OPINIÓ
Estem vivint temps molt convulsos tant en l’àmbit polític, com en l’emocional, perquè tot el personal és polític.
Que la dreta i la ultradreta estiguen guanyant espai a Europa en mig d’una guerra, no és cap bona notícia.
Que a la Gran Bretanya la Primera Ministra vaja d’errada en errada, després d’una etapa tan dura i estranya com la de Boris Johnson, tampoc és cap bona notícia.
Que Putin haja plantejat referèndums per annexionar-se part del territori ucraïnés tampoc és per llançar coets d’alegria i que, a més tinga un submarí carregat amb armes nuclears navegant pel Bàltic, és com per a ficar-li els pèls de punta a qualsevol.
Que Ucraïna s’estiga finançant part de la guerra gràcies a l’explotació reproductiva de les dones més empobrides i que, a més, estiga apropant les granges de dones embarassades com a ventres de lloguer per a vendre les seues criatures a fronteres segures per a facilitar als compradors l’intercanvi comercial sense «massa perills», també ens dona una mostra de com funciona el mercat fins i tot en guerra.
Que a la Casa Blanca estiga instal·lada una persona amb evidents símptomes de la malaltia d’Alzheimer, tampoc és com per a estar amb massa tranquil·litat per part de la resta del món. Sobretot quan sabem que té accés al botó de les armes nuclears.
Que al Brasil Bolsonaro ja haja avisat que no reconeixerà els resultats si no li són favorables, és com per a qüestionar-nos el model de líders i lideresses que tenim al capdavant dels governs dels països més poblats i/o més poderosos del món.
I a casa nostra tenim una dreta deslligada i potser una mica desgavellada que només pensa en els beneficis d’uns quants rebaixant els imposts a la gent que més té sense pensar en les repercussions que això pot tindre per a la gent treballadora. I, per descomptat, sense demanar-los als bancs que tornen tots els diners que se’ls va prestar/regalar per la seua mala gestió de la crisi-estafa financera del dos mil huit.
Com veiem el panorama és, certament desolador, i com per desanimar a la gent més animosa.
Però sempre hi ha llacunes on refugiar-se de tant de desànim i de tanta maldat com podem veure en com, alguns mitjans de comunicació, fidels als seus «amos» volen fer trontollar la democràcia a l’Estat Espanyol.
I, almenys per a mi, aquestes llacunes són les meues amigues i els meus amics. Són el refugi amb qui sentir-me acompanyada i, també, i perquè no dir-ho, a qui poder acompanyar en moments complicats que poden estar vivint.
Un dinar amb una dona a qui tenia ganes de conéixer una mica més i amb qui es va establir una connexió immediata, em va fer recordar que aquests caus, aquests refugis sempre són segurs perquè, malgrat tot, estan, estem sempre.
Va ser un recordatori en el moment precís. Moments complicats com hem vist, però que amb bona companyia encara ens poden fer traure un somriure o una bona rialla.
I trobar-nos als ulls d’un gran amic quan et mira al fons i et dona les gràcies per haver-lo acompanyat en un dia difícil per a ell, és alguna cosa que no té preu.
Per tot això i davant el desànim generalitzat, busquem l’ànim amb la gent que estimem i que ens estima. Els problemes continuaran estant ací, però potser la forma d’afrontar-los canvie radicalment.
