“Les feministes no estem disposades a ocupar només els espais que ens cedeixin, sinó a conquerir
els nostres propis espais, a exigir-los.
Combatrem el patriarcat allà on es trobi perquè encara són molts més els desafiaments que no pas les conquestes… El feminisme a Cuba necessita convertir-se en un moviment popular”.
Claudia Rafaela Ortiz va abraçar el feminisme des de la impotència que provoca la violència feminicida. Amb 23 anys, aquesta periodista nascuda a Baracoa, a la província més oriental del país, i recent graduada de la Universitat de l’Havana, pensa Cuba des de l’esquerra.
Assegura que el seu país no està exempt de masclisme, “ni tampoc el nostre projecte social”. Per a ella cal “entendre que no hi ha construcció possible d’una societat alternativa i millor sense la incorporació del feminisme com a eina política, de lluita i com a metodologia social i pedagògica”.
“Prou de tenir por del feminisme, de les tergiversacions per desconeixement, som un moviment que
no està exempt de contradiccions, però que li és absolutament orgànic i imprescindible al socialisme”, diu Claudia.
Quina significació confereix als 16 dies d’activisme mundial per la no-violència de gènere?
La violència de gènere s’exerceix moltes vegades com a darrer reducte de poder, i és per això que és una violència multiplicada. Una de les principals aportacions de l’episteme feminista és que identifica les relacions de poder que es manifesten als espais personals com una extensió de les grans estructures socials i polítiques. Per això, la lluita per la no-violència de gènere és també una lluita política, perquè s’enfronta a una violència estructurada.
Els 16 dies d’activisme mundial contra la violència de gènere em semblen un escenari important per generar campanyes encaminades a aconseguir consciència sobre el problema, a construir i promoure un subjecte col·lectiu que identifiqui la violència de gènere i la combati; com a part d’una deconstrucció social sobre les maneres injustes i opressives de relacionar-nos, la qual és necessària.
Per al context cubà la baralla també és importantíssima. No tenim prou estadístiques públiques sobre violència de gènere, ni tampoc sabem per què. Aquestes estadístiques poden ser eines per dissenyar estratègies de pedagogia social encaminades a atendre aquest problema, amb un èmfasi a les zones i comunitats més vulnerables. Moltes feministes treballen amb segments d’informació i estimats a partir de les informacions que es generen a les xarxes socials i per coneguts sobre feminicidis, violacions, assetjament, però no n’hi ha prou. Necessitem el suport i la conscienciació governamental.
També altres tipus de violència són invisibilitzades en el discurs, com els micromasclismes i la violència simbòlica, la violència obstètrica, la violència econòmica, entre d’altres. Per això necessitem una sensibilitat governamental feminista, transversal i radicalitzada, que treballi juntament amb els activismes ja sorgits. Tots dos camps tenen experiències acumulades importants que es poden retroalimentar.
El moviment feminista ha estat protagonista de la conceptualització, sensibilització i resposta a la violència masclista Com ha passat a Cuba?
La conscienciació sobre la violència de gènere com un dels nostres problemes més urgents com a societat és una lluita que encapçala des de fa anys el moviment feminista cubà, i encara que han anat aconseguint petites victòries, sento que hi ha també una necessitat d’accelerar aquest procés, que no depèn totalment de nosaltres.
Cal que la Federació de Dones Cubanes, que també s’insereix en la lluita per la no-violència de gènere, comenci a entendre’s i articular-se amb les iniciatives feministes cubanes, que incorpori dins del seu programa algunes de les demandes d’aquests moviments, com els refugis per a dones maltractades, una acció que ja no pot esperar més. El problema de l’habitatge a Cuba és un tema sensible, i moren dones maltractades perquè no tenen on anar, ni una xarxa de suport conscienciada. Només amb suport institucional es pot fer efectiu la idea dels refugis.
Quines serien les accions que proposaria per continuar avançant en la resposta a la violència de gènere a Cuba?
També es parla de portar a la taula de debat una Llei integral contra la violència de gènere, que el feminicidi es tipifiqui al Codi Penal, que es comenci a parlar i a penalitzar la violència obstètrica, que
l’educació sexual a les escoles sigui integral i inclusiva, que reconegui les diversitats sexuals, i tingui un enfocament de gènere.
Comencem a parlar d’assetjament laboral, de pedofília socialment permesa, de violència econòmica, de la vulnerabilitat de les dones en els contextos rurals, de violència simbòlica, fins i tot als mitjans de comunicació, des de la reproducció d’estereotips o la no representativitat trans. Que comencin a capacitar funcionaris públics i les autoritats sobre aquests temes, perquè no s’enfrontin amb un biaix masclista a la resolució dels problemes o en la presa de decisions. El nou programa per avançar la dona contempla alguna cosa sobre el tema.
Estem en un punt en què la col·lectivització dels lideratges ens permetrà generar accions més transversals, l’avantguarda no pot ser exclusiva de les elits polítiques o acadèmiques, hi ha la necessitat de construir unitat entre les col·lectives. El context ho merita.
El socialisme va sobretot de persones, i si un procés de lluita social no és capaç d’autocrítica, mai no podrà aspirar a ser coherent. Mentre se segueixin desconeixent o tement les feministes, o reconeixent-les només en espais acadèmics i no populars, la lluita social no estarà completa. El feminisme a Cuba necessita esdevenir un moviment popular.
Quan i per què va començar a identificar-se com a feminista?
Identificar-me com a feminista va ser un procés. Fa tres anys més o menys una amiga periodista,
Dailene Dovale, em va parlar propositivament del tema, perquè li interessava. Però llavors no em vaig atrevir a assumir una militància feminista pel biaix incorrecte i generalitzat que els feminismes són una manera de polarització.
Uns mesos després la meva mare, també periodista, va desenvolupar una investigació sobre
violència de gènere a Baracoa, d’on soc, un poblet bonic i amagat de Guantánamo. Aleshores vaig
xocar per primera vegada amb la impotència, la ràbia, la necessitat de col·locar-me els mirallets
feministes per veure, entendre, comptar el món, i amb tot el dolor i la injustícia que hi ha darrere de
les relacions socials patriarcals, on les dones ens portem la pitjor part. I sento que les dones rurals
encara més.
Com sents que ets mirada als diferents espais a Cuba quan et declares feminista?
Les campanyes per desacreditar els moviments feministes són molt fortes, i aconseguides: les boges, les problemàtiques, les bruixes, les que marxen amb els pits descoberts, les plenes de pèl, les “marimacho”, les grosses o les lletges ressentides amb el cànon, mort al mascle, ho cremem tot.
Això no només és molt desagradable, sinó que a més instrumentalitza la nostra lluita, reduint-la a un símbol estètic, o a accions concretes en general violentes, quan la diversitat de lluites i maneres d’encausar-les respon a la diversitat de dones que s’identifiquen i assumeixen el feminisme.
Aquestes descripcions no són res més que fake (fals pressupost o falsedat). Hi ha molta, però molta gent, que a la seva vida no ha llegit sobre feminisme més que els mems masclistes de Facebook i qüestiona tot el que significa o proposa el feminisme, bé per aquestes campanyes antifeministes o defensant els seusprivilegis. Això m’entristeix. Tothom que cregui en la igualtat hauria d’acompanyar el feminisme.
Jo he après amb el temps a desaprendre el llenguatge sexista, a no riure’m dels acudits sexistes, a desconstruir els estereotips sobre els sexes, a no tolerar la violència del tipus que sigui, a identificar i
dialogar sobre els micromasclismes implícits en un munt de coses, i és un procés que no s’acaba.
El feminisme només m’ha vingut a fer-me més feliç, més segura, més forta, més valenta, més sorora, més decidida. Per això crec que el feminisme fa falta a tothom, als homes fins i tot.
Sí, em miren amb estranyesa quan m’assumeixo com a feminista davant dels altres. Em passa poc, perquè he anat traient gent tòxica de la meva vida, però quan em passa estic disposada a dialogar.
Nosaltres no hem d’educar ningú, però de vegades cal tenir paciència i empatia per acompanyar la gent bona.
En quins espais, projectes o àrea del coneixement, consideres que fas una tasca feminista?
Soc periodista, voldria creure que em puc formar cada dia una mica més per continuar problematitzant des del feminisme cada text o treball que escric, encara que algunes vegades sigui implícit aquest enfocament.
També milito des de fa dos anys en un projecte de formació i participació política, i organitzem una escola de feminisme popular, la Berta Cáceres, que fem en dues parts, i on treballem amb actors, dones, sobretot, de la comunitat, de una manera més pràctica i intuïtiva, encara que també femformació, i reunim de la mateixa manera activistes feministes consolidades per generar un espai més teòric, resultats que seran abocats a totes les experiències del projecte.
No faig un treball sistemàtic a les xarxes, però m’agradaria en algun moment des de les narratives hipermedia i el periodisme treballar més per i amb públics adolescents i les seves identitats digitals.
Encara que la veritat el que més anhelo és poder col·laborar des del voluntariat amb projectes o iniciatives encaminades a ajudar dones víctimes de violència de gènere, que crec són espais que s’estan pensant i madurant a Cuba, i als que m’aproparé, també des del deure militant.
Les feministes no estem disposades a ocupar només els espais que ens cedeixin, sinó a conquerir els nostres propis a exigir-los. Combatrem el patriarcat allà on es trobi perquè encara són molts més els desafiaments que les conquestes.
Si en el procés de lluita social no es respecta i desenvolupa el feminisme, ho denunciarem. La revolució serà feminista o no serà. (2020)
Foto: SemMèxic.
