Prejudicis, greuges i burles han marcat, des de la societat, la vida de les persones transsexuals. Incomprensions i rebuig no els hi han faltat tampoc, a moltes d’elles, en l’àmbit familiar, mentre la ciència, amb la seva mirada biologicista, els ha estat de vegades insuficient.
Es tracta d’un dilema universal per als i les que pertanyen per naixement a un sexe, però se senten d’un altre i, en alguns casos, es necessiten sotmetre a operacions de reassignació sexual per harmonitzar cos i ànima, i recuperar la pau.
Més que “posar-nos a esbrinar per què són així”, cal “pensar en com donem suport a aquestes persones”, va sostenir recentment a l’Havana la sexòloga Mariela Castro, directora del Centre Nacional d’Educació Sexual (Cenesex), en referir als qui a Cuba es van acostar a aquesta institució amb demandes com poder canviar els seus genitals o ser reconeguts socialment amb una nova identitat: dir-se, per exemple, Juana en lloc de Juan.
Encara que la discussió d’aquests temes va començar en el camp científic i acadèmic amb un enfocament bionormativo i biologicista, la pràctica, la realitat social i, sobretot, estar en contacte amb les persones que tant pateixen per estigmes i estereotips també aporta una mirada més social i basada en els drets, va assenyalar Castro durant el col·loqui “Polítiques públiques i identitats de gènere”, realitzat el 23 de gener sota la convocatòria del Cenesex i l’ambaixada de França a l’Havana.
Però on de vegades la ciència triga, perquè investiga, comprova i norma, altres àmbits canalitzen i projecten a l’espai públic aquestes històries en pugna que tant necessiten expressar-se i ser compreses.
En la cultura cubana contemporània, el teatre ha estat un d’aquests espais d’avançada, en particular les visions i posades avantguardistes del grup de teatre El públic, que dirigeix Carlos Díaz.
Sota la seva batuta, els actors solen jugar en escena amb el transvestisme i altres recursos per demostrar que “el gènere és una il·lusió discutible”, ” es pot recompondre de moltes formes” i no poques vegades “és només un pretext en el qual ens escudem per no revelar el que autènticament som “, segons diu Díaz, qui també va intervenir en el col·loqui.
“Oposar-se a postures retrògrades, buscar el revers de certs secrets, proposar al públic veure alguna cosa que potser rebutjaria fora dels escenaris, però que al mateix temps li farà reaccionar davant aquest fenomen quan torni al carrer, és un dels nostres objectius “, va sostenir Díaz en referència a El Público, companyia teatral on en la poètica és habitual que dones i homes representin papers femenins i masculins en l’escena.
Si bé aquesta no és l’única aposta en la dramatúrgia cubana, espai on “les qüestions de gènere es debaten amb una intensitat que falta a la televisió i el nostre tímid cinema”, encara “ens queda molt a fer per esborrar l’homofòbia, que és una actitud massa arrelada “, o com a mínim” per posar-la en crisi i denunciar “, ha afegit Díaz.
Les pròpies reaccions a les sales, que van “de l’escàndol a la fascinació”, parlen encara d’un tema que necessita del debat públic.
Per al francès Alexandre Jaunait, professor de ciències polítiques a la Universitat de Poitiers, l’accent fonamental no està purament en les normes, sinó en la comunitat trans en si mateixa, com a força col·lectiva enfocada a crear noves normes.
En intervenir en el col·loqui, Jaunait va precisar que els qüestionaments actuals de la crítica transgènere disten molt de la primera generació trans, doncs no s’interroguen sobre el sexe de la mateixa manera i posa en dubte el concepte binari de gènere.
Va explicar que el seu país viu actualment la paradoxa d’un sistema que dóna suport al procés de transformació trans i l’existència de persones, institucions religioses i les forces de dreta que es manifesten en contra del matrimoni de persones del mateix sexe i la possibilitat d’accedir als drets de família.
Més enllà dels seus contextos específics, especialistes de Cuba i França es van expressar igualment a favor que la transsexualitat no sigui considerada una malaltia, com encara se li contempla en manuals mèdics vigents.
Termes com patologia, diagnòstic, tractaments o malaltia són posats a diari en dubte per la comunitat LGBT (lesbianes, gais, bisexuals i transgèneres,) així com per determinats grups polítics i de poder, tots des de diverses perspectives.
“A mi no m’agrada parlar de diagnòstic”, va sostenir a SEMlac Mayra Lauzurique, especialista del Cenesex amb més d’una dècada de treball amb persones transsexuals. No és menys cert, però, “que tot i la lluita per despatologizar la transsexualitat, en alguns sectors mèdics i manuals es continua parlant en termes de diagnòstic i trastorn mental”, ha recalcat.
El que va començar sent, en el cas cubà, un grup d’atenció que va començar a donar resposta a les demandes de les persones trans, des de la dècada del setanta, s’ha convertit en una estratègia institucional que inclou acompanyament, capacitacions i el protocol per accedir a les operacions de reassignació sexual, entre d’altres aspectes.
Entre els beneficis a la comunitat trans cubana estan l’atenció als processos i canvis corporals inclosos en els serveis de salut pública que garanteix l’Estat cubà. Aquesta atenció és important pels riscos que corren des del punt de vista físic i també per la necessitat d’un acompanyament psicològic.
“Jo tinc la meva opinió personal, ja que no crec que cap metge hagi de venir a evaluarme i dir-me qui sóc”, assegurava a SEMlac l’activista trans Malú Cano. “Ara bé, és una realitat que el diagnòstic beneficia perquè et reafirma en el que ets i moltes persones aconsegueixen comprendre el que sents”.
Cano agraeix l’existència d’una comissió on hi ha especialistes que orienten, donen suport i acompanyen. “Però aquests criteris no serien una camisa de força, quedarien en les nostres mans les decisions pertinents”, sosté.
Una de les demandes encara insatisfetes per les persones trans és poder accedir a un canvi dels seus documents d’identitat sense haver de passar pel procés quirúrgic de reassignació sexual, una cosa que no a totes els interessa fer.
“En realitat perdem més d’una oportunitat en la vida pel fet de que els nostres documents legals no es corresponen amb la nostra imatge, és una cosa molt xocant per les persones i per a nosaltres és molt vergonyós”, va exposar Cano a SEMlac.
Des 2010, part de la comunitat trans i experts de la Societat Cubana d’Estudis Multidisciplinaris de la Sexualitat (Socumes) i el Cenesex s’han sumat a la campanya mundial per la despatologització trans, que ha pretès infructuosament treure les transidentitats del manual de classificació de malalties mentals, DSM-V, a publicar el 2013.
“Creiem que és la societat la que està patologizada, no les persones trans”; va afirmar Mariela Castro durant el col·loqui. “Sí que ens importa que aquestes persones tinguin cultura, coneixements, que coneguin les lleis i els seus drets, que participin en els processos i siguin tingudes en compte. Que no siguin manipulades i sí escoltades”, va afirmar.
