Per Ana Mertínez, periodista XEDP
Omaira Beltrán, periodista d’origen colombià, és la coordinadora de Llatins per Catalunya, i d’Itacat.info, primera Agència de Comunicació Intercultural dels països catalans. Amb ella conversem aquesta setmana.
Segons marquen els seus estatuts, l’Associació Intercultural Llatins per Catalunya (AILC) té com a finalitat construir un punt de trobada entre persones vingudes d’Amèrica Llatina, que viuen al nostre país, i la societat catalana. Es fa difícil crear aquests ponts entre cultures? Amb quines dificultats us trobeu?
No és gaire fàcil establir un punt on tothom estigui a la mateixa alçada. Per una banda, hi ha un imaginari colonial i eurocèntric que ha determinat un fet civilitzatori que ha imposat uns coneixements per sobre d’altres. D’altra banda, hi ha una construcció històrica on s’ha entès l’Estat espanyol com un imperi (la madre patria) i on només es parla una llengua, que òbviament ha eliminat milers de llengües al seu pas. Vaig tenir l’oportunitat de fer una recerca al respecte, per a la Universitat Autònoma de Barcelona, que evidenciava que les representacions socials que els i les llatinoamericanes tenen sobre Catalunya i sobre el català no es corresponen amb el que es troben quan arribem. També es va fer palès que la visió que Espanya ven, encara avui, a les seves ex colònies de la seva realitat nacional afavoreix que les persones que emigren de l’Amèrica Llatina vegin com un problema, quan es troben a Catalunya, que aquí es parli una llengua diferent de l’espanyola. Aquest prejudici induït, fruit de la desinformació, dificulta que aquestes persones puguin desenvolupar-se professionalment amb plenitud aprenent el català, com seria lògic, i també que els seus fills i filles estudiïn, sense prejudicis, la llengua del país.
També cal dir que s’ha de continuar treballant per positivar i donar-li valor a la riquesa intercultural, i no només amb una visió folkloritzada, sinó reconeixent que, des de l’Amèrica del Sud s’han fet grans aportacions, també, sobre metodologies i pràctiques, com ara les epistemologies del sud, que s’apliquen a la vida diària catalana i l’origen de les qual molta gent no coneix. Un altre exemple el tenim en els projectes APS (Aprenentatge i Servei), metodologia que beu de la pedagogia del brasiler Paulo Freire i que s’ha exportat a Europa sense donar-li reconeixement als seus orígens llatins.
Vas néixer a Colòmbia, però ja fa anys que vius aquí. A més, ets una militant per la llengua catalana. Que recordes de la teva arribada a Catalunya? Com et vas sentir acollida?
Per a mi va ser una sorpresa arribar a Catalunya i trobar que existia una altra llengua i que havia de començar des de zero si volia continuar amb la professió que havia estudiat a Colòmbia, el periodisme. Tanmateix, sempre he estat una persona sensibilitzada amb la diversitat lingüística perquè, com et comentava abans, la llengua dels meus avantpassats nadius colombians ha estat anorreada pel colonialisme espanyol. L’únic que ens ha quedat de les llengües pròpies dels nadius de Colòmbia que vivien a Bogotà és l’accent i alguna expressió aïllada. Un accent, per cert, que procuro conservar també quan parlo en català.
En arribar, el primer que vaig fer va ser contactar amb el món cultural català de parla espanyola. En el meu cas, vaig treballar a l’Editorial Carena, amb en José Membrive, que va ser com una mena d’àngel de la guarda que em va ajudar molt en arribar. També vaig treballar a la revista Lateral, amb el periodista hongarès Mihály Dés, que ja no està amb nosaltres. A partir d’aquestes primeres feines, i moltes altres que he anat fent, algunes no relacionades amb el fet d’escriure, he après el que he anat trobant, que va més enllà de només aprendre una llengua. El català és la porta d’entrada a través de la qual puc entendre amb profunditat aquesta cultura i llengua de la qual m’he tornat usuària i admiradora i una de les últimes feines que he fet ha estat a l’àrea social de Plataforma per la Llengua.
També he tingut la sort de formar part del Grup de Periodisme Solidari del Col·legi de Periodistes de Catalunya. A més, sóc col·laboradora dels grups de recerca GENI (Grup de Recerca en Gènere, Identitat i Diversitat) i DIIUB del grup de recerca GENI de la Universitat de Barcelona. Actualment, estem realitzant la recerca I+D: Diálogo intercultural e interreligioso para fomentar la cultura de paz en jóvenes y Menores Extranjeros No Acompañados en Barcelona y Melilla. Participo en xarxes activistes com UCFR, Diverses 8M i en l’organització del primer Fòrum Social Europeu das Migrações – FSEM – de Lisboa. També, sóc vocal d’interculturalitat de la Junta directiva de la CONFACV, la federació d’Associacions Veïnals de Catalunya. No puc dir que no em sento acollida, ni molt menys!
Abusem del terme “persona nouvinguda”? Fins quan podem dir que sou nouvinguts/des?
És un terme correcte si s’utilitza en un context concret, com per exemple l’educatiu, perquè és veritat que quan arriben nous estudiants, s’estableix una aula d’acollida. Però l’ús d’aquesta paraula per parlar de migració, de persones culturalment diverses, no és correcte. Jo fa vint-i-tres anys que visc a Catalunya. No sóc una nouvinguda.
Tenint en compte que l’Amèrica Llatina i el Carib estan formats per molts països amb realitats ben diferenciades, quins són els prejudicis, els estereotips i els tòpics que més sovint s’utilitzen cap a la població d’origen llatinoamericà?
Crec que parlar d’aquests estereotips fa que es perpetuïn. Fins-i-tot parlar del concepte llatinoamericà, on hi ha tanta diversitat, ja és un estereotip en sí mateix. L’exercici és veure en cada persona una nova oportunitat de conèixer un món sencer, sense importar el lloc d’on prové. Perquè els estereotips són una suma d’etiquetes que es van sumant fins a convertir-se en una opinió que ja no és la nostra. Cal ser valents i fer-nos la nostra pròpia idea de les persones amb les quals interactuem, i no fer massa cas del que es diu d’elles en funció del lloc d’on venen.
En el nostre imaginari col·lectiu, Catalunya ha estat sempre un país d’acollida, i sens dubte, el fet migratori ha ajudat al desenvolupament humà i econòmic del país, sobretot al segle XX amb l’arribada de tres milions de persones. Ara tenim una immigració més llunyana. Com es pot revertir aquesta imatge sobre la migració que tenim de vegades i mostrar-la com una oportunitat i no com una amenaça?
Parlar d’immigració no hauria de ser negatiu. Dir que ets una persona migrant no hauria de ser un estigma, sinó una riquesa, un valor afegit. Afirmar que tens diversos orígens hauria de ser un avantatge, no només en l’aspecte social, sinó també en el laboral. Reconèixer els coneixements, que algunes vegades ni tan sols han estat encara acceptats per l’acadèmia euro-centrista que tenim, hauria de ser un fet obligat a l’hora de construir societats més plurals. Crec que obrir la ment, i més en aquest temps on s’estan obrint espais a nous paradigmes, és la clau per entendre el fet migratori com un lloc on poder aprendre, i no com una realitat que genera problemes.
Tornant a la teva entitat, entre els diferents projectes que porta a terme Llatins per Catalunya, ens trobem amb Itacat, primera Agència de Comunicació Intercultural de Catalunya, País Valencià i Illes Balears. Enguany compleix el 10è aniversari. Quina valoració feu?
Igual que Llatins.org, Itacat.info ha estat una idea amb molt bona acollida des del començament. I ara ja és una eina del grup de comunicació de la Xarxa Barcelona Antirumors que, a poc a poc, va obrint-se camí i des d’on aprofundim en les campanyes que treballa el grup, mitjançant entrevistes amb persones i entitats del sector intercultural, dels drets humans, del veïnatge, etc. També organitzem, el mes de febrer de 2021, la quarta edició del Curs de Comunicació i Periodisme Intercultural COMUNICANVI, on s’analitzen en profunditat les narratives mediàtiques de Catalunya que generen discriminació i on es desenvolupen continguts formatius sobre comunicació intercultural molt útils per als tècnics en comunicació, per als periodistes, i per a comunicadors de l’administració pública.
Quines mancances us trobeu en el tractament informatiu de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació, en general, i específicament pel que fa a les dones? Quines bones i males pràctiques en destacaries?
Aquí parlem d’una doble discriminació: pel fet de ser diverses culturalment i pel fet de ser dones. Un doble vessant on recauen els estereotips negatius, no només des del tractament informatiu sinó també des del món de la publicitat. Bones pràctiques al respecte són totes aquelles que deixen de banda l’exotització de les dones diversament culturals i que mostren el valor d’una professional o d’una persona plena de la saviesa de la seva cultura d’origen i que ens comparteix el seu coneixement.
Veient les vostres activitats, està clar que treballeu amb projectes específics de dones i per a dones i que gran part de les persones membres de l’entitat també ho sou. Per això, per quan el canvi de nom de Llatins per Catalunya per tal de fer-ho més inclusiu?
Hem pensat de canviar el nom amb aquesta idea i també per eliminar colonialismes. Podríem eliminar la paraula Llatins, atès que hi ha qui pensa que és un nom imposat pel colonialisme. Aquest és un tema que sempre està sobre la taula. Ja us informarem si, més endavant, fem un canvi de nom, que podria anar més enllà del gènere.
