relació amb la llei, els tribunals, la administració i la policia”.
Una carta oberta del bisbe de Tànger
Santiago Agrelo Martínez, bisbe de Tànger, ha escrit una carta pública on, entre d’altres coses diu que “és inacceptable que la vida d’un ser humà tingui menys valor que una suposada seguretat o impermeabilitat de les fronteres d’un estat. És inacceptable que una decisió política vagi emplenant de sepultures un camí que els pobres recorren amb la força de l’esperança. És inacceptable que mercaderies i capitals gaudeixin de més drets que els pobres a l’hora d’entrar a un país. És inacceptable que una política inhumana de fronteres obligui les forces de l’ordre a carregar tota la seva vida amb la memòria d’unes morts que tal volta no pretenien causar. És inacceptable que el món polític no tingui una paraula creïble per donar i una mà ferma que oferir als exclosos d’una vida digna. És inacceptable se’ls culpi de les morts a les fronteres primer de la seva misèria, i després de la seva mort”. “No, ells no són els agressors sinó que han estat agredits d’ençà que els seus cors començaren a bategar al sud del Sàhara fins que, davant la nostra indiferència, s’aturen per sempre a les nostres fronteres”.
Receptes dels nostres poetes
Sempre tindré present aquell poema/cançó de Miquel Martí i Pol i Lluís Llach que convida a estendre “un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, un pont que agermani pells i vides diferents, diferents…”. Perquè: venim del nord, venim del sud, de terra endins de mar enllà i seran inútils les cadenes d’un poder sempre esclavitzant, quan és la vida mateixa que ens obliga a cada pas. I perquè “no creiem en les fronteres si darrera hi ha un company amb les seves mans esteses a un pervindre alliberat”.
