El 25 i 26 d’octubre s’ha realitzat a la Pedrera de Barcelona el cinquè Fòrum Euromediterrani o Global Eco Forum, que ha reunit a representants d’empreses, ONG, i institucions de la conca de la Mediterrània, per intercanviar pràctiques i estratègies de sostenibilitat.
Al Fòrum, a més de la realització d’un taller específic sobre Green Woman Entrepreneurship, (iniciatives femenines en empreses verdes), hi ha hagut una presència activa de dones en tots els temes (des del turisme rural, els i les ecoemprendedoras, els i les joves ecoactivistas. Entre les presències de fora, esmentem a Anne Beutling, de Global Reporting Iniciative (GRI, Holanda), Asma Masnour, del Tunisian Center for Social Entrepreunership, l’anglesa Julie Hill, sòcia de Green Alliance i autora dels llibres “Reinventar la roda “, i” la vida secreta de les coses “, Cecilia Nenci, de Sustain Values??, etc. També hi havia la directora de Polítiques Ambientals del departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat, Marta Subirà.
El Mediterrani és ara una de les dues fronteres més evidents entre Nord i Sud, (l’altra es troba entre Corea del Nord i Corea del Sud) on hi ha una diferència de gairebé 15 vegades més que la renda per càpita entre la població europea i africana.
És a l’inrevés que a l’edat mitjana, quan el món àrab prosperava i Europa estava immersa en la pobresa, abans del Renaixement i la Industrialització. En les dues ribes de la mar (on s’han ofegat milers d’africans que buscaven la prosperitat creuant la frontera), l’any passat han sorgit els moviments populars dels Indignats i el de la “primavera àrab”, a la recerca de millors condicions de vida, treball i participació polìtica. Han caigut dictadors però els sistemes de poder, com a Egipte, s’han mantingut, i són notícies cada dia els combats a Síria i les protestes populars al sud d’Europa.
“La crisi posa al descobert moltes contradiccions, sobretot en els països àrabs el tema dels drets de la dona, és un d’ells”, ha afirmat al Fòrum la tunisiana Soukeina Bouraui, de CAWTAR “Tot i que les dones moltes vegades juguin un paper importantíssim per treure la seva família de la pobresa, en molts països se’ls impedeix la tinença de la terra i l’accés al finançament, la qual cosa limita els seus plans. Hi ha moltes empresàries en el sector informal, ia elles s’estan dirigint programes de formació. Serien necessaris molts més. En general, les dones hem de renegociar drets adquirits en els anteriors cims de Beijing, el Caire, la Cimera del Mil · lenni, des d’una perspectiva econòmica, apostant també al control dels recursos naturals “, ha afegit.
Pel que fa al tema ambiental, el libanès Arab Hoballah (director de l’àrea de producció i consum sostenible de l‘UNEP, Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient) ha recordat en poques dades del dramatisme de la situació del planeta. El 60% dels ecosistemes estan danyats, els oceans ja no tenen la capacitat de neutralitzar els verins que se’ls aboquen, les emissions derivades dels combustibles fòssils segueixen augmentant, ja que els mecanismes de compravendes de drets d’emissió entre qui contamina i qui no , és només un joc a suma zero, que desincentiva l’alternativa energètica. Augmenten també els costos de la producció d’energia, per la progressiva escassetat de combustibles fòssils, mentre es preveu la propera entrada en l’escena mundial, de dos o tres bilions de nous consumidors, des dels països emergents.
És evident que urgeix un canvi de model energètic a nivell mundial, i encara hi per a tothom les energia poderoses i gratuïtes del sol, del vent, de la mar, a més de la biomassa i la geotèrmia.
Però els governs del món no es posen d’acord sobre el canvi energètic, com s’ha vist en les últimes cimeres sobre clima i medi ambient, a Copenhaguen i Rio, pel simple fet que els governs són subjectes al poder de facto o “imperi “de les companyies o lobbies petrolieres, nuclears, agroalimentares, etc. que tenen actius superiors al pressupost de molts països i per tant són els que en realitat prenen les decisions.
Per això els polítics, per ignorància o mala fe, repeteixen que la “producció neta és un luxe”, basant-se només sobre els costos immediats de les energies renovables, sense tenir en compte els incentius que han rebut les companyies petrolieres per dècades, ni els enormes costos de les centrals nuclears, tampoc consideren que emmagatzemar residus radioactius (que resisteixen 100 mil anys) significa simplement postergar els danys deixant per les futures generacions, i fins a les més modernes centrals de carbó han de resoldre el difícil problema d’emmagatzemar residus d’òxid de carboni. Què dir, a més, de la prevista acceleració de les catàstrofes climàtiques? Només l’huracà Sandy va causar 15.000 milions de dòlars de danys a la costa Nordest dels Estats Units.
Però no hi ha temps per al pessimisme, han insistit diversos ponents del Fòrum, al contrari, molt s’està fent i encara es pot fer més, a nivell d’estats, grups d’estats, i grups de ciutadans, difonent experiències reeixides en tema de sostenibilitat.
La Cimera dels Pobles a Rio, ha demostrat que la societat civil ha assumit un paper protagonista per defensar el medi ambient i la salut col·lectiva. Totes les revolucions, de fet, han nascut de la societat civil, i ara és el moment de la revolució energètica.
La bona notícia és que és possible un canvi ràpid a l’energia sostenible i neta, com assegura la cooperativa catalana Som Energia, doncs ja hi ha les tecnologies adequades per afegir energia neta a la xarxa, i qualsevol usuari de la xarxa elèctrica convencional pot demanar sense cap cost accés a l’energia renovable.
En algunes regions d’Alemanya, Àustria, Dinamarca i Portugal s’ha superat àmpliament el percentatge establert per la UE d’arribar al 20% de la producció elèctrica el 2020 a través d’energies renovables. Finlàndia i Suècia han promulgat lleis sobre sostenibilitat, Alemanya ha renunciat a l’energia nuclear i ha apostat per les energies renovables.
El físic alemany, Gerhard Knies és un dels fundadors d’un gran projecte de cooperació entre 80 empreses d’Europa i Nord d’Àfrica per produir energia elèctrica a través de panells solars al desert, Desertec. Com ha explicat al Fòrum, es tracta d’una forma per crear ocupació i reduir conflictes deguts a la manca de petroli.
No obstant això, hi ha factors que els megaprojectes energètics, com Desertec, no tenen en suficient consideració, ha afirmat Hermann Scheer, un dels promotors de la llei alemanya de les energies renovables, en el seu llibre “La revolució energ-ètica”, publicat per Icària poques setmanes abans de la seva mort, el 2010. Moltes vegades, per exemple, les poblacions s’oposen al pas de línies d’alta tensió en el seu territori, i això pot allargar els temps d’execució i augmentar els costos del projecte. L’alternativa existeix, segons Scheer, i pot ser realitzada 100% ja, sense acceptar límits o quotes de la Unió Europees: és la difusió descentralitzada i lliure de les energies renovables. Millor encara si de manera integrada, per exemple utilitzant panells solars a les façanes de vidres dels edificis o al llarg d’autopistes. És fonamental que en aquesta revolució democratitzadora de l’energia, la gent estigui informada, ja que la difusió d’una tecnologia porta a una altra: a més comandes de cotxes elèctrics, per exemple, augmentarà també la producció d’energia elèctrica a nivell local.
En fi: Sense esperar una improbable consens universal sobre polítiques energètiques, és possible construir “un món paral·lel”, on l’economia es conjugui amb l’ètica, com ha afirmat Gianluca Solera, (coordinator de la Xarxa de la Fundació Euromediterrània per al Diàleg entre Cultures Anna Lindh a Egipte). Per això hem de qüestionar, com a persones i col·lectius, sobre què val la pena produir i consumir, acceptant també una perspectiva de decreixement.
Per exemple, és necessari consumir tanta carn quan sabem que la seva producció exigeix molta aigua i terra? Per fomentar el turisme o ampliar les construccions cal destruir paisatges, com s’ha fet en certes zones d’Espanya o Itàlia?
Sobre el controvertit tema de la necessitat de decreixement en un planeta amb recursos finits, introduït per Serge Latouche a França, actualment s’estan produint reflexions també en els països anglosaxons, com la de l’anglès Tim Jackson amb el seu assaig “Prosperitat sense creixement” (publicat per Icaria i Intermón Oxfam) relacionant a un nou concepte de prosperitat, no únicament material.
Entre les organitzacions representants d ‘”aquest món paral·lel” que està sorgint des de la societat civil s’han presentat entre altres en el Fòrum les organitzacions de Comerç just entre la producció del Sud del món i la venda al Nord (Fair Trade), el comerç sostenible de fustes, (COPADES), les finances sostenibles, és a dir les que avaluen l’impacte ambiental de les activitats a finançar, i el turisme rural sostenible.
“Sigues tu el canvi que esperes veure en el món” deia Gandhi. Així ho va pensar la direcció de l’empresa gràfica El Tinter, de Barcelona, quan, sense que cap institució l’obligués, va decidir utilitzar tints i procediments ecològics, segons manifestà la seva directora Antònia Barba. Desprès de les dificultats inicials, ara té més volum de negoci, i ha guanyat un premi mediambiental. Ha estat suficient un grupet d’estudiants de diversos països en una universitat americana per llançar un moviment de sensibilització ecològica que ha realitzat 1500 performances arreu del món, component amb persones el nombre 350, (la quantitat admesa de carboni en una partícula d’aire, mentre ara ja hem assolit 435) com va explicar Laia Garcia.
Paul Efmorfidis, un professor grec que no arribava a final de mes, un dia va acompanyar com a traductor a un estranger a visitar una empresa de matalassos. Els considerà de mala qualitat, i va decidir utilitzar productes naturals i gratuïts, (com fulles d’eucaliptus) i fer una empresa. Ha patit moltes vegades per les dificultats trobades, però ara amb els seus socis té botigues a diversos països, una d’elles a Barcelona, COCO.MAT.
Aquestes són només unes de les petites-grans històries d’aquest “món paral·lel” que s’està ampliant dia a dia.
Al Fòrum es va sentir amb força l’energia de les i dels joves del eco-activisme o eco-empresariat, com els de l’organització HUB, nascuda a Londres i present ara en els cinc continents, que ajunta joves per iniciatives de canvi i empresariat social (hi havia representants del sud d’Itàlia, de Tunísia, Marroc i Barcelona).
Sí, cal fer el canvi que vol veure el món, com deia Gandhi, però no treballant sols. Cal treballar ajuntant energies entre diverses organitzacions, ha recomanat el libanès Arab Hoballah, sense ser superbs, amb humilitat i constància, ja que la posada en joc és alta: o ens salvem o ens ofeguem junts, com ha recordat, una vegada més, el físic alemany Gerhard Knies.
