Divendres 26 abril 2024

Divendres 26 abril 2024

Chiara: “Sóc un nombre estadístic positiu”

 Barcelona. Chiara, durant l’entrevista

Un cinc per cent de nadons a l’Estat espanyol neixen per reproducció assistida

Quan tenia set anys, va escoltar que a la tele parlaven d’inseminació artificial. Com que tenia grans desitjos de tenir un germà, li va comentar al seu pare que d’aquesta manera podrien tenir un altre fill. Sorprès, aquest li va explicar que la seva mare no tenia úter.

Ara Chiara té 28 anys. És italiana i va venir a viure a Barcelona per dur a terme investigacions de doctorat en geologia. Els seus pares, pioners en l’experimentació de la fertilitat mitjançant una estimulació hormonal molt intensa, van patir els trastorns del tractament.

A què es dedicaven els seus pares?

El Meu pare era policia i la meva mare treballava a l’Ajuntament. Era funcionària.

Què passava amb els pares, per què no podien tenir fills?

Tenien molts problemes, era difícil veure quin era el principal, però semblava que no venia de la genètica.

 

Quants anys tenia la seva mare quan va començar el procés?

 A l’inici, tenia 25 anys. Molt jove. Vaig néixer quan ella en tenia 32 anys. Després del part es va generar una situació delicada, ja que van haver de operar-la i treure-li l’úter. A més, es va trencar la parella. Seguien a casa junts però hi havia problemes. La meva mare va morir als 53 anys, d’una distròfia muscular, quan jo en tenia 21 anys.

 

Com es va assabentar de com havia estat seu naixement?

Un dia vaig sentir a la tele que parlaven d’inseminació artificial. I vaig comentar-li al meu pare perquè, recorrent a aquest mètode, pogués tenir un germà. Llavors el meu pare em va parlar que la meva mare no tenia úter. El meu pare es va sorprendre molt que jo fos a plantejar-li el problema.

Els seus pares li van explicar alguna cosa sobre la inseminació artificial?

No. Mai hi va haver una reunió on s’expliqués. Ben al contrari, sempre van intentar ocultar-ho. Hi havia molta tristesa al recordar-ho i pel respecte que li tenia als meus pares no abordava el tema. Però era molt curiosa i intentava investigar quan escoltava paraules que estiguessin connectades amb el que a mi em preocupava. Llavors, ja de gran, buscant pel meu compte a internet, m’he anat assabentant de les coses. Tenia la sensació que era un període de patiment per als meus pares. I des que vaig néixer volien oblidar-se de tot.

És una privilegiada de l’avenç científic pel que fa a fertilitat?

Sí, Sí. Sóc una privilegiada. Tot i que no és el terme correcte. És veritat que per a l’època era una mica estrany, un tractament molt costós, estava fora de l’abast de moltes parelles i més estava mal vist.

 

Llavors, com se sent?

Com un nombre estadístic positiu. Les estadístiques assenyalen que un cinc per cent de nadons espanyols neixen per reproducció assistida. Em sento afortunada, si. Sóc una dona dedicada a l’àmbit científic. I en realitat em sento com un nombre positiu estadístic, però sóc més que això, per descomptat, sóc una persona i sempre porto aquesta càrrega. Com si tots esperessin alguna cosa de mi. Tots aquests anys d’espera de la meva mare se m’han quedat gravats, emotivament.

Quina percepció té del procés pel que els seus pares van haver de passar?

El Desig de tenir un fill és una cosa natural i el miracle de la vida és increïble. Però hi ha diferències entre el desig de tenir un fill i l’obsessió: que això es torni l’únic motiu per viure no és sa. Pot portar a l’anul·lació de la persona i de la parella. Una parella no pot tenir basada la seva unió en un fill. Moltes parelles no tenen fills i són feliços. És important que no es converteixi en alguna cosa malsana.

Hauria pres la mateixa decisió que els seus pares?

Si Jo estigués en la mateixa situació dels meus pares potser no ho hagués fet. La percepció que tinc del viscut per ells és la d’una parella anul·lada, consumida. Després d’anys d’intents van sortir físicament i psicològicament cansats. I jo ho sento molt per això. En set anys d’intents era com si haguessin passat 40 o 50 anys junts. El meu naixement va ser una alegria increïble. Però això no els va poder recuperar el que s’havia trencat durant el procés. Aquesta és la meva interpretació, potser hi va haver altres problemes, però és el que jo he sentit, percebut com a filla. El que jo no vull per a mi és posar en risc la parella per tenir un fill. Per a mi això no surt a compte. Tens un fill, però no surt a compte perque et quedes sol, la relació s’ha trencat. Això no és una família. La consciència de ser pares ha de ser al cent per cent. Prenent decisions amb molta cura.

El tractament que va permetre a la seva mare a donar-li vida, va generar algun impacte en el seu entorn familiar?

No. Em vaig adonar amb el temps que la meva mare va poder comptar amb el suport de les seves germanes, però no hi va haver una repercussió a nivell d’entorn familiar, especialment en els homes de la família.

 

Homes I dones s’han d’involucrar la mateixa manera?

La Família es va construint. Hi ha una actitud diferent entre les dones i els homes. L’home ha de participar més i sense entrar en polèmica homes i dones han de ser igual de responsables.

 

Hi Ha molta pressió per ser mare?

Les dones sobretot vivim situacions molt conflictives. Qui diu que les dones hem de ser mares als tants anys. O ser mare o no ser-ho. Hi ha una dimensió social i mèdica que s’introdueix en el més íntim: la creació d’una vida. Aquest és un aspecte a tenir-ne cura dins de la parella.

 

És urgent desmuntar mites al voltant de la reproducció assistida?

Sí, parlar més del tema, alliberar-lo de tabú i mirar la fertilitat considerant totes les seves dimensions. És un moment de gran estrès de la persona i no cal tenir por de demanar ajuda en aquest moment per a crear una base sana per a la família i el futur nadó.

Quin consell li donaria a les parelles que estan fent tractaments per a fertilitat?

Sobretot que pensin que és un acte d’amor. En cas de parelles que estan en tractament però no tenen fills, el que vull suggerir és treballar sobre el concepte de família, abans que arribi la criatura. És molt important que no l’esperin per ser una família. Hi ha un procés d’elaboració abans. Ho he viscut en primera persona, és la part més important. Si no després, per al fill o filla, és molt dur. No pot tenir aquesta càrrega emocional, són els pares els que s’han d’encarregar de crear-la. I en el cas de famílies que ja tenen la criatura està bé dir-ho, però d’una manera que no sigui dramàtica. Jugar amb la ironia pot anar molt bé, perquè és un procés molt pesat. La ment d’un nen no ho pot assimilar fàcilment. És important que hi hagi comunicació en la parella. S’han d’explicar moltes coses. La comunicació és molt important perquè hi hagi una estructura mental sana. Que no quedin buits.

Coneix a altres persones que hagin nascut amb aquests procediments?

Sí, El fill d’una amiga de la meva mare. Crec que ell si que va néixer amb reproducció assistida. Els seus pares van tenir un camí similar als meus. El tractament de l’altra parella va durar deu anys. Els meus pares 7.

Se sent com si hagués nascut d’un “aquelarre” químic?

No ho sé. Mai hem parlat del tema. Ell s’ha criat d’una manera diferent, molt protegit, el tenien en una campana de vidre.

 

Aquesta és una de les coses que, segons he llegit, tendeix a passar amb els pares que pateixen molt per embarassar-se.

A Mi no em va passar perquè el meu pare és militar. Em tenia ben disciplinada. No, això de la sobreprotecció no va ser el meu cas.

Pensa tenir fills?

Sí. Vull tenir-los, m’agradaria molt, vull tenir una família feliç i canviar el que he passat, el trauma que he viscut. No sé si tindré ganes o necessitat de recórrer a la reproducció assistida. No passaria res. Puc adoptar. Si no pogués físicament acceptaria l’adopció. No estic tancada a aquest tipus d’opcions.

Quin seria el missatge per als pares que se sotmeten a aquests tractaments?

Anar amb compte que no recaigui en la criatura l’esforç que han hagut de fer per tenir-lo. El nen és allà per ser cuidat i no per assumir la responsabilitat. Que els pares acceptin suports perquè estiguin el més alleujats possible.

Ara es compta amb centres de suport.

Sí, Segurament a la meva mare li hagués agradat aquest tipus d’assessoria que contempla el procés integral, sobretot l’emocional i el psicològic i l’impacte en la criatura. Si els meus pares haguessin pogut comptar amb aquest tipus d’ajuda, avui no tindria jo tanta càrrega emocional. Potser és una cosa inevitable, no ho sabem, però els hagués donat una idea de com portar-ho millor. La voluntat de tenir un fill en una situació d’infertilitat és un moment delicat i poder comptar amb el suport de professionals i de persones que han passat pel mateix fa molta diferència.

 

Cuestionada Sobre aquesta entrevista, la psicòloga Rossana Marenzi, de l’equip de l’associació She Oak, ofereix el seu punt de vista.

L’ experiència de Chiara pot ser molt útil per entendre la importància que la parella s’involucri de la mateixa manera en el procés, tenint cura de la comunicació i gestionant les emocions. Lamentablement moltes vegades les parelles es perden en el procés i s’enfonsen. Deixen d’entendres entre ells. Es separen. És un moment molt delicat que requereix molta cura. Per descomptat, també quan la criatura arriba a la família necessita trobar un espai sa, sense càrregues emocionals, ni projeccions del que ha costat la seva concepció, sinó només com de desitjada ha estat.

Alessandra Marcomini, presidenta de l’Associació She Oak – Holistic Fertility de Barcelona, ??també explica com es pot ajudar a les persones que tenen problemes de fertilitat.

Pretenem mirar la fertilitat de manera holística: donant suport des del punt de vista emocional, psicològic, social i amb teràpies naturals i d’integració de la medicina convencional i la reproducció assistida. Hi ha molta necessitat d’adonar-nos que el nostre ser és una constant interacció entre aquestes dimensions i cal cuidar-les totes. Tenim un equip interdisciplinar de psicòlegs, coach i terapeutes de disciplines naturals, que ajuden a reequilibrar aquesta interdependència.

És un equip gran.

Sí, Comptem amb 15 terapeutes. Atenen en diferents idiomes per experiències internacionals o per ser nadius d’altres països. Estem desenvolupant una xarxa internacional per reunir professionals que treballen amb la nostra mateixa visió i valors.

Com ajudeu a tenir cura de la part social?

Oferint posar en contacte persones que estan passant pel mateix procés; organitzant grups de suport on line en quatre idiomes amb la moderació d’un psicòleg; i a Barcelona, ??oferint compartir allotjament per poder intercanviar experiències i trobar a persones en la mateixa situació, més enllà d’un fòrum a internet. El suport entre persones que pateixen els mateixos problemes és d’utilitat inestimable.

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Tona Gusi

Tona Gusi

Fundadora i Co-coordinadora de La Independent. També és psicòloga menció en Psicologia d'Intervenció Clínica i menció en Psicologia del Treball i les Organitzacions.
Search

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Mèxic: Exigeixen compliment de la sentència pel cas Campo Algodonero

Trobada ciutadana critica violència exercida per l’Estat  En concloure la Trobada sobre Memòria Històrica “Alternatives...

Violència contra les dones al futbol mexicà: sense estadístiques ni atenció

Per Guadalupe López – Lizbeth Álvarez. SemMéxico La violència contra les dones a l’esport amateur...

monitoreo medios

Gènere i cooperació: portades de diaris plenes d’absències

Als titulars de l’obertura de diaris hi surten dones 1 cop cada 100, mentre que...