Clemencia Aramburu
Clemencia (Mencía) Aramburu, un antropòloga peruana amb quatre dècades d’experiència com a coordinadora de programes de desenvolupament en zones urbanes marginals d’Amèrica Llatina, conversa amb La Independent.
Programes dirigits a pobles indígenes a l’Amazònia i els Andes, amb especial èmfasi en la Dona, executats per UNICEF. Clemencia Aramburu és una professional amb un gran somriure càlida i un tarannà decidit.
Reflexionem amb ella sobre els canvis més impactants que ha observat en aquestes dècades en Centre i sud Amèrica en la vida de les dones.
Quins millors resultats obtinguts en els programes de cooperació que va tenir al seu càrrec?
A Nicaragua, on vaig treballar entre 2004 i 2007, les dones havien lluitat com a soldats al costat dels homes, tenint un paper fonamental en la caiguda de la dictadura de Somoza, i això havia contribuït en alguna cosa a canviar el paper de les dones en la societat. Vaig assistir a la florida d’una classe intel·lectual amb més dones en política, art i col·lectius. Però la societat es mantenia desigual, amb pocs rics i molts pobres, i aquest nou aire no va arribar fins al sector popular, on l’home mantenia un domini absolut. Moltes dones es embarassaven per retenir un home al seu costat i quan ells se n’anaven, elles havien de mantenir els seus fills, de vegades de diferents pares, acabant fustigades pels seus veïns.
Pel que fa a les lleis sobre reproducció i avortament – com han reportat a la Independent altres professionals nicaragüencs – es registra situacions molt greus. Per exemple, el metge que ajuda una dona a avortar, per qualsevol raó, és sancionat amb 4 anys de presó, mentre si un home pega una dona provocant-l’avortament, o la mort del nadó, té una pena de només 9 mesos. Un altre problema no resolt per l’Estat.
Què fer amb tots aquests nens i nenes no estimats? A on van?
Les institucions són pèssimes, les adopcions difícils, l’Estat hauria de garantir famílies substitutes, quan hi ha possibilitat, famílies de reemplaçament o cases SOS.
Bastant diferent és la situació dels països andins-amazònics com Equador, Perú o Bolívia, on s’han donat forts canvis, esmento alguns: la gran migració a la ciutat, la visibilització del paper econòmic de la dona, l’augment de dones soles que es fan càrrec de la família.
A Lima s’han format organitzacions de dones pobres molt actives en els temes de supervivència, buscant donacions d’aliments i cuinant en menjadors populars dinars per centenars de persones. Així han aconseguit salvar la vida als més vulnerables, com ancians, ancianes, nens i nenes malaltissos. Al començament podien ser només tres dones amb una cuina a gas sota una estora, cuinant en tres olles per desenes de persones (cosa que sempre deixava estupefactes a observadors i observadores estrangeres); després, a poc a poc, les dones organitzades van rebre alguna formació i reconeixement social. Això ha contribuït també al fet que a nivell legal es donessin millores en el dret de família i en els drets reproductius, fruit d’anys de lluita.
Bartolina Sisa
També esmentes a Bolívia, ¿hi quina és la situació?
A Bolívia té molta rellevància el moviment de les dones indígenes que pren el nom d’una heroïna local Bartolina Sisa, esposa de Túpac Katari, virreina de l’Inca i també combatent en contra el domini colonial al segle XVIII. Es tracta de dones fortes, lluitadores, amb una resistència a tota prova, sent un exemple la seva participació en les mobilitzacions indígenes per reclamar drets, amb marxes de centenars de quilòmetres cap a la capital.
Pel que vaig veure, mai ‘les bartolines’ han entrat en confrontació amb els dirigents homes, ja que la solidaritat de classe preval sobre el tema de gènere. Al camp, la situació de la dona està encara condicionada pels rols tradicionals, però quan les dones adquireixen poder econòmic com acopiadora de papes, de minerals o amb el contraban, hem observat que moltes vegades actuen com els homes, per exemple, explotant a nens i nenes camperoles, els seus parents. El treball infantil és molt difós i culturalment acceptat (és motiu d’orgull haver treballat des de nens), però es torna un problema quan obliga a nens i nenes a deixar l’escola, com en el cas dels treballs estacionals. Per això UNICEF tracta d’estimular al govern bolivià perquè s’adeqüi les lleis del país als tractats internacionals, creant les condicions perquè nens i nenes, migrants per treballar en les collites, puguin inscriure a les escoles locals, i tenir accés als serveis de salut. Sabem que és un esforç a llarg termini”.
Quina consideres la teva experiència de treball més reeixida?
Hem tingut grans satisfaccions quan dones pobres i submises prenien consciència del seu valor i es realitzaven en les organitzacions socials, com a Perú, o se’ls reconeixia el dret a donar a llum segons les seves tradicions, amb part vertical, com en el nord del Perú. No obstant això, el programa més ambiciós que ha representat per diversos anys de la meva vida un constant desafiament quotidià ha estat PROANDES, un programa que abastava 11 temes, des de Salut, Serveis bàsics, Governabilitat, Educació Bilingüe Intercultural, Ingressos i micro crèdits, a Drets humans i Comunicació, i s’ha realitzat en cinc països andins entre ’89 i ’92.
Quan jo vaig arribar vaig començar amb coordinar els serveis públics a nivell de conca, creant comitès de Gestió Local, o “Mesas de concertación sobre la pobreza”. Un gran problema era la baixa formació o falta d’interès dels funcionaris locals, llevat d’excepcions. Per això vam fer una espècie de revolució, incloent la presència de dones, sí, aquestes mamitas de trenes i polleras de colors vius, sempre carregades de treball i de fills, involucrant-les en les decisions i en el control de la transparència dels comptes. El mateix govern del president Alejandro Toledo al Perú, va implementar aquest sistema de taules de concertació a nivell local, regional i nacional, que hi ha fins ara, però no sempre estan vinculades al pressupost, per tant els seus resultats són desiguals.
Dones amb la collita de papa
Quin va ser l’efecte d’aquesta participació femenina?
Molt important, com se sap, és el tema econòmic. Quan una dona es demostra a si mateixa com capaç de manejar els diners, adquireix automàticament més poder. Als barris urbans, després d’haver après a fer front a la crisi, ara veiem més dones micro empresàries, més alcaldesses, més activistes en les assemblees. Les ONG feministes sempre han treballat el tema de l’autoestima i com enfrontar-se a la violència, que pot aparèixer, sobretot al camp, quan la dona se surt del guió tradicional.
Una estratègia que ha funcionat molt bé en PROANDES ha estat la del micro crèdit, basat en la responsabilitat col·lectiva de grups de 8-10 dones, que complissin alguns requisits, com registrar els fills, tenir carnet de vacunes i enviar-los a l’escola. Hi va haver un percentatge baixíssim de morositat. En un programa que preveia 3 milions d’euros d’inversió, la Fundació de la Reina Sofia va aportar 120.000 euros. Quan ella va venir de visita per veure com funcionava el programa, la van portar en helicòpter a Paruro, una localitat en les altures del Cusco, on volen els còndors.
Les dones andines van arribar de totes les comunitats amb els seus cartells dels comitès de crèdit, les seves trenes i els seus barrets decorats amb flors. Una senyora va arribar amb una gran cistella de pa i li va dir: “La seva Majestat benvinguda, vaig comprar farina amb el préstec i venc els meus pancitos, amb això he comprat coses per als meus fills”.
Aquesta va ser la vegada que la reina em va trucar a part, preguntant-me sobre la meva trajectòria de treball, i es va sorprendre. “Què fa aquí llavors, amb els seus títols? “És que serveixo al meu país”, li vaig respondre. “I estic orgullosa d’això”.
Ja est jubilada…
Sí, però el programa continua, rellevat per ONGs, amb un sistema de préstecs en dòlars amb els mateixos interessos bancaris, però donant gratis capacitació i assistència tècnica a les dones sobre millores productives o criança d’animals. I les dones segueixen fent multiplicar “pans i peixos”. Petites xifres per grans resultats.
