Montse Pineda. Vicepresidenta del Consell Nacional de Dones de Catalunya al Parlament.
“Necessitem mesures reals.Necessitem que es compleixi la Llei d’Igualtat Efectiva de Dones i Homes. Necessitem que es faci efectiva la Llei de Drets de les Dones a Erradicar la Violència Masclista d’una vegada”, afirmà Montse Pineda a l’atril del Parlament de Catalunya.
Relat d’un debat monogràfic sobre el reconeixement i la satisfacció real dels drets de les dones.
– Arribem tard.On és la Ita?
– Reunida. Un cas una mica complicat.
– L’esperem.
Sortim de l’oficina amb minuts de retard, però contentes i nervioses per la Intervenció de Montse Pineda. Deixàvem a la resta de companyes, bregant amb pressupostos, projectes i licitacions que moltes veiem com una més de les violències institucionals a les quals hem de fer front des del tercer sector.
Caminant cap al Parlament, anàvem parlant d’allò més trivial: que si no feia fred, quina ruta era la millor…i parlant de rutes, com vivíem amb temor els nostres carrers i ciutats quan era de dia o de nit.
– És un pensament només meu o tenim una sensació de por major que abans? A tot arreu hi veig perills, per a tot tinc temor, vaig a la defensiva i les agressions són cada vegada més gratuïtes. Si a això hi sumem a la policia…
– Em passa el mateix. Però pot ser que aquests perills sempre hi hagin estat i que només ara ens n’ adonem – em respon Nieves.
I anem parlant del poc que es diferencien les nostres sensacions i vivències. Tot el tema està en carn viva.
Des de la coreografia i cant de LasTesis el passat 18N a Valparaíso, Xile, hi ha hagut una espècie de convulsió global que ens ha deixat lligades per a fer-li front al dolor d’haver estat i ser víctimes de violències masclistes, de les policies, de violadors, d’assassins, que ens violenten en el espai privat i en el públic pel fet només de ser dones. I de l’evidència que, encara que algunes pensin que estem millor que abans, ens continuen pagant menys, maltractant, violant, assassinant i desapareixent només perquè som dones.
També parlem de com a ells, als altres, a alguns altres, els està envaint un immens odi, barrejat amb por i menyspreu davant el que s’albira com l’alliberament en bloc deles que sempre hem estat oprimides.
Així parlant, a les 14.45 erem ja a l’entrada del Parlament de Catalunya. Ens esperava la neboda de Montse. La vam reconèixer pels ulls.
Entrem, ens identifiquem i pujant per aquestes escales esplèndides del Parlament, ens trobem amb una Montse Pineda somrient i nerviosa. Ens va abraçar a cadascuna amb aquestes abraçades seves que et fan sentir a casa i després se’n va anar ràpida a parlar amb diverses parlamentàries que la volien saludar. Tania Verge i altres companyes del Consell Nacional dels Dones de Catalunya també hi eren, per a donar suport a l’únic discurs que es faria per part del Consell i que obriria el ple Monogràfic.
Nomenar. Visibilitzar
Passen els minuts i comencen a entrar parlamentàries i parlamentaris. Per fi, es fa un silenci i el President del Parlament, Roger Torrent, obre la sessió. La primera convidada a la palestra és Montse Pineda, qui després de les salutacions protocol·làries diu:
“És un honor i un repte col·lectiu presentar-me davant de vostès per representar el Consell Nacional de Dones de Catalunya (CNDC) i fer-ho obrint el debat monogràfic sobre el reconeixement i el garantiment dels drets de les dones. És un honor; però sobretot és un privilegi”.
El privilegi de la filla de la portera del’Eixample, tal com ella sempre ho assenyala i remarca, comença per rescatar la memòria del Parlament dels Dones, l’1 de juliol del 2019. “Estava a punt de començar el Parlament de les Dones; ens vàrem saludar amb l’Adriana, la Noemí, l’Anna, la Jenn, la Bea, la Susanna, la Natàlia, l’Esperança. Eren les diputades que ho havien fet possible. Vaig abraçar-me amb les coordinadores dels grups del Consell, que havien treballat plegades amb les entitats en aquell Parlament de les Dones, uns documents dignes i plens de reivindicacions. Vaig mirar l’hemicicle, com el miro ara,i vaig sentir un orgull infinit de veure tantes dones reescrivint la història. Era un ple simbòlic, però a la vegada, tangible en les seves propostes. Érem centenars de cossos subversius en un espai que no és el nostre, simbòlicament.”
Una dels millors costums de feministes i activistes com Pineda és la de nomenar, dir pel seu nom a totes les persones que formen part d’alguna cosa, per a fer-les evidents, per a no invisibilitzar les seves aportacions, perquè feministes com ella sempre deixen de manifest que estan on estan per a representar-se no sols a si mateixes, sinó a totes les que lluitem dia rere dia pel canvi encara que no concordem en tot.
Per a Montse Pineda, aquest Parlament de les Dones no va ser el més representatiu: molt blanques, molt “normals”. Massa privilegis, però per a ella també reflectia la nostra societat: racista, classista i masclista, la qual cosa no significa res més que un “encara hi ha molta feina per fer”.
4 mesos desprès, el CNDC tornava al Parlament sense haver-ne marxat amb la seva vicepresidenta segona com punta de llança. “Hem continuat treballant per fer possible aquest monogràfic amb tots i totes. Ja us ho vàrem dir: hem vingut per quedar-nos. I us ho torno a dir: no farem ni un pas enrere. Perquè el patriarcat ens discrimina, fa que cobrem menys per fer el mateix; fa que no puguem parir ni avortar com i quan volem; fa que no tinguem les mateixes possibilitats. Genera models de parella i de familia que ens oprimeixen, ens viola, ens deixa arraconades en la pobresa. Ens mata”.
Per a Pineda es imprescindible transformar totes i cadascuna de les institucions i el Parlament n’és una mes, per poder fer front al sistema heteropatriarcal, l’estructura sociopolítica que més patiment, dolor, desigualtat i discriminacions genera a les dones i a les societats. “Vàrem trobar una petita escletxa d’esperança, que ens va permetre treballar plegades, creant nous marcs interpretatius, per canviar les normes patriarcals. Vàrem intentar crear colideratges més col·lectius i d’allà va sortir la Declaració institucional aprovada per totes vosaltres el 24 de juliol i que s’ha convertit en una proposta de resolució treballada conjuntament i que, com sembla, serà aprovada per unanimitat per totes vosaltres aquest dijous19 de desembre de 2019.”
Quan ja recuperava l’aplom amb què sempre es dirigeix als qui ostenten càrrecs “superiors” i la llum groga de l’hemicicle no aconseguia mimetitzar-la amb el seu entorn, Pineda nomena, recorda, usa la memòria col·lectiva: “La Presidenta Carme Forcadell va escriure un missatge des de la presó que deia: ‘Celebro enormement aquesta iniciativa del Parlament de les Dones, espero que no sigui només un acte fruit d’una oportunitat política i que tingui continuïtat de decisió i d’acció, perquè en aquests moments és més necessari que mai que les dones amb ideologies diferents, amb opinions diferents i amb projectes de vida diferents, ens unim i treballem juntes”.
I era clar que la crida de l’activista a parlamentàries i parlamentaris era que malgrat les diferències, es pogues construir uns mínims comuns per fer un món més igualitari. “No utilitzeu aquest monogràfic com a moneda partidista […] Feu propostes. No necessitem més titulars de com fracassem com a societat, necessitem mesures reals. Necessitem que es compleixi la Llei d’Igualtat Efectiva de Dones i Homes.
[…] Necessitem que es faci efectiva la Llei de Drets de les Dones a Erradicar la Violència Masclista d’una vegada. Portem ja onze anys, esperant que es faci un veritable desplegament, i que estigui dotada econòmicament amb dignitat i que s’iniciï una actuació d’aquesta, incloent les violències institucionals […].
El meu discurs té càrrega política, no és tècnica. Si vostès volien recollir qüestions tècniques, em consta que ja han estat treballant amb les seves posicions de resolució, que avui debatran i que votaran dijous. Tenen tot el nostre material, que els varem regalar amb tota la nostra bona voluntat, en el Parlament de les Dones; allà tenen tot el que nosaltres els podem dir tècnicament.”
I és aquí quan reconeixes a la dona que necessita clavar la mirada en les persones a les qui es dirigeix. Quan interpel·la directament a tot el Govern, al Parlament i els centra i els diu que tenim una emergència, que son les desigualtats, provocades pel patriarcat, i que ens afecten majoritàriament a les dones. “Senyores diputades, assenyalin tot el que està malament, tot: no deixin ni una cosa, si us plau, perquè si no nosaltres els recordarem que no ho han fet. No us deixeu res per assenyalar a l’actual Govern, però tampoc als futurs governs, perquè això és una emergència. Hi ha massa patiment perquè puguin fer retòrica. Afrontin-ho des de la dignitat que vostès tenen com a partits, que per això els hem votat.”
El seu discurs va deixar molt clar que no estava demanant absolutament res des de la ingenuïtat, sinó des de la consciència política, desde la pràctica de les feministas que creiem en la igualtat, que ha de ser no sols un valor de futur sinó una prioritat, una pràctica política. Davant del govern i del parlament, va demanar mesures reals per canvis reals; pressupostos socials que tinguin en el ADN la perspectiva de gènere. Així, interpelant directament al President Torra, Pineda repeteix: “necessitem pressupostos reals, que tinguin perspectiva de gènere. Necessitem construir un pressupost que no legitimi la desigualtat. I això significa que anem als arrels dels problemes.
La Montse senyala que el camí cap a la igualtat no pot ser contemplat com a “despeses” quan, en realitat, les polítiques d’igualtat son el millor guany que tenim. “El Consell de Dones de Catalunya exigim que aquest requisit formal es converteixi en un fet tangible que signifiqui necessàriament que aquestes lleis que acompanyen els pressupostos estiguin realment avaluades des de la perspectiva de gènere. No és una qüestió tècnica. És una qüestió política.”
Pineda fa referència al CNDC com a un òrgan consultiu i participatiu que aglutina dones de tot el territori, on participen 425 diverses entitats i que en la seva agenda política, existeix la posibilitat de convertir-se en un òrgan autònom de l’Institut Català de les Dones per esdevenir un veritable òrgan de rendició de comptes.
“Estem en ple debat de com fer-ho, i esperem que ens doneu suport per garantir que les veus de les entitats de dones estiguin on les entitats de dones volem que estiguin.
Reconeixer i garantir els drets de les dones significa generar propostes dins del marc internacional de defensa dels drets humans de les dones, començant per la CEDAW i acabant pel Conveni d’Istanbul, generant mecanismes de rendició de comptes autònoms.
Mireu, allà hi ha la meva neboda Lucía. Jo no vull més policia per a ella perquè pugui tornar a casa: jo no vull això per a ella. Jo vull que tingui el que moltes de nosaltres no hem tingut: un món sense masclisme, que el masclisme sigui destronat. I com ho podrem fer? Amb educació. Amb mesures reals d’educació que acabin amb els estereotips.
La nostra educació és un fracàs. La Lucía necessita anar als serveis sanitaris amb la garantia que els seus drets sexuals i reproductius siguin garantits, necessita que si vol ser una dona autònoma puguem fer-ho i que les polítiques realment l’hi garanteixin, oi? Mireu-la, perquè sou vosaltres –vosaltres– qui ho heu de fer. El carrer ho farà també, però vosaltres heu de legislar perquè això sigui possible.”
Al final, Montse Pineda recorda que Beijing ens va donar un marc imprescindible per recuperar la transversalitat de gènere, per disposar d’ instruments tècnics com els que tenim, pero va voler acabar el seu discurs a la seva manera: “vull explicar-vos una petita història, una història que diu el següent: ‘El patriarcat és un sistema que ens ataca l’existència, i el nostre càstig és, la violència que no veus. El patriarcat és un sistema que ens ataca l’existència. (Potser amb una mica de cantarella us sona més) i el nostre càstig és la violència, ja ho veus. És feminicidi. Impunitat per a l’assassí, és la desaparició. És la violació. I la culpa no era meva, ni d’on em trobava, ni de com em vestia –i la culpa no era meva, ni d’on em trobava, ni de com em vestia–. I la culpa no era meva. El violador eres tu. El violador ets tú. De vostès depèn.”
Després d’aquest bram global que vam aprendre a vomitar per tots els carrers de tot el món dones joves, grans, pobres, riques, negres, orientals, de pobles originaris, en quítxua, suec, alemany, xilè o català, del nord, del sud, de l’est o de l’occident i que va recitar amb vehemència l’activista, van venir els discursos de partits polítics, les promeses del govern, milions a invertir i poc debat, la veritat. Suposo que és perquè estaven totes d’acord.
Com be va dir Montse Pineda, el feminisme no és fàcil, i canviar la lògica patriarcal encara menys, però estem cada vegada més aprop de l’horitzó, que va començar a forjar-se a Beijing fa gairebé 25 anys i que va recalar a Valparaíso, enfront d’una comissaria de “carabineros” aquest 18 de novembre de 2019 perquè a partir d’aquest punt, fossim una davant les violències, perquè totes ens poguéssim reconèixer en els cossos i les boques d’unes altres, i cridéssim juntes la nostra set de justícia i fam d’una vida sense por.
